Harlem Nocturne

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Azul marino, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann





Azul marino és el títol del darrer lliurament de la trilogia d’Ana Martí, creada per les escriptores Rosa Ribas i Sabine Hofmann. Un esplèndid colofó per a unes novel·les que pretenen explicar la vida a la ciutat de Barcelona (i a Espanya) durant la dècada dels 50 del segle passat. La primera, Don de lenguas, està ambientada el 1952. La segona, El gran frío, el 1956. I la que ressenyem avui, Azul marino, a l’últim any de la dècada, el 1959.  


Ribas i Hofmann donen vida a una ficció molt documentada, treballada en extrem i perfectament travada, que, de tan real, ens posa els pèls de punta. Mentre llegia, pensava que  els meus pares van néixer en plena Guerra i que, per tant, van viure tota la seva joventut i maduresa enmig de la grisor, la mediocritat, la por, la manca de llibertat i la injustícia que la trilogia descriu. Se m’encongeix el cor. No és que la trilogia em descobreixi cap cosa nova, però l’apropament quotidià a la vida de l’època, el fet de poder-nos ficar dins la història, afavoreix la seva visió més realista. I fa feredat.
La trama transcorre durant l’estança de la Sisena Flota nord-americana al port de Barcelona. La mort d’un mariner posa en marxa una investigació que han de compartir les autoritats americanes i les espanyoles. El conflicte diplomàtic està servit. Alhora, una altra línia argumental, relacionada amb les altes esferes de la burgesia i la seva més absoluta prepotència i iniquitat, acabarà confluint amb la primera. Podien haver anat per cantons separats i haurien funcionat igual. Segurament hauria estat més versemblant que fos així. Tanmateix, l’opció de lligar-les resulta més rendible des del punt de vista de la ficció literària i segurament de cara al gust del lector mitjà.   
Ribas i Hofmann no s’estan de res. I en la novel·la tothom rep. Els baixos fons, els americans, els policies espanyols i les senyores dames de la caritat barcelonina, monges incloses. La societat és un fàstic, no hi ha un pam de net, tot està muntat a partir de mentides, enganys, dissimulacions, temors, abusos i vergonyes, però les nostres autores encara es reserven una mirada de solidaritat envers els perdedors, els vençuts, els deixats de la mà de Déu. Malgrat l’enorme drama que la novel·la descriu, també hi trobem picades d’ullet molt agradables (per exemple, l’aparició dels escriptors de novel·letes populars amb pseudònim, fins i tot la presència explicita de Francisco González Ledesma) i moments d’humor i de tendresa.  
El personatge del policia de la BIC Isidro Castro és un personatge rodó, magnífic. Tots l’haguéssim odiat si l’haguéssim conegut, però resulta perfectament plausible dins del seu context. Crec que és un dels grans encerts de la novel·la, amb les seves contradiccions, els seus cantons foscos i la seva capacitat innata a l’hora de copsar tot allò que succeeix al seu voltant. També la protagonista, Ana Martí, se’ns presenta aquí com un personatge independent, que ha crescut interiorment, que ha evolucionat i madurat; ja no és aquella joveneta insegura i preocupada de Don de lenguas.   
Vull manifestar l’encert del títol de la novel·la, Azul marino, que fa referència als uniformes d’hivern dels mariners americans. Però per a mi és molt més, no ho puc evitar. Odio el color blau marí, no suporto veure roba blau marí, especialment vestits jaqueta i similars. I sé per què és, ho tinc molt clar. Em recorda la meva infantesa, l’ortodòxia estricta d’aquest color, el seu paper simbòlic en el meu cervell: moltes coses eren blau marí perquè el blau marí era un color discret i acceptat. El color dels mitjons fins al genoll, dels uniformes escolars, de les faldilles dels col·legis de monges, de les jaquetes de llana, de les americanes dels nens, dels vestits de comunió masculins, dels pantalons ben planxats. El record d’un món fosc, obscurantista, amb la religió pertot arreu i el silenci com a bandera. Un món que, per desgràcia, jo encara vaig viure i que voldria oblidar.
Enhorabona a Rosa Ribas i a Sabine Hofmann. I vosaltres, negrots, no us perdeu la trilogia, sisplau.



2 comentaris:

Tura Nogareda ha dit...

Engrescadora la teva ressenya i l'ambient dels anys 50 a Barcelona!
Tampoc m'agrada el blau marí, relacionat a la foscor d'aquella època que recordo perfectament.
Gràcies Anna, abraçada

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Jo vaig viure aquell món encara més que tu. Fins i tot el món que va viure la meva germana (es porta un any amb tu) no era tan fosc com el que jo ja havia viscut. Imagina't doncs, si la teva època ja era prou fosca... Jo era molt petita l'any on se situa la noveŀla, però recordo un munt de coses fosques. Per mi era un temps no blau marí sinó gris fosc. No li tinc cap mania al blau marí, per cert, ara que hi penso, tot i que no recordo haver tingut res d'aquest color des de fa molts anys, i entenc el teu rebuig. Realment tinc ganes de llegir aquestes noveŀles. Intentaré aconseguir-les. Gràcies per la ressenya!