EL COR DELATOR, D'EDGAR ALLAN POE

El meu germà Elies, que és un gran afeccionat a les històries de terror, ha picat avui la meva curiositat quan m’ha fet la lloança d’un relat d’Allan Poe que jo no coneixia o que, com a mínim, no recordava. Ho confesso amb rubor, malgrat saber que no es pot haver llegit tot en aquesta vida.
En no disposar de la narració en la meva biblioteca, he utilitzat el recurs infal·lible que ofereix la xarxa. Me l’he baixat, l’he imprès (res de pantalla, paper sempre) i, àvidament, m’he posat a la feina.
El resultat: no me’n puc estar d’afegir una nova entrada al bloc criminal.


El text és fantàstic, exemple d’allò que Poe considerava que havia de ser un conte. Breu, es pot llegir d’una sola tirada en una fracció curta i seguida de temps i no té cap element secundari que distregui l’atenció de la trama principal. Per no parlar del final inesperat o, com a poc, sorprenent.
La història, que narra el mateix assassí en primera persona, és la confessió d’un crim. El protagonista ha matat un ancià amb el qual convivia tan sols perquè tenia un ull cobert d’un tel blanc que no podia suportar veure. Un ull “de voltor” que l’obsessionava. El desenvolupament del relat es fonamenta en l’intent de l’assassí de demostrar a tota costa la seva cordura. Explica les seves maniobres al llarg de la setmana anterior als fets, abans de decidir-se. Explica l’assassinat, l’esquarterament i, per fi, el desenllaç que clou el text, que no desvetllaré per si queda algú tan despistat com jo que no l’hagi llegit.
El relat és ple d’interrogants impossibles de desvetllar. No sabem la relació entre l’assassí i la víctima, desconeixem a qui s’adreça el narrador quan explica la història i tampoc no sabem on es troba. No tenim ni idea de si parla amb la policia, amb el psiquiatra o amb un jurat. Tanmateix, s’expressa amb una fredor estranya, alhora llunyà i proper als esdeveniments terribles dels quals ens fa partícips. L’únic que segur que aconsegueix, des del punt de vista del lector, és el contrari del que pretén. Demostrar categòricament la seva bogeria.
El cor delator, que ha estat considerada tradicionalment la primera narració gòtica, és la història terrorífica d’un obsessiu compulsiu que posa els pèls de punta.

Em reafirmo en allò que us deia aquest matí. No deixem els clàssics per res del món. Tornem sempre als orígens.

Bona nit, negrots.

BREU HOMENATGE A UN DELS INICIADORS DEL GÈNERE

Aquest any 2009 se'n compleixen 200 del naixement d'Edgar Allan Poe, sens dubte un dels iniciadors del gènere negre i de terror, a qui hem d'agrair per sempre un conjunt de relats magnífics, innovadors i molt imaginatius que van significar una fita important en la narrativa contemporània. D'altra banda, la seva contribució teòrica a l'estudi del conte i del relat breu ha estat la base per als futurs investigadors i escriptors.

El cas és que, fa uns dies, em van agafar unes ganes irresistibles de rellegir Els assasinats del carrer Morgue, que feia molt de temps que no tenia entre les mans. I, sense perdre un minut (cal atendre de seguida les peticions de l'esperit), així ho vaig fer. Un cop més, em va encantar, perquè té aquell caràcter alhora ingenu i sorprenent. Aquella mena d'aurèola misteriosa que -malgrat el pas del temps i les repetides lectures- ens empeny a mossegar-nos les ungles d'impaciència. Tot plegat ens condueix a l'afirmació que és l'obra d'un geni.

A més, la solució de l'enigma és realment estranya. Ens remet a tot l'imaginari dels orígens de la humanitat, als mites ancestrals, a la diferència entre l'home i la bèstia. Una delícia. I, sobretot, de cara als lectors d'aquest bloc, ens presenta el personatge d'Auguste Dupin (predecessor sens dubte de tots els detectius moderns, fins i tot de Sherlock Holmes), que aconsegueix resoldre amb la seva prodigiosa capacitat d'observació el típic misteri de "l'habitació tancada".

En fi, que us hi aproximeu. Per molt que llegim la novel·la negra actual, no podem deixar de banda la recuperació dels clàssics.

Fins a la pròxima, negrots.