Continuació: La fauna del terror (II)

Fa uns dies vaig parlar dels animals vinculats a l’imaginari del terror, després d’haver confegit una llista prèvia. Atès que ja m’havia referit anteriorment als gats, als grans felins i als llops, em pensava que en tindria prou amb un únic article, però de seguida vaig comprendre que el tema donava massa de si. Posteriorment, alguns negrots van deixar suggeriments en l’apartat de comentaris (no t’oblides de tal o de qual bèstia, Anna). Per tant, avui torno a la càrrega per continuar amb la qüestió, que crec prou interessant. Espero no deixar-me res i, si això passés, que vosaltres m’obriu els ulls.

En primer lloc, em referiré als insectes, els animalons més abundosos del planeta. Tots sabem que, en general, no desperten gaire simpatia. Hi ha molta literatura al voltant de plagues de tota mena, assassines despietades. Abelles, mosques, mosquits, llagostes, formigues gegants. Tanmateix, el número 1 del pòdium, en aquest grup, l'ostenta sens cap mena de dubte la reina aranya i totes les seves variants: taràntules, vídues negres, etc. etc. Aquesta bestiola tans sols és parenta dels insectes, perquè en realitat pertany a un altre grup, el dels artròpodes invertebrats (ordre Araneae). En honor a la veritat, són força inofensives i només unes poques espècies resulten autènticament perilloses per a l’ésser humà. Malgrat tot, hi ha molta gent que les tem. Existeix una veritable fòbia a les aranyes, fòbia patològica. Juntament amb els escarabats, formen part de l’estètica del fàstic.

Les aranyes poden jugar un paper actiu en els gèneres de terror, però també un importantíssim rol passiu. No podem imaginar un soterrani, unes golfes, una mansió o un palau antic sense una bona dosi de teranyines. Són el marc perfecte, l’escenari inevitable per al desenvolupament dels fets morbosos, terrorífics, sobrenaturals o criminals. Haig de dir que, personalment, no em fan cap por. Fins i tot els hi trobo (digueu-me frikie) un cert halo romàntic. I, si no hi esteu d’acord, només us cal contemplar la imatge amb la qual encapçalo aquest text.

Continuant amb l’estètica del fàstic, l’espècimen per excel·lència (aquest sí que em fa un pànic cerval) és la rata de claveguera. M’assalten tremolors i calfreds només de pensar-hi. Tots sabem que resulten imprescindibles en tombes, catacumbes, cases i solars abandonats... En els beuratges de les bruixes (com els llangardaixos i les sargantanes). Les rates transmeten malalties i representen la brutícia, la putrefacció. Són terriblement odiades, tot i que han estat repetidament representades en el món de la fantasia infantil (recordem el llarg inventari de ratolins boníssims i simpatiquíssims: els de la Ventafocs de Disney, Jerry, Pixi i Dixi, Mickey i Minnie, etc.), per no parlar de la recent troballa literària, l’erudit i lletrat Firmin.

Veiem doncs que rates, escarabats, insectes, aranyes i tot una colla de petits rèptils com els citats fa un moment, han esdevingut un conjunt molt utilitzat en l’imaginari del terror. Ah, i no oblidem els escorpins, negres i astuts, que generen un enorme rebuig ancestral.
I això ens mena cap a una altra bestiola terriblement temuda, que, curiosament, desperta alhora una gran fascinació. Parlo, ni més ni menys, que de la serp. La serp (ofidi) que exemplifica una mena de maldat intrínseca i que apareix sovint en novel·les on un assassí de perfil sibil·lí vol matar algú sense intervenció directa. No cal recordar que una serp (un àspid) va ser l’instrument que va escollir Cleopatra per al seu suïcidi. Per tant, sofisticació d’alt nivell. En relats procedents de l’Índia o que tenen lloc en aquest país, la serp és un recurs sovintejat i efectiu.

Per acabar, no vull deixar de citar un altre grup d’animals ben diferent. Em refereixo a gossos salvatges, coiots, guineus. Tot una colla de “bitxos” que, en un moment o altre, serveixen per generar la por del personal.

Les sensacions més pregones del nostre interior es desfermen, sense que hom pugui evitar-ho, davant de certes forces de la natura. Els animals que van associats al perill, sigui per una creença folklòrica i llegendària o per una realitat palpable i certa, tenen un lloc instaurat en la nostra ment. Adquirim aquest bagatge quasi sense adonar-nos-en, a mesura que creixem, adobat amb la suma de tot un imaginari col·lectiu i arquetípic del quan ens va parlar Jung. I jo em pregunto un cop més, on acaba el sentiment innat i comença l’adquirit, negrots?

Fins ben aviat.