Harlem Nocturne

divendres, 29 de juliol de 2011

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera


 
Delirant.

Aquest és l’adjectiu que se m’acut després d’haver acabat El com del crim, la cinquena entrega de les aventures del detectiu barceloní Àngel Esquius. El meu heroi.

He engolit la novel·la en dos dies. Ni més ni menys.

He rigut a cor què vols en diversos moments i he comprovat, definitivament, l’enginy i la imaginació que, a mans plenes, gasten els dos perpetradors del llibre: Andreu Martín i Jaume Ribera.

Que sóc una fan de l’Esquius és ben sabut. De fet, la ressenya amb què vaig inaugurar aquest bloc, ja fa quasi dos anys, correspon al quart capítol de la sèrie, Si cal matar, matem. Si en aquella ocasió la cosa ja estava desbordada, a El com del crim hem arribat a cotes d’histrionisme hiperbòlic absolutament excelses. Els personatges no s’estan de res. Perfectes caricatures que descobreixen crims que ratllen la subversió, de tan inversemblants com són.

I, tanmateix, com que la realitat supera la ficció, el lector acaba empassant-se que tot és possible. Martín i Ribera en saben un munt. Els amos de la negror paròdica i àcida. Saben jugar com ningú amb la transgressió i posen damunt la taula, com si res, tota la porqueria del món que ens envolta. I ho fan sense perdre un to humà i proper que ens va situant en el real i que no permet que l’humor esbojarrat s’apoderi definitivament de tot.


La prosa és magnífica, àgil i viva, salpebrada amb tocs de sapiència que m’encanten. L’explicació del vertader significat del mot “enervar” (que porto anys intentant fer arribar a la gent com a croada personal), m’ha emplenat, lògicament, d'alegria. I les picades d’ullet cinematogràfiques. I la intel·ligència preclara de l’Esquius, a mig camí entre Sherlock Holmos, Columbo i Philip Marlowe. Ningú com ell les caça al vol, ningú com ell és capaç de traçar plans infalibles en pocs minuts. Ningú com ell (no oblidem que narra les seves peripècies en primera persona) pot resultar alhora tan cínic i tan tendre, tan mundà i tan quotidià, tan heroic i tan “d’estar per casa”.
 
I què podem dir de la fauna que l’envolta, tant la fixa –els seus companys de feina, la seva família, els seus “ligues” més o menys ocasionals–  com la de circumstàncies –els relacionats amb el cas del moment. Personatges dibuixats amb delicadesa, de vegades només un esbós, de vegades només destacats per un sol tret de personalitat, però sempre amarats d’enlluernadora vivesa.     
 
Evidentment, no us explicaré res de la trama. Després, ningú no m’ho podria perdonar. Tanmateix, us puc assegurar que El com del crim és una lectura perfecta per a les jornades estiuenques. Ens pot alegrar la vida, la qual cosa no significa, però, que sigui un llibre trivial. Amb aquests dos autors, impossible. I, si no, mireu com descriu un dels personatges el nostre món d’avui. Fa feredat.

Pàg. 134: No t’has adonat que la gent cada cop té més paciència? Fa cua per tot i no protesta. La sotmetem a proves contínues, injustícies, sacrificis, impostos... Tothom té clar que els pobres van a la presó i els rics no, i s’ho empassen com l’aigua... Els fotem el futbol i programes del cor i drogues i els convencem que, mitjançant el vot, són ells els qui controlen el país, i que els seus somnis es poden fer realitat, i viuen tan feliços, papant mosques, i no veuen per on els vénen les bufetades.
 

Claríssim, oi? Doncs això. Si en voleu més, ja sabeu què heu de fer.
Mentrestant, jo ja començo un altre llibre.

Bona vesprada, negrots.        

16 comentaris:

Anònim ha dit...

El fragment que has posat de mostra és... perfecte.

Absenta Esclarmonda Aurembiaix (Fois, Occitània).

electra ha dit...

mai tan oportuna i coent com ara la citació que n'extreus, germana!
o i més davant la nova contesa electoral que se'ns prepara...
hi aniré a cor què vols quan acabi el meu Wallander en curs ("cinquena muller"). petonet.

HeleBevilacquaFletcher ha dit...

Hola Anna, a mi em va agradar molt "Si cal matar, matem", el vaig llegir tan promte com va sortir a la venda, espere poder llegir aquest ben aviats, besets

Anna Maria Villalonga ha dit...

Germana, "La quinta mujer", Wow. La millor de Wallander.

Lluís Bosch ha dit...

Lamento dir que la parella no em convenç. Que no em convenç gens de gens. Els he provat de seguir i mai no m'han fet trempar (literàriament). Crec que l'Andreu Martin va tenir alguna bona idea fa 30 anys i després res. Després tot ha estat negoci i prou.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Carai, doncs jo m'ho passo pipa.
En això no estem d'acord.
Però per això hi ha tantes opinions com gent i en la divergència està la riquesa.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

EL BUSCARÉ.

Anònim ha dit...

Àngels Esterri
Jo deia que no tinc clar que per mi La quinta mujer sigui el millor Wallander... de fet, no sé quin és el millor per mi; sempre m'ho he passat molt bé i encara el trobo a faltar... si al menys engegués la sèrie de la Linda... per cert, ha sortit Assassins sense rostre en català!
I sobre l'Esquius, a mi també m'agrada i m'ho passo molt bé! Però com dius tu per a gustos hi ha colors, no?

Teresa ha dit...

Ai! Què m'has de dir de l'Esquius! Un dels pocs llibres que he llegit dues vegades és "La monja que va perdre el cap"!
Buscaré aquest darrer llibre, en pots estar segura!
Gràcies, Anna!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Home, això de dir que és la millor és una manera de parlar, evidentment. Però per a mi sí que està entre les millors, com "La falsa pista", també.
Jo també trobo a faltar encara en Wallander, Àngels. Aix.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No sabia res d’aquests autors. Em devia perdre l’article on n’havies parlat. Ara, però, friso per llegir les seves noveŀles. M’has convençut.

Maria ha dit...

De l'Andreu Martín he llegit L'home que tenia raor i De tot cor, i encara no sé dir-te si em van agradar o no (excepte q el títol de la primera és genial: literal en tots els sentits). Així q si tu dius q endavant, jo ho torno a provar amb una tercera.
Sobre l'enquesta "Quin és el seu Mankell preferit", dubto entre Amb l'alè al clatell i El tallafoc. Salut.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Maria, l'univers Esquius és especial. Ja saps que la meva ment disciplinadament il·lustrada (encara que no ho sembli, segons alguns amics comuns) em fa llegir les sèries en ordre. En aquest cas, jo diria que encara més. Per tant, la cosa és:

Amb els morts no s'hi juga
Joc de claus
La monja que va perdre el cap
Si cal matar, matem
El com del crim

Jo ho faria així.

"Amb l'alè al clatell" i "El tallafoc" també m'agraden molt. Bé, tot el nostres Wallander. Per què triar? Més enllà, el no-res.

Duc Engrescador ha dit...

Jo també desconeixia aquests autors i el teu heroi Esquius. Aquest estiu, en principi, no ens podrem conéixer. Ja n'he pres nota, però, per llegir-lo més endavant. Gràcies!

Yves Gerbeau ha dit...

Gràcies per la crítica, m'agrada, sens dubte, el fragment que has posat.... veritat absoluta! (si existeix la veritat, clar!).

Ramon ha dit...

I si voleu coneixer un altra detectiu genial amb el que riureu molt dels mateixos autors, busqueu els llibres d'en Flanagan, que encara que són per jovent, valen molt la pena.