Harlem Nocturne

dijous, 17 de setembre de 2009

EL COR DELATOR, D'EDGAR ALLAN POE

El meu germà Elies, que és un gran afeccionat a les històries de terror, ha picat avui la meva curiositat quan m’ha fet la lloança d’un relat d’Allan Poe que jo no coneixia o que, com a mínim, no recordava. Ho confesso amb rubor, malgrat saber que no es pot haver llegit tot en aquesta vida.
En no disposar de la narració en la meva biblioteca, he utilitzat el recurs infal·lible que ofereix la xarxa. Me l’he baixat, l’he imprès (res de pantalla, paper sempre) i, àvidament, m’he posat a la feina.
El resultat: no me’n puc estar d’afegir una nova entrada al bloc criminal.


El text és fantàstic, exemple d’allò que Poe considerava que havia de ser un conte. Breu, es pot llegir d’una sola tirada en una fracció curta i seguida de temps i no té cap element secundari que distregui l’atenció de la trama principal. Per no parlar del final inesperat o, com a poc, sorprenent.
La història, que narra el mateix assassí en primera persona, és la confessió d’un crim. El protagonista ha matat un ancià amb el qual convivia tan sols perquè tenia un ull cobert d’un tel blanc que no podia suportar veure. Un ull “de voltor” que l’obsessionava. El desenvolupament del relat es fonamenta en l’intent de l’assassí de demostrar a tota costa la seva cordura. Explica les seves maniobres al llarg de la setmana anterior als fets, abans de decidir-se. Explica l’assassinat, l’esquarterament i, per fi, el desenllaç que clou el text, que no desvetllaré per si queda algú tan despistat com jo que no l’hagi llegit.
El relat és ple d’interrogants impossibles de desvetllar. No sabem la relació entre l’assassí i la víctima, desconeixem a qui s’adreça el narrador quan explica la història i tampoc no sabem on es troba. No tenim ni idea de si parla amb la policia, amb el psiquiatra o amb un jurat. Tanmateix, s’expressa amb una fredor estranya, alhora llunyà i proper als esdeveniments terribles dels quals ens fa partícips. L’únic que segur que aconsegueix, des del punt de vista del lector, és el contrari del que pretén. Demostrar categòricament la seva bogeria.
El cor delator, que ha estat considerada tradicionalment la primera narració gòtica, és la història terrorífica d’un obsessiu compulsiu que posa els pèls de punta.

Em reafirmo en allò que us deia aquest matí. No deixem els clàssics per res del món. Tornem sempre als orígens.

Bona nit, negrots.

3 comentaris:

Elies ha dit...

Celebro haver-te empès a llegir-lo. Trobo que és un relat de primer ordre narrat amb molta exquisidesa.
Petons i endavant, negrota!

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Aquest és un clàssic que em sembla increïble que no coneguessis, però això pot passar. Pensa que va servir per a dur a terme un episodi d'"História para no dormir" a TVE fa molts anys quan jo era petitó; aquell programa que dirigia i realitzava Narciso Ibáñez Serrador, l'episodi era "El último reloj" una adaptació de "Corazón delator" amb una interpretació boníssima de Manuel Galiana i, com no, de Narciso Ibáñez Menta, i que va tenir molt d'èxit. Aquí et deixo un vídeo sobre "El último reloj": El último reloj

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies. La veritat és que potser ho vaig veure, però ara no ho recordo. Penso que he llegit tants relats i alguns fa tant de temps que perfectament puc haver-me'n oblidat. És cert que, un cop llegit, sentia al meu cap ressons del passat. Però res més.
Pel que fa a "Històrias para no dormir", també t'haig de dir que jo de petita tenia terrors nocturns i els meus pares no em deixaven veure segons què (tot i que en vaig veure alguns) perquè després els hi donava la nit.