Grito en el hielo, de Camilla Ceder

Una altra novel·la negra sueca. I una altra novel·la llargaaaaaaa!
És la historia d’una revenja del passat, covada en el si d’una torturada família.
No diré que el llibre no tingui una estructura correcta. Tampoc no diré que és dolent, perquè estaria faltant a la veritat. Es tracta d’una molt digna òpera prima. Però... llargaaaaa!
Ja he parlat en diverses ocasions de la fal·lera que semblen tenir els autors actuals per escriure en excés. Tant com s’agraeix una mesura justa! Grito en el hielo esdevindria molt més rodona, resultaria més passadora i deixaria millor regust si fos una obra “una mica” més breu.
En tractar-se d’una primera novel·la, tal vegada Camilla Ceder ha volgut iniciar una sèrie. I, per aquest motiu, segurament li ha semblat necessari caracteritzar amb detall els diferents membres de l’equip policial. La meva opinió, però, és que tampoc no feia falta explicar tant en el primer capítol. Alguns fragments els considero superflus. Senzillament, no calien. O, com a mínim, no calien encara. Si, per contra, això d’iniciar una sèrie és només una suposició meva, aleshores trobo absolutament injustificada gran part del text.
D’altra banda, la influència del mestre Mankell és tan evident que Ceder cau en errors pràcticament mimètics. El conjunt policial li ha sortit tan típic i convencional que me’n faig creus. Fins i tot el títol resulta anodí.
La trama ha esdevingut per a mi d’una claredat absoluta. De manera que, a mig llibre, m’he imaginat per on anaven els trets. Això no vol dir que no funcioni. Potser simplement és que les meves hores de vol negrot faciliten que l’encerti sense gran dificultat.
He constatat un cop més una qüestió que vull esmentar. Se’n va parlar força en relació amb la trilogia Mil·lennium i jo ja porto prou negrors nòrdiques com per voler recuperar-la. Per tant, llenço un interrogant al vent: serà realment tan masclista i discriminatòria amb les dones l’“avançada” societat escandinava? Des del maltractat sud, no deixo de preguntar-m’ho. Les novel·les del “matrimoni suec”, Stieg i Asa Larsson, Camilla Läckberg, Arnaldur Indridason, etc. etc. sempre palesen situacions que van per aquests camins. Per a mi ha estat una mica sorprenent. Què en penseu?
Si algun negrot té informació veraç, seria d’agrair.

Vull concloure amb un darrer comentari. He afirmat al començament que la novel·la és digna. No me'n desdic. Penso que cal donar temps al temps. Ceder és jove. Molt possiblement aconseguirà trobar, en un futur, la seva pròpia veu.