Harlem Nocturne

dijous, 29 d’abril de 2010

Records d'una altra vida, de Mary Higgins Clark

Records d'una altra vida és una novel·la típicament americana. Dinàmica, trepidant, sense excessives descripcions i encara amb menys digressions que no facin estricta referència al cas criminal. Un típic producte per passar l'estona que va directament al gra i que posseeix un ritme narratiu inequívocament cinematogràfic. És fàcil imaginar l'argument traslladat a la pantalla de la televisió, mentre mengem crispetes sense pressa una tarda de diumenge.

El llibre bàsicament consisteix en una intriga judicial, a la qual s'hi afegeix la presència d'un assassí en sèrie. No hi manca res: tenim una fiscal que ha perdut el marit a la guerra d'Irak, que a més a més és preciosa, elegant i eficient, que viu sola -assetjada sense saber-ho per un criminal que la vol liquidar- i amb un cas de ressò mediàtic per resoldre. Un cas que, continuant amb els tòpics, no és ni de bon tros allò que sembla. El desenllaç final inclou un parell de sorpreses (ambdues me les havia imaginat. És allò que se'n diu "hores de lectura" i jo afegiria "i hores de cine"). Tanmateix, el conjunt resulta agradable, molt fidel, com he dit, a la tradició americana.
El títol, prou evocador, no respon en canvi a allò que hom a priori suposa. No fa referència a unes circumstàncies del passat que motivin el cas actual (tot i que aquest fet també succeeix), sinó que té connotacions molt més metafòriques. Tal vegada podem fer la doble interpretació, però jo prefereixo quedar-me amb la segona, que no desvetllaré. Si ho fes, també revelaria una de les sorpreses.
Sigui com sigui, la novel·la passa de pressa i distreu força. No amagaré que jo he tingut moltes ganes d'anar veient com es desenvolupava.
I fins aquí puc explicar, negrots. La resta, evidentment, és cosa vostra.


Mentrestant, que passeu molt bona nit.

10 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies per la ressenya, Anna Maria.
Potser la llegiré. No n’estic segura. La literatura americana en general, tret d’algunes excepcions, no m’acaba d’agradar. I entre les excepcions no n’hi ha cap de noveŀla negra. Totes les que he llegit d’aquest gènere, americanes, m’han deixat com buida; cosa que també em passa amb les peŀlícules; tot i això trobo que els americans tenen més gràcia amb el cinema. Coses meves, potser.
Que tinguis un bon dia,
Shaudin

Karma ha dit...

Gràcies per la ressenya, Anna Maria.
A mi m'encanta Mary Higgins Clarck. Les dels noranta les vaig llegir totes i gairebé compulsivament..... Es una literatura que et porta de la ma, es adient per l'estiu, últimament però les que l'he llegit m'han decebut una mica, clar que el llistó estava molt alt..."Le gusta la música le gusta bailar", "Donde están los niños", "Ojo avizor"....em van entusiasmar. Es una literatura sense pretensions... Petonets negrota!!!!
Acaba de sortir el solet, i no es pas negre....es preciós, com el teu somriure!!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Amigues:
A mi tampoc no m'entusiasma, Shaudin, la novel·la negra americana, excepte la sèrie de la Sue Grafton, "L'abecedari del crim" i excepte els clàssics, evidentment.
Ara bé, com diu la Carme, és un tipus de literatura que, sense pretensions i com a absoluta distracció, resulta útil.
Tens raó, Shaudin, que se'n surten més bé amb el cinema. De vegades aquestes novel·les poden donar lloc a millors pel·lícules. També diré que, si se surten de la típica negror i cauen en el thriller judicial, solen estar més bé.
En fi, gràcies a totes dues per ser tan matineres i fidels. I a tu, Carmeta, gràcies per lloar sempre el meu somriure de "profidén".
Anna

Maria ha dit...

Associo el nom de Mary Higgins Clark a tardes relaxades de cap de setmana davant la tele, mirant alguna pel·lícula americana de sèrie B. Que dolentes i alhora entranyables! Mai no hi falta un psicòpata. I aquelles heroïnes inflades de botox!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs això mateix, Maria. Ja sé que parlem el mateix llenguatge, val a dir.
Encara afegiria que sovint eren a Antena 3 o a Tele 5 aquestes pel·lícules, farcides d'intermedis inacabables. És clar, com que ara no les miro de fa anys les cadenes aquestes, em perdo les pel·lis bòdries amb psicòpates.
L'heroïna del llibre encara no necessita botox, és prou jove.
Com hauràs vist, he començat la del Jerónimo Tristante, que, sens cap mena de dubte, té un nom que sembla un pseudònim. Amb un nom així, estava obligat a escriure novel·les, no creus?

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!!
Jo el vaig comprar per Sant Jordi!!
Tinc ganes de començar a llegir-la però em sembla que trigaré una mica a fer-ho perquè tinc molta feina. Gràcies pel comentari. Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

De res, negrota. Ja ens diràs la opinió, si més no per contrastar.

Maria ha dit...

Abans carregaves contra els nord-americans, amb l'honorable excepció de la Grafton. També dispensaria de la crema, un pas enrere, Michael Connelly, de qui ja vas parlar fa mesos; n'acabo de llegir Angels Flight. També és com veure una pel·lícula de Hollywood, però de les bones. Per entendre'ns: Infiltrats, de Scorsese -clàssica, encara que no mati-, al costat de les inefables pel·lícules d'Antena3. (Per cert, t'estàs perdent el paquet de films alemanys, infumables, que han substituït l'enyorada sèrie B americana!).

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, tens raó. Volia dispensar també en Michael Connelly. "El veredicte de llautó", malgrat la incongruent i innecessària anagnòrisi, em va agradar força. Com sempre, combrego amb el teu parer (o quasi sempre, hehehehe). D'altra banda, no em sap gens greu perdrem el paquet alemany. Antena3 ha passat a millor vida.
Parlant de Scorsese, que ja saps que no és sant de la meva devoció, i pensant en una mena de rehabilitació pública, reconec que "Infiltrados" paga la pena.
Petonets, ésser virtual amb el qual diuen que comparteixo despatx.

josep ha dit...

Aquest el tinc pendent de llegir. Tot i que no és el que m'agrada més, de tant en tant un relat així més cinematogràfic també es posa bé.