Harlem Nocturne

dimarts, 20 d’abril de 2010

Que se levanten los muertos, de Fred Vargas

Abans de res, per fer-ho saber a qui ho desconegui, vull explicar que Fred Vargas és una dona, malgrat que el seu nom pugui resultar enganyós. Fred és un hipocorístic de Frédérique, medievalista i arqueòloga francesa, de cognom Audouin-Rouzeau, que es dedica a la novel·la políciaca paral·lelament a la seva activitat investigadora.
El títol que comento avui, Que se levanten los muertos, és la meva primera lectura de l'obra de Fred Vargas. El resultat: una mena de barreja de percepcions contradictòries.

D'una banda, considero que es tracta d'un producte molt original i diferent. La història té un marcat regust decadentista, encara que succeeixi en els darrers anys del segle XX (1995). Podria perfectament situar-se al bell mig del XIX. La idiosincràcia dels personatges, les relacions que s'estableixen entre ells, llurs reaccions sovint hiperbòliques -amarades d'una afectació importada del darrer Romanticisme i sens dubte obsoleta- revesteixen el relat d'una pàtina boirosa. L'ambient clos de la història, on hi tenen rellevància tan sols un nombre reduït de personatges, acaba de dotar la novel·la d'aquest halo estrany que la sobrevola constantment i que poua en el passat. Val a dir que ni tan sols l'aparició d'un ordinador i d'un escàner aconsegueixen eradicar la sensació d'antigor.



Els personatges principals, circumstancialment i casualment dedicats a la investigació criminal, viuen en un casalot tenebrós, sense telèfon, en un silenciós carrer parisenc situat en un barri exageradament tranquil. El punt de vista de la investigació també és poc habitual, perquè el policia que la dirigeix és tan sols un element de reforç -necessari però sense un autèntic paper- per donar versemblança a la feina dels protagonistes, veritables artífexs del descobriment de l'assassí.
I aquests protagonistes tampoc no poden ser més sui generis: 3 historiadors (un expert en prehistòria, un medievalista i un especialitzat en la Primera Guerra Mundial) i l'oncle d'un ells, policia retirat al qual han apartat del cos per corrupció. Junts porten el cas de manera ben estranya, però efectiva. Per posar alguns exemples: la comissaria no apareix mai, els interrogatoris als sospitosos només es coneixen per la descripció de terceres persones i no hi ha pràcticament cap al·lusió a la investigació tècnica i científica. La deducció conjectural és el mètode usat, el qual, a base d'hipòtesis que de mica en mica van esdevenint fets reals, aconsegueix resoldre el cas i tots els enigmes que l'envolten.
He parlat de contradicció. Doncs sí. Perquè, si bé l'originalitat que acabo de resumir sembla a priori prou atractiva (sobretot per a algú com jo, amant de la recerca històrica, literària, etc.), no aconsegueix despertar aquelles típiques ànsies de no parar de llegir per saber què passa. La novel·la resulta agradable, però res més.
I és una pena, perquè el plantejament em sembla molt vàlid. Ara només queda esbrinar si la resta d'obres de Vargas van en la mateixa línia o si, simplement, ha aprofitat Que se levanten los muertos per crear una ficció on reproduir i reivindicar la tasca dels erudits i dels historiadors. No ho sé: tal vegada com una mena d'homenatge al gremi.
Sigui com sigui, tinc dues novel·les seves fent cua. Per tant, aviat us ho podré explicar en propers articles.
Mentrestant, aniré a preparar-me la nova lectura. Espero que els llibres no triats no se'm tirin al damunt de manera agressiva.
Fins ben aviat, negrots.

15 comentaris:

Elies ha dit...

A vegades aquesta aura antiga li dóna un plus d'interès a l'obra. No sé si és el cas però.
Celebro un cop més que no paris de llegir i ho comparteixis amb tots nosaltres.
Una abraçada.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, hauria de ser així, però no sé si acaba d'aconseguir-ho.
Gràcies, nené.

Maria ha dit...

Quan no hi ha el comissari Adamsberg pel mig, la Vargas no és la Vargas. De tota manera, té una altra novel.la protagonitzada per aquesta tríada d'historiadors mig agermanats mig a punt de matar-se entre ells (en qui es deu haver inspirat l'autora, investigadora del CNRS?) que sí val la pena: "Sans feu ni lieu".

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ah. O sigui que no és l'únic. Jo també em pregunto d'on ha tret la idea. Li trobes tu aquest aire entre decadent i irreal, de factura com antiga?
D'altra banda, em sembla que, com a mínim, un dels que fan cua sí que és del comissari aquest que esmentes. El darrer que ha sortit, diria.
Un cop llegit, he pensat que l'hauria d'haver comprat en francès, perquè crec que la lectura no és gens complicada. En fi.
Petons.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!! Una altra vegada, gràcies!!
Doncs és una llàstima que amb aquestes premises el llibre no omple les expectatives, oi? Si almenys és fàcil de llegir ja és un gran què.
Gràcies per presentar-lo!! No sé com tens temps per llegir tant!!
Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, jo tampoc no ho sé, però com respirar. Llegir i respirar són el mateix.

Llaudal ha dit...

No em sé imaginar un casalot de Paris com la que descriu aquesta autora. Per cert, apareix el Paris actual?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, apareix el París de l'any en què fou escrita la novel·la, 1995
Però, tret del casalot i del carrer i tal, poca descripció hi ha. No s'assembla en absolut al París real. Per això dic que, durant tota la novel·la, el lector (si més no, a mi em va passar) pensa que l'acció s'esdevé en el segle XIX.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La ressenya que has fet és molt interessant; el llibre, doncs no m’ho sembla. Tot i que les professions dels personatges m’atreuen; em solen agradar les noveŀles on apareixen personatges dedicats a la recerca literaria, històrica, científica... Tanmateix, em sembla que no el llegiré, no em convenç prou.
M’agrada molt llegir les teves crítiques de llibres, tant si el llibre val la pena com si no la val. Em refio del tot del que en dius i em serveix per decidir quins llibres vull llegir. A més, m’ho passo d’allò més bé llegint-les.
Una abraçada de la teva amiga i “fan”,
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ai, Shaudin. Ets sempre tan amable. Que bé tenir fans!!!
Home, intento ser molt justa, però sempre hi ha una part de subjectivisme personal. Ja se sap. A més, sempre vull que les crítiques siguin divulgatives i per a tot tipus de públic.
A mi em va passar amb aquesta novel·la com t'hauria passat a tu. La sinopsi em va encaminar a suposar tot un seguit de coses relacionades amb les investigacions acadèmiques dels personatges. Coses que després no van complir-se i que van decebre les meves espectatives. D'altra banda, espectatives totalment gratuites. Tot s'ha de dir.
Malgrat tot, el punt de vista és original.

Llaudal ha dit...

Sempre m'ha agradat la distribució de la pàgina i la tria d'imatges que hi insertes. Les novetats encara la fan millor. Et felicito.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Narcís. No t'amagaré que estic ben enganxada a aquest bloc, que vaig començar quasi sense adonar-me'n, convençuda per altres negrots, i mira, ara tinc una bona il·lusió.
La veritat és que els blocs enganxen força.

Maria ha dit...

Els canvis m'agraden: molt coherents, ells.
Em confesso addicta al teu bloc. I feliç de ser-ho. I que duri.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Maria. I jo honorada: Ja saps que per a mi ets persona (i erudita filòloga) de referència

josep ha dit...

Pel que dius sembla atractiva malgrat tot.. Jo de la Fred Vargas tinc a la cua de lectura "La tercera virgen" i "Un lloc incert"..Ja t'atrapo..he.he.he..