Harlem Nocturne

dijous, 19 d’agost de 2010

Continuació: La fauna del terror (II)

Fa uns dies vaig parlar dels animals vinculats a l’imaginari del terror, després d’haver confegit una llista prèvia. Atès que ja m’havia referit anteriorment als gats, als grans felins i als llops, em pensava que en tindria prou amb un únic article, però de seguida vaig comprendre que el tema donava massa de si. Posteriorment, alguns negrots van deixar suggeriments en l’apartat de comentaris (no t’oblides de tal o de qual bèstia, Anna). Per tant, avui torno a la càrrega per continuar amb la qüestió, que crec prou interessant. Espero no deixar-me res i, si això passés, que vosaltres m’obriu els ulls.

En primer lloc, em referiré als insectes, els animalons més abundosos del planeta. Tots sabem que, en general, no desperten gaire simpatia. Hi ha molta literatura al voltant de plagues de tota mena, assassines despietades. Abelles, mosques, mosquits, llagostes, formigues gegants. Tanmateix, el número 1 del pòdium, en aquest grup, l'ostenta sens cap mena de dubte la reina aranya i totes les seves variants: taràntules, vídues negres, etc. etc. Aquesta bestiola tans sols és parenta dels insectes, perquè en realitat pertany a un altre grup, el dels artròpodes invertebrats (ordre Araneae). En honor a la veritat, són força inofensives i només unes poques espècies resulten autènticament perilloses per a l’ésser humà. Malgrat tot, hi ha molta gent que les tem. Existeix una veritable fòbia a les aranyes, fòbia patològica. Juntament amb els escarabats, formen part de l’estètica del fàstic.

Les aranyes poden jugar un paper actiu en els gèneres de terror, però també un importantíssim rol passiu. No podem imaginar un soterrani, unes golfes, una mansió o un palau antic sense una bona dosi de teranyines. Són el marc perfecte, l’escenari inevitable per al desenvolupament dels fets morbosos, terrorífics, sobrenaturals o criminals. Haig de dir que, personalment, no em fan cap por. Fins i tot els hi trobo (digueu-me frikie) un cert halo romàntic. I, si no hi esteu d’acord, només us cal contemplar la imatge amb la qual encapçalo aquest text.

Continuant amb l’estètica del fàstic, l’espècimen per excel·lència (aquest sí que em fa un pànic cerval) és la rata de claveguera. M’assalten tremolors i calfreds només de pensar-hi. Tots sabem que resulten imprescindibles en tombes, catacumbes, cases i solars abandonats... En els beuratges de les bruixes (com els llangardaixos i les sargantanes). Les rates transmeten malalties i representen la brutícia, la putrefacció. Són terriblement odiades, tot i que han estat repetidament representades en el món de la fantasia infantil (recordem el llarg inventari de ratolins boníssims i simpatiquíssims: els de la Ventafocs de Disney, Jerry, Pixi i Dixi, Mickey i Minnie, etc.), per no parlar de la recent troballa literària, l’erudit i lletrat Firmin.

Veiem doncs que rates, escarabats, insectes, aranyes i tot una colla de petits rèptils com els citats fa un moment, han esdevingut un conjunt molt utilitzat en l’imaginari del terror. Ah, i no oblidem els escorpins, negres i astuts, que generen un enorme rebuig ancestral.
I això ens mena cap a una altra bestiola terriblement temuda, que, curiosament, desperta alhora una gran fascinació. Parlo, ni més ni menys, que de la serp. La serp (ofidi) que exemplifica una mena de maldat intrínseca i que apareix sovint en novel·les on un assassí de perfil sibil·lí vol matar algú sense intervenció directa. No cal recordar que una serp (un àspid) va ser l’instrument que va escollir Cleopatra per al seu suïcidi. Per tant, sofisticació d’alt nivell. En relats procedents de l’Índia o que tenen lloc en aquest país, la serp és un recurs sovintejat i efectiu.

Per acabar, no vull deixar de citar un altre grup d’animals ben diferent. Em refereixo a gossos salvatges, coiots, guineus. Tot una colla de “bitxos” que, en un moment o altre, serveixen per generar la por del personal.

Les sensacions més pregones del nostre interior es desfermen, sense que hom pugui evitar-ho, davant de certes forces de la natura. Els animals que van associats al perill, sigui per una creença folklòrica i llegendària o per una realitat palpable i certa, tenen un lloc instaurat en la nostra ment. Adquirim aquest bagatge quasi sense adonar-nos-en, a mesura que creixem, adobat amb la suma de tot un imaginari col·lectiu i arquetípic del quan ens va parlar Jung. I jo em pregunto un cop més, on acaba el sentiment innat i comença l’adquirit, negrots?

Fins ben aviat.

8 comentaris:

Júlia ha dit...

El fet és que atribuïm sentiments humans als animals, i tot va lligat al seu aspecte més o menys agradable. És clar que ja no ens mirarem més les gavines ni els colomets amb innocència després de Hitchcok, tot pesa. Ni les boniques formiguetes a l'estiu són el mateix després de veure 'cuando ruge la marabunta'...

Es curiós que amb el fàstic que fan les rates en els dibuixos animats sempre acostumen a ser simpàtiques i amb bon cor, enfront dels gats malvats.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, pobrets gats. Jo que me'ls estimo tant! Ara acabo de fer la migdiada amb la meva, que és un amor.

electra ha dit...

molt bé aquest estudi de la fauna subliminalment anguniejant, nena, el qual concepte jo diria que ha estat en un 99,9% adquirit en comptes d'innat.
el terror... crec que ha cenyir-se més al corol·lari de l'obra concreta: per exemple tota la gamma d'ocells en el
clàssic hitchcockià.
(personalment em fan més aversió un grup de gavines juntes que no pas una aranya, la tela de la qual segons com puc em pot semblar una obra d'art quasi-magistral: 2 amics meus, hippies, hi va haver un temps que en tenien una "exposició" expressament, a la cuina...)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, ja he parlat dues vegades dels ocells i del clàssic de Dahpne du Maurier adaptat per Hitchcock. Una en La fauna del terror (primer article) i l'altra quan em vaig referir a aquesta escriptora.
Estic molt d'acord amb això que dius de les aranyes. Jo, fet i fet, només odio les rates.

JordiCanals ha dit...

Ja se que has parlat dels ocells, però voldria dir que estic d’acord amb Electra sobre el que ha comentat de les gavines. Son perilloses! sovint ataquen les persones. Visc vora mar i algunes vegades he vist com, planejant baix, han donat cops de bec al cap de les persones que passegen.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo vaig veure una gavina un dia menjant-se un colom. I, en canvi, no puc evitar que el seu crit i el seu vol m'agradin. És això que diem de les contradiccions humanes.

Lluís Bosch ha dit...

M'ha agradat llegir aquests apunts teus. Des del principi de l'estiu estic fent un recull de temes del cinema, provant de relacionar-los amb altres expressions. Sens dubte has fet una bona tria i ben argumentat.
Estic preparant un post proper sobre el gore i el fàstic, i crec que hauré d'enllaçar aquest article teu.
Salut!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Home, doncs moltes gràcies. Me n'alegro molt. M'agrada molt la interacció entre els blocs. Ara miraré el teu.