Ellery Queen, d'Ellery Queen

Avui diumenge toca una sessió de remembrança. En la línea de recordar els autors i les obres del gènere negre que ja han assolit l’estatus de clàssics, parlarem d’Ellery Queen, que no deixa de resultar un cas curiós. Ellery Queen és el pseudònim literari de dos cosins americans, d’origen jueu, que van crear una sèrie de relats amb un protagonista que portava aquest mateix nom, Ellery Queen. La identificació del creador amb la criatura. Suposo que, en el moment, aquest fet podia comportar una petita ambigüitat que resultava útil com a reclam publicitari.

Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971) són els dos autors, coneguts habitualment com a Dannay i Lee. Moltes de les històries del seu detectiu aparegueren inicialment en revistes de misteri, però després foren agrupades i publicades juntes. Ellery Queen no és l’únic personatge d’aquests cosins, que van dedicar molts anys a la narrativa policíaca, però tal vegada és el més conegut.

Com vaig haver de reconèixer amb el Pare Brown i amb Mike Hammer, no he llegit els relats d’Ellery Queen, però sí que recordo la sèrie televisiva. També recordo molt bé algunes de les característiques del detectiu, força distant de la prepotència de Hammer. Es tractava més aviat d’un personatge que volia fer el bé, molt intel·ligent i amb una gran capacitat deductiva (a l’estil de Sherlock Holmes). Vivia de rendes, gràcies a l’herència de la seva mare, de manera que es podia dedicar a resoldre els casos sense preocupar-se per les qüestions quotidianes i crematístiques.

Era novaiorquès i, com sol passar amb aquesta ciutat (o amb totes les grans ciutats escenaris del gènere negre), l’ambientació del marc urbà resultava essencial. La trama dels relats normalment era enrevessada i original, força enginyosa.

Amb tot, allò que personalment m'evoca el personatge és que, més que un detectiu filantròpic i ple de curiositat, a mi em semblava un escriptor. L’abillament i el seu aire anglosaxó hi tenien molt a veure. I l’actitud, mig despistada mig anodina. Un tipus ric vestit amb poca cura que, a l’hora de veritat, era un crack de la deducció. Però el seu barret i, sobretot, els seus jerseis (o, com a mínim, així ho recordo jo), em generaven la impressió de l’escriptor de novel·les policíaques que ja us vaig descriure fa uns dies, benvolguts negrots. En aquest cas no deixa de fer una certa gràcia a causa de la identificació, encara que només sigui pel que fa a l’homonímia, entre realitat i ficció.

Ja sabeu que els tòpics personals (o les percepcions que esdevenen tòpics per a cada un de nosaltres) també existeixen. I jo, negrots, us estic desvetllant els meus de mica en mica. Sigui com sigui, el bloc vol fer-se ressò de totes les manifestacions del gènere. I avui, en un calorós i ventós diumenge de finals d’agost, li ha tocat el torn a Ellery Queen. M’agradaria molt saber si algun de vosaltres ha estat lector de les seves històries.

Feliç diumenge!