Harlem Nocturne

diumenge, 10 de juliol de 2011

Crim en directe, de Camilla Läckberg


Negrots, és tardíssim i, endemés, estic esgotada. Però avui he acabat Crim en directe, de Camilla Läckberg i, evidentment, no me'n puc estar de confegir la corresponent ressenya, encara que sigui breu.
La setmana vinent arriben els Juliols de la UB i, com us he anunciat repetidament, jo hi participo. El tema va de narradores sueques de novel·la negra. Precisament, la primera de les meves intervencions s'ocupa de la visió de la dona en la narrativa de Camilla Läckberg i d'Asa Larsson. Per tant, més endavant ja us parlaré d'aquest tema en concret.
Ara mateix la meva pretensió és només  opinar  succintament  de Crim en directe, la quarta entrega de la sèrie d'Erika Falck i el seu marit Patrik, el poli, al petit poble de Fjällbacka. 



Comencem pel començament: La Läckberg té un èxit esfereïdor, la qual cosa resulta  preocupant.
Les seves novel·les cada vegada són menys negres i més roses. Ja no se sap si importa més la història costumista amb la vida quotidiana de l'Erica i família (absolutament fascinant en la seves apassionants facetes de cuinar pastissos, canviar bolquers i mirar la tele) o la tasca del grup de policies que, dit sigui de pas, són tots més tous que un osset de peluix. 
I és una llàstima, perquè el cas criminal m'ha agradat. La intriga funcionava i el desenllaç també (per més que ho he endevinat tot). Però, és clar, enmig de tants elements superflus i absurds, la novel·la esdevé quelcom interminable. 
Cal reconèixer que aquesta noia té mà per construir relats que segurament arriben a un públic amplíssim. Però d'escriptora negra, res de res. En diverses ocasions he manifestat (benèvola que sóc) que li faltava bullir una mica. Després de 4 llibres, rectifico. No li falta bullir. És que no bullirà mai. I no perquè no pugui, si no perquè no vol.
Bé, que aprofiti l'avinentesa, a l'empara del boom de la narrativa policíaca sueca actual. De segur que ja ha fet un munt de calers. Chapeau. Tots sabem que n'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats.
         Passeu una bona nit, negrots.         
    

11 comentaris:

mercè trias ha dit...

Dons a mi m'ha passat el mateix, no sè explicar-ho com tù.. però ganes de llegir.ne mès (si es que ni han) .. no serè pàs jo qui s'asenti a la butaca a leegir-la.
Jo estic ben satisfeta del meu Wallander..!!! em falta l'ùltim, que ès quan sè, que trovarè el problema.. i ja no en podrè llegir mès...Sempre em queda Murakami, que em fa viure un mòn tant diferent.
Bona matinada Anna.

Gemma ha dit...

Caram, aquesta vegada veig que no ha estat del teu grat. Bé, cal tenir-ho en conta.

Maria ha dit...

Totalment d'acord, Anna! Fluixa i més rosa que els accessoris de Hello Kitty. La Läckberg i la Larsson, ja fa temps que les tinc a la llista... negra.
Esperem crònica dels Juliols. Me n'alegro molt, que finalment es facin.

Anna Maria Villalonga ha dit...

La Läckberg encara la trobo pitjor. La Larsson, com a mínim, no és tan tova ni tan rosa i té una mica més de truculència.
El seu problema és de tanta trama barrejada. En fi. Que friso per tornar a la Mediterrània.

Ofelia ha dit...

Doncs que voleu que us digui. Les vaig veure a les dugues a la BCNegra d'aquest any i es notava que feien els bolos juntes i que tenen bon rotllo entre elles, però apart d'això, la Larson em sembla que publica les redaccions de classe, en canvi, la Lackberg fa el que ja hem vist a altres series (vegeu Petra Delicado, Brunetti, Jaritos...)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Va ser l'any passat, que van venir a la BCNegra.
No crec, sincerament, que Donna Leon o Alicia Giménez Bartlett tinguin res a veure amb Camilla Läckberg.
La sèrie de Brunetti, amb el seu humor finíssim i la fins i tot exagerada crítica de la societat italiana, està a anys llum.
D'entrada, els personatges de Donna Leon són magnífics. Quan la Camilla aconsegueixi una Senyoreta Electra, ja en parlarem.
Amb això no vull dir que no hi hagi un cantó de la vida personal de Brunetti en les novel·les, però està construït amb versemblança i sense ser tan hiperrecontrabledoconvencional.
A les novel·les de Donna Leon, que no són perfectes, evidentment, hi hi ha molta intel·ligència i capacitat d'observació. La plasmació de la vida a Venècia (la ciutat és el veritable protagonista) no té igual.

Anna Maria Villalonga ha dit...

De tota manera, Ofèlia, això no té res a veure amb la persona de la Camilla o de l'Asa. Jo també vaig ser en aquella trobada (la crònica és aquí al bloc) i sempre he dit que em van semblar simpàtiques i molt amables.
Et contesto en dues tongades perquè abans se m'ha tallat i fins ara no he pogut entrar. Coses del blogspot, que darrerament fa "burrades".
M'agrada molt que hi hagi debat.
Gràcies per ser per aquí.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No he llegit res de la Camilla Läckberg i, després de llegir el que en dius, no en tinc cap ganes; ja veig que no és la mena de noveŀlista que em pot agradar. Va molt bé que ens orientis. Gràcies, guapíssima. Ah, i que els Juliols que comencen demà siguin tot un èxit i que tu i els alumnes us ho passeu molt bé. Petons.

Teresa ha dit...

Doncs a mi tampoc em ve de gust llegir res d'aquesta noia!! Gràcies per orientar-nos, Anna!! Quedem a l'expectativa dels teus comentaris del Juliol!!
Que vagi molt bé!
Petonets!

LURDES ESTRUCH ha dit...

els ascensos d'aquesta mena fulminant m'inciten directament a mantenir-m'hi distant i em fan venir veritable angúnia si els confirmo de 1a mà. o i més si pel que pretenen brillar és per l'excel·lència --aristotèlicament--poètica.
(per bé que se me'n va endur el Larson, mea culpa, ho admeto, però només en el 1r llibre i per mèrit 100% propi del seu caràcter Salanderià!)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Larsson, al costat de la Camilla, és un geni.
El personatge salanderià justifica l'enganxament. No me'n desdic jo d'haver gaudit de la lectura, per més que sempre li he posat les pegues que vulguis (excepte a la Lisbeth, com diem, heroina d'heroïnes). Si Mil·lenium no hagués arribat a aquests nivells de bestsellerisme, ens hauria agradat més, com a cosa més normaleta.