El hombre de los círculos azules, de Fred Vargas

Rere el nom de Fred Vargas, una de les autores europees de novel·la negra més exitoses, s’hi amaga la historiadora i arqueòloga francesa Frédérique Audoin-Rouzeau: una reconeguda investigadora que, a més a més, es dedica a la literatura negra. 

Després de llegir-la, sempre tinc la sensació que la gent no pot restar indiferent davant de la seva narrativa. Agrada o no. Enganxa o no. El lector la fa seva, o no. Evidentment, jo tampoc no em mantinc indiferent. He de reconèixer que em suscita una estranya i inusual ambigüitat. Ja em va passar en el cas de Que se levanten los muertos (llegir aquí la ressenya) i m’ha tornat a succeir, amb igual força, a El hombre de los círculos azules.

La novel·la està protagonitzada pel comissari Jean-Baptiste Adamsberg, personatge seriat molt conegut (a França fins i tot s’ha dut a la pantalla). Adamsberg és una mena  d’ésser estranyíssim, de gran capacitat perceptiva, a mig camí entre Sherlock Holmes, August Dupin i Hèrcules Poirot (per citar alguns dels típics herois de l’enigma que semblen posseir facultats sobrenaturals). Alhora, però, és apàtic, poc comunicatiu i de trets físics sorprenents. La seva veu, la seva manera de parlar, suau i persuasiva, apaivaga els ànims de la gent que l’envolta. Tanmateix, la seva vida interior és torturada i poc entenedora. Ni ell s’entén ni l’entén ningú. Un geni policial de carrera fulgurant, respectat per tothom, però molt difícil de comprendre.     

 

 

A mi aquest home no m’agrada. No hi connecto, no m’hi sento còmoda ni identificada. No ha aconseguit ni de bon tros la meva simpatia (que tenen de manera incondicional molts altres investigadors i policies de la negror literària). Així mateix, tampoc no m’agraden la resta de personatges. Ni els policies ni els secundaris. Tothom sembla venir d’un altre planeta. He arribat a pensar que la traducció de la novel·la està mal feta,  perquè m’ha semblat que tot plegat era massa estrany. 

D’altra banda, amb El hombre de los círculos azules succeeix exactament el mateix que ja vaig detectar a Que se levanten los muertos. Em refereixo a la sensació d’antigor, de decadència, d’atemporalitat cronològica pel que fa a l’ambientació. Tot és polsós i indeterminat. Sabem que l’acció té lloc als anys noranta del segle xx, però, quan hom està llegint, no ho detecta. Perfectament ens podríem situar un segle abans. De fet, a mi m’ha resultat molt difícil no oblidar que ens trobàvem en un moment tan avançat del xx. Sense voler, el meu pensament reculava constantment, com si la història pertanyés al segle xix.    

No obstant tot això, recordareu que més amunt he parlat d’ambigüitat. I és així perquè, al marge de les pegues que exposo, el cas criminal m’ha agradat molt. L’he trobat original, ben construït i ben resolt. He de reconèixer que la primera meitat de la novel·la m’ha resultat feixuga i poc atractiva. En canvi, quan l’acció ha començat a avançar, la trama m’ha atrapat cada cop més. Tot anava lligant i la història anava guanyant terreny en agilitat i interès.   

En vista d’aquesta meva dicotomia, m’agradaria molt conèixer la vostra opinió. Què en penseu de Fred Vargas? Esteu d’acord amb mi o creieu que no tinc raó? És un problema meu? Us agrada l’Adamsberg? En fi, us convido a parlar. Pot ser interessant. 

Espero que em digueu coses, negrots. Mentrestant, que passeu un feliç dissabte!

 

Una altra jornada als Juliols negres de la UB

Ahir dia 13, en el marc de la narrativa negra feta per dones que estem tractant als Juliols negres de la UB, vam assistir a dues conferències ben interessants. Us en faig cinc cèntims amb la renovació de la promesa de continuar indagant en els temes quan en tinguem ocasió.

La primera, a càrrec de la professora de secundària Maria Teresa Lirio, va versar sobre El paper de la gastronomia en les novel·les del nord i del sud d’Europa. Poca broma, perquè tots els que coneixem el gènere sabem de la presència i de la importància d’aquest element. Des del sibaritisme de luxe de Pepe Carvalho passant per les delicadeses que prepara l’assistenta de Montalbano i per la vida de gourmet consumat de Guido Brunetti.

Lirio va triar diverses autores per poder establir una comparativa (Giménez Bartlett, Teresa Solana, Rosa Ribas, Donna Leon, Anne Zouroudi –grega- i Fred Vargas) com a representants del que va anomenar L’arc del Mediterrani. Els eixos geogràfics del sud estan centrats a Barcelona, Venècia, Grècia i París, sense oblidar el fet que la detectiva de Rosa Ribas és mig catalana i mig alemanya i exerceix com a policia a la ciutat de Frankfurt.

Les autores triades pel que fa a l’Arc del Nord (Noruega i Suècia) van ser Anne Holt, Camilla Läckberg i Asa Larsson.

Lirio ens va mostrar amb tot detall com els elements de la cuina serveixen en tots els casos per humanitzar els personatges, revestir-los de versemblança i allunyar-los dels estereotips. La gastronomia cohesiona i transmet valors culturals i identitaris, a banda de palesar diferents formes de vida i diferents estils a l’hora d’afrontar la tasca policial. Mentre un home com Brunetti (i la seva esposa Paola) no poden suportar no dedicar al menjar i a la beguda el temps que consideren necessari, Rebecka Martinsson (al seu poble de Kiruna) menja pràcticament per sobreviure, amb una cuina gens curosa a base de dolços i congelats. Evidentment, també van sortir a la palestra el cafè i els pastissets de canyella que apareixen a totes les novel·les sueques, sense excepció.

La segona conferència, de Sebastià Bennassar, va tractar un tema que a mi personalment em sembla d’importància cabdal en la narrativa negra actual: la presència i la rellevància de la climatologia. El títol: Entre el fred àrtic i la calor mediterrània.

Bennassar, amb el seu estil engrescadorament humorístic, va confegir un interessant recorregut per la història de l‘evolució climatològica del planeta, de manera que vam acabar veient que els víkings havien arribat a Grenlàndia i els bascos a Terranova, tot perseguint el bacallà, molt abans del descobriment oficial d’Amèrica.

Es va centrar en quatre autores per anar pujant, de mica en mica, camí del nord d’Europa:

- La mallorquina Maria Antònia Oliver, creadora de la primera dona detectiva en català, que empra la benigna climatologia de l’illa per generar un ambient de xafogor enganxosa, humida i insuportable que pretén reflectir el crim i la corrupció.

- La americana Donna Leon en la seva condició d’escriptora-cronista de la ciutat de Venècia, lloc on, per raons òbvies, la qüestió climàtica és molt important. Venècia, gairebé submergida sota les aigües, s’enfonsa cada dia una mica. Cada cop pateix amb més freqüència el fenomen de l’acqua alta i tots els seus habitants saben del cert que la seva ciutat acabarà desapareixent. Aigües brutes, males olors a l’estiu: una Venècia que entronca amb la societat corrupta de les novel·les de Leon i tal vegada de la Itàlia del moment.

- La francesa Fred Vargas, a la ficció de la qual el clima no és tan significatiu, però, en canvi, sí que ho és la natura. Les referències als boscos, a la naturalesa, als animals (que en ocasions tenen un valor simbòlic) li serveixen per marcar la dicotomia entre París i la Província, entenent “província” com la resta de França. El seu detectiu, Adamsberg, que prové de la zona dels Pirineus i, per tant, no deixa de ser un estrany a la capital, s’identifica millor amb la natura salvatge dels boscos de la Normandia o d’altres indrets on de vegades es trasllada l’acció.

- I, finalment, Asa Larsson, que dóna moltíssim de si. És tota una novetat trobar l’acció de la novel·la negra en un poble que està a 145 km. per sobre del Cercle Polar Àrtic. Fred extremíssim, natura impressionant, neus perpètues. El clima configura el caràcter dels personatges i la seva manera de viure. Els animals hi tenen força presència (gossos, llops, rens). Apareixen molts llacs i molts tipus de gel i de neu. El clima ho domina tot i fa febles els humans, indefensos. El clima pot matar. Com jo mateixa he dit en algunes de les meves ressenyes de les novel·les d’Asa Larsson, la rellevància de la natura i del vessant ecològic també va ser remarcada per Sebastià Bennassar.

Bennassar va concloure que, al seu entendre, les dones novel·listes mostren  una sensibilitat especial a l’hora de tractar les qüestions del clima i de la naturalesa, qüestions que serveixen per arrelar el lector a la realitat de cada lloc i esdevenen una tècnica de cohesió de la trama.

En fi, estimats negrots. No us queixareu. Una abraçada ben forta per a tots. I no patiu: demà, més.

Que se levanten los muertos, de Fred Vargas

Abans de res, per fer-ho saber a qui ho desconegui, vull explicar que Fred Vargas és una dona, malgrat que el seu nom pugui resultar enganyós. Fred és un hipocorístic de Frédérique, medievalista i arqueòloga francesa, de cognom Audouin-Rouzeau, que es dedica a la novel·la políciaca paral·lelament a la seva activitat investigadora.

El títol que comento avui, Que se levanten los muertos, és la meva primera lectura de l'obra de Fred Vargas. El resultat: una mena de barreja de percepcions contradictòries.

D'una banda, considero que es tracta d'un producte molt original i diferent. La història té un marcat regust decadentista, encara que succeeixi en els darrers anys del segle XX (1995). Podria perfectament situar-se al bell mig del XIX. La idiosincràcia dels personatges, les relacions que s'estableixen entre ells, llurs reaccions sovint hiperbòliques -amarades d'una afectació importada del darrer Romanticisme i sens dubte obsoleta- revesteixen el relat d'una pàtina boirosa. L'ambient clos de la història, on hi tenen rellevància tan sols un nombre reduït de personatges, acaba de dotar la novel·la d'aquest halo estrany que la sobrevola constantment i que poua en el passat. Val a dir que ni tan sols l'aparició d'un ordinador i d'un escàner aconsegueixen eradicar la sensació d'antigor.

Els personatges principals, circumstancialment i casualment dedicats a la investigació criminal, viuen en un casalot tenebrós, sense telèfon, en un silenciós carrer parisenc situat en un barri exageradament tranquil. El punt de vista de la investigació també és poc habitual, perquè el policia que la dirigeix és tan sols un element de reforç -necessari però sense un autèntic paper- per donar versemblança a la feina dels protagonistes, veritables artífexs del descobriment de l'assassí.

I aquests protagonistes tampoc no poden ser més sui generis: 3 historiadors (un expert en prehistòria, un medievalista i un especialitzat en la Primera Guerra Mundial) i l'oncle d'un ells, policia retirat al qual han apartat del cos per corrupció. Junts porten el cas de manera ben estranya, però efectiva. Per posar alguns exemples: la comissaria no apareix mai, els interrogatoris als sospitosos només es coneixen per la descripció de terceres persones i no hi ha pràcticament cap al·lusió a la investigació tècnica i científica. La deducció conjectural és el mètode usat, el qual, a base d'hipòtesis que de mica en mica van esdevenint fets reals, aconsegueix resoldre el cas i tots els enigmes que l'envolten.

He parlat de contradicció. Doncs sí. Perquè, si bé l'originalitat que acabo de resumir sembla a priori prou atractiva (sobretot per a algú com jo, amant de la recerca històrica, literària, etc.), no aconsegueix despertar aquelles típiques ànsies de no parar de llegir per saber què passa. La novel·la resulta agradable, però res més.

I és una pena, perquè el plantejament em sembla molt vàlid. Ara només queda esbrinar si la resta d'obres de Vargas van en la mateixa línia o si, simplement, ha aprofitat Que se levanten los muertos per crear una ficció on reproduir i reivindicar la tasca dels erudits i dels historiadors. No ho sé: tal vegada com una mena d'homenatge al gremi.

Sigui com sigui, tinc dues novel·les seves fent cua. Per tant, aviat us ho podré explicar en propers articles.

Mentrestant, aniré a preparar-me la nova lectura. Espero que els llibres no triats no se'm tirin al damunt de manera agressiva.

Fins ben aviat, negrots.