Primera crònica dels Juliols negres a la UB

Bon dia, negrots

Enceto la primera crònica dels cursos d’estiu sobre novel·la negra de la UB, que van iniciar-se ahir, dia 11 de juliol, i que duraran fins aquest divendres, dia 15.

Sota el títol genèric de Novel·la negra escrita per dones del nord i del sud d’Europa, anirem veient què va succeint al llarg d’aquesta intensa setmana. Evidentment, no podré fer un resum detallat del contingut de les sessions, tot i que prometo aprofundir més endavant en els aspectes més interessants que s’hagin tractat. De moment, simplement, jugaré un paper de cronista motivada que té ganes de transmetre i compartir tot allò que el gènere (tradicionalment poc valorat i considerat menor) pot donar de si.

Va començar la festa amb la intervenció d’Yvonne Ruz, l’organitzadora del curs, professora visitant a la UB des de 2006 adscrita al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Yvonne és sueca, llicenciada en Estudis Hispànics i Suecs per la Universitat d’Estocolm. S’ha dedicat a ensenyar llengua sueca, a treballar amb immigrants i refugiats, a introduir-los en temes d’inserció laboral, etc. També ha estat professora de la Universitat d’Estocolm. A la UB, des que és amb nosaltres, ha organitzat diferents jornades i seminaris sobre personatges com Ingmar Bergman, la lingüista sueca Inger Lindberg i la novel·la negra sueca actual (jornades que, en el seu moment, ja vaig ressenyar aquí mateix).

Yvonne ens va parlar de La religiositat en les obres d’Asa Larsson i de Camilla Läckberg. Va ser una xerrada interessant, especialment per la procedència de la conferenciant i el seu coneixement de la societat sueca. Va aclarir nombroses qüestions al voltant del tractament del tema religiós en les novel·les de les dues autores citades (sobretot d’Asa Larsson, en la producció de la qual la religiositat hi juga un paper més rellevant). Yvonne va matisar diverses inexactituds de les traduccions que, al seu entendre, dificulten la comprensió d’allò que les novel·les pretenen en realitat palesar. També vam veure un fragment de l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Larsson, Aurora boreal, que va resultar molt aclaridor.

La segona conferència fou a càrrec de la crítica de cinema i doctora en Filologia Hispànica Sílvia Rins Salazar, que ens parlà de La dama britànica i el mestre francès: Ruth Rendell en el cinema de Claude Chabrol. Com podeu comprendre, la unificació de les meves dues passions em va fascinar. Cine de qualitat, de culte, i novel·la negra britànica d’una de les dames del crim d’aquell país. Magnífic tot plegat.

Sílvia Rins va tenir una actuació brillant i va establir una connexió intertextual molt ben estructurada. Dues novel·les de Rendell, La dama de honor i Un juicio de piedra, adaptades per Chabrol, la segona amb el títol, més simbòlic, de La ceremonia. Marcant els lligams també, molt importants, entre Chabrol i el cinema de Hitchcock, va mostrar-nos quatre fragments de cinema molt ben escollits que van complementar a la perfecció el seu discurs. La dissecció dels personatges i la interpretació del conjunt em van semblar molt interessants. Confesso que vaig aprendre d’allò més.

Bé, negrots, de moment ja teniu la primera crònica. Encara que volgués, no puc dedicar-hi més temps. Però repeteixo: de mica en mica recuperarem tot allò que pugui interessar.

Que passeu un bon dia.        

Crim en directe, de Camilla Läckberg

Negrots, és tardíssim i, endemés, estic esgotada. Però avui he acabat Crim en directe, de Camilla Läckberg i, evidentment, no me'n puc estar de confegir la corresponent ressenya, encara que sigui breu.

La setmana vinent arriben els Juliols de la UB i, com us he anunciat repetidament, jo hi participo. El tema va de narradores sueques de novel·la negra. Precisament, la primera de les meves intervencions s'ocupa de la visió de la dona en la narrativa de Camilla Läckberg i d'Asa Larsson. Per tant, més endavant ja us parlaré d'aquest tema en concret.

Ara mateix la meva pretensió és només  opinar  succintament  de Crim en directe, la quarta entrega de la sèrie d'Erika Falck i el seu marit Patrik, el poli, al petit poble de Fjällbacka. 

Comencem pel començament: La Läckberg té un èxit esfereïdor, la qual cosa resulta  preocupant.

Les seves novel·les cada vegada són menys negres i més roses. Ja no se sap si importa més la història costumista amb la vida quotidiana de l'Erica i família (absolutament fascinant en la seves apassionants facetes de cuinar pastissos, canviar bolquers i mirar la tele) o la tasca del grup de policies que, dit sigui de pas, són tots més tous que un osset de peluix. 

I és una llàstima, perquè el cas criminal m'ha agradat. La intriga funcionava i el desenllaç també (per més que ho he endevinat tot). Però, és clar, enmig de tants elements superflus i absurds, la novel·la esdevé quelcom interminable. 

Cal reconèixer que aquesta noia té mà per construir relats que segurament arriben a un públic amplíssim. Però d'escriptora negra, res de res. En diverses ocasions he manifestat (benèvola que sóc) que li faltava bullir una mica. Després de 4 llibres, rectifico. No li falta bullir. És que no bullirà mai. I no perquè no pugui, si no perquè no vol.

Bé, que aprofiti l'avinentesa, a l'empara del boom de la narrativa policíaca sueca actual. De segur que ja ha fet un munt de calers. Chapeau. Tots sabem que n'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats.

         Passeu una bona nit, negrots.         
    

Las hijas del frío, de Camilla Läckberg

Després de La princesa de hielo i Los gritos del pasado, arriba el tercer lliurament dels casos criminals ocurreguts a Fjällbacka, el poble natal de l'escriptora sueca Camilla Läckberg. És el lloc que ella ha triat (òbviament el coneix a la perfecció, com va apuntar a la xerrada de la BCNegra) per situar les històries del policia Patrik Hëdström i la seva esposa Erica.

En anteriors articles, vaig afirmar que la Läckberg havia de bullir una mica més. I ho mantinc, per molt que representi un gran èxit de vendes. No vull ser pedant, però força vegades una cosa va lligada amb l'altra. Perquè és evident que les seves novel·les són de caràcter menor, amb excessives imbricacions entre la vida quotidiana i domèstica del policia (muller i filla incloses) i els casos criminals. La meva amiga Maria (que en sap molt de negror) diu que en Patrik i l'Erica són exageradament tovets. I té raó. Allà tothom tremola, plora i vomita, però també s'ha d'entendre que en un poblet tan petit com Fjällbacka no havien tingut mai tants cadàvers, exhumacions i enverinaments com des que la Läckberg l'ha convertit en el centre de les seves trames.

Fixades aquestes premisses, haig de reconèixer que les novel·les de Läckberg esdevenen una lectura molt amena, excel·lent quan hom vol desempellegar-se totalment de preocupacions i problemes.

Molt agradables i entenedores, aconsegueixen una intriga policial ben resolta. Las hijas del frío barreja dos moments narratius, passat i present, que acaben creuant-se en la culminació final, tot a partir del terrible assassinat d'una nena de 7 anys. Hi trobem conflictes familiars, crueltats impensables, fanàtics religiosos, pederastes típics i polis ineptes. Una combinació que, això sí, sap mantenir l'interès del lector fins al desenllaç.

Camilla Läckberg és una dona molt guapa, una mica tímida, amb tres fills petits i un marit policia. Va estudiar Econòmiques. Prové del món empresarial, però ja fa un temps que es dedica exclusivament a la literatura. Ha estat afortunada i, a l'aixopluc de l'èxit sobtat de la novel·la negra procedent dels països nòrdics, ha aconseguit fer-se un lloc cada cop més sòlid en aquest món. La vaig conèixer durant la BCNegra, el passat mes de febrer, i haig de declarar que té uns ulls absolutament impressionants.

Amb la seva imatge us deixo, negrots.

BCNegra: "Dames del crim. Elles van arribar del fred". Conversa amb Asa Larsson i Camilla Läckberg

Avui he assistit a una de les trobades de la BCNegra -setmana de la novel·la negra a la nostra ciutat- que ja us vaig anunciar fa uns dies. Es tractava d'una xerrada amb dues de les escriptores sueques de moda, Camilla Läckberg i Asa Larsson. La conversa tenia un títol: "Dames del crim. Elles van arribar del fred" i se suposava que es tractava de fer un recorregut per la trajectòria i l'obra d'ambdues autores, hereves de les escriptores negres del passat. El reclam publicitari de l'acte deia exactament: Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.

Doncs bé, res de res. Si algú esperava un mínim comentari sobre literatura criminal, anava ben errat. Zero. L'esdeveniment s'ha convertit en una mena de trobada informal i lúdica on Larsson i Läckberg han demostrat bon humor i simpatia i ens han explicat qüestions meteorològiques de la inclement Suècia. Sobretot Larsson que, com sabem, és filla d'un petit poble, Kiruna, a tocar del Cercle Polar Àrtic.

La sala era plena a vessar. Han generat expectació. L'organització ha hagut d'afegir set o vuit fileres de cadires i encara ha quedat gent dreta. Jo havia pogut seure sense problemes durant la taula rodona anterior, que tractava de la Mafia (força interessant). Per tant, estava perfectament instal·lada. I he de confessar que m'ho he passat molt bé.

Em sembla que de literatura pura i dura no en saben gaire les dues sueques. Ja us ho vaig avisar en l'article que vaig escriure fa un temps: han de bullir més. L'única pregunta amb seny, formulada per una noia del públic: "Com us documenteu, quin procés seguiu abans de fer una novel·la, com la prepareu?", ha rebut una resposta evasiva de Larsson: "i tant, em documento molt i parlo amb molta gent". I una rialla de Läckberg: "ui, jo no gaire, perquè tinc el policia a casa" (el seu marit, suposo). "Sé que és el que totes voldríeu, però ho sento molt. Només el tinc jo, un policia a casa".

Tanmateix, no penseu que aquesta petita ressenya és una crítica. La veritat és que la xerrada ha estat molt agradable i divertida. Larsson és vertaderament simpàtica. Una mica histriònica (sense passar-se), gesticulava amb gràcia i responia amb enginy. Läckberg, atractiva i ben arreglada, ha resultat un pèl (només un pèl) més mesurada. Una mare de família, jove i guapa, que ha decidit escriure.

Les dues veneren la memòria de Stieg Larsson. I no és per a menys. Perquè a l'aixopluc de l'èxit sense precedents de la trilogia Mil·lenium, la narrativa negra que ve "del fred" està vivint un esclat que fa uns anys hauria resultat inimaginable.

Tot ha acabat amb la signatura de llibres. Jo en duia un de cada autora i me'ls han signat. També m'he fet fotos amb cadascuna: flamants escriptores, molt ben disposades, rialleres i amables. Especialment Larsson, una dona menuda i petitona. Un autèntic belluguet.

No me'n penedeixo, d'haver-hi anat. L'ambient entre el públic era càlid i distès. M'ha servit per desconnectar d'un munt de coses. I així ara puc dedicar-vos, per si us interessa, aquesta petita crònica.

Bona nit, negrots.

Reflexions sobre lectures sueques

Avui, en contra d'allò que pugui semblar per l'encapçalament d'aquest article, no vull parlar de Stieg Larsson ni de Henning Mankell. Ja han corregut prou rius de tinta sobre ells. A més, aviat tindrem ocasió de retrobar Mankell quan ens arribi el darrer llibre wallanderià que vaig anunciar fa poc. Tampoc no vull referir-me als pares de Martin Beck, inspector policíac que ara mateix posseeix una línia oberta de ressenyes en aquest bloc, com podreu comprovar a mesura que una servidora vagi devorant les noves entregues.

La meva idea és dedicar una petita referència a altres lectures sueques que he fet darrerament, de les quals no me n'he pogut deslliurar atesa la sobtada moda que l'esclat de la trilogia Mil·lenium ens ha portat d'aquelles fredes i llunyanes terres.

Curiosament, totes les obres pertanyen a escriptores, dones que s'han llançat a la indagació del gènere negre. També totes són relativament novelles en aquests afers i és evident que comparteixen certes característiques. Em dol en l'ànima semblar un pèl sexista, però en tots els casos l'element romàntic o domèstic espatlla una mica la cohesió argumental de les històries. En ocasions, esdevé gratuït o poc interessant. En d'altres, té un paper massa rellevant. Aquestes escriptores s'haurien d'emmirallar en algunes de les seves companyes de professió, com l'admirada Sue Grafton, mare literària de la intrèpida Kinsey Millhone.

Anem al gra. Us faré cinc cèntims dels títols i les autores:

Aurora Boreal- Asa Larsson

Ningú no ho ha vist- Mari Jungsted

La princesa de hielo i Los gritos del pasado - Camilla Lackberg

La novel·la d'Asa Larsson és tal vegada la que dóna menys significació a l'element romàntic. Tanmateix, es nota que és una òpera prima i crec que la construcció dels personatges encara no és prou solvent.

Mari Jungsted a Ningú no ho ha vist confegeix un argument més sòlid i interessant des del punt de vista de la intriga, però ho espatlla amb la inclusió d'una trama amorosa paralel·la amb un personatge innecessari. Es podia haver estalviat la seva presència (que ratlla l'absurd) i la història hauria resultat molt més rodona.

Camilla Lackberg: Té molt d'èxit. Sembla que ven molts llibres. La princesa de hielo comença molt bé, però també inclou l'enamorament de l'escriptora protagonista. Per desgràcia, l'enamorat és el policia del poble que portarà la investigació. La segona novel·la, a partir d'aquest fet, implica que el protagonista és el policia i l'escriptora queda en segon pla. La dona independent i interessant de La princesa de hielo es converteix en una embarassada histèrica que ja no té cap paper. Un matrimoni tou i massa estereotipat.

Algú molt savi, ara no recordo qui, va dir que un element important en el gènere negre és que hi hagi un sol protagonista principal, un únic heroi. Encara que aquest heroi sigui un antiheroi. Però un de sol, mentre que la resta (per exemple, l'equip policial d'un comissari o l'ajudant d'un detectiu) han de funcionar com a comparses, com a secundaris, per molt paper que tinguin. Hi estic totalment d'acord i la llista que podria confegir (algun dia ho faig, us ho prometo) em donaria la raó.

En fi, que cap d'aquestes escriptores no ho aconsegueix. Tanmateix, les tres prometen. Potser n'aprendran. Per tant, el meu consell és que feu la prova de llegir-les i que opineu aquí. A veure si hi ha debat. Us hi espero.

Fins aviat, negrots.