El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera

 

Delirant.

Aquest és l’adjectiu que se m’acut després d’haver acabat El com del crim, la cinquena entrega de les aventures del detectiu barceloní Àngel Esquius. El meu heroi.

He engolit la novel·la en dos dies. Ni més ni menys.

He rigut a cor què vols en diversos moments i he comprovat, definitivament, l’enginy i la imaginació que, a mans plenes, gasten els dos perpetradors del llibre: Andreu Martín i Jaume Ribera.

Que sóc una fan de l’Esquius és ben sabut. De fet, la ressenya amb què vaig inaugurar aquest bloc, ja fa quasi dos anys, correspon al quart capítol de la sèrie, Si cal matar, matem. Si en aquella ocasió la cosa ja estava desbordada, a El com del crim hem arribat a cotes d’histrionisme hiperbòlic absolutament excelses. Els personatges no s’estan de res. Perfectes caricatures que descobreixen crims que ratllen la subversió, de tan inversemblants com són.

I, tanmateix, com que la realitat supera la ficció, el lector acaba empassant-se que tot és possible. Martín i Ribera en saben un munt. Els amos de la negror paròdica i àcida. Saben jugar com ningú amb la transgressió i posen damunt la taula, com si res, tota la porqueria del món que ens envolta. I ho fan sense perdre un to humà i proper que ens va situant en el real i que no permet que l’humor esbojarrat s’apoderi definitivament de tot.

La prosa és magnífica, àgil i viva, salpebrada amb tocs de sapiència que m’encanten. L’explicació del vertader significat del mot “enervar” (que porto anys intentant fer arribar a la gent com a croada personal), m’ha emplenat, lògicament, d'alegria. I les picades d’ullet cinematogràfiques. I la intel·ligència preclara de l’Esquius, a mig camí entre Sherlock Holmos, Columbo i Philip Marlowe. Ningú com ell les caça al vol, ningú com ell és capaç de traçar plans infalibles en pocs minuts. Ningú com ell (no oblidem que narra les seves peripècies en primera persona) pot resultar alhora tan cínic i tan tendre, tan mundà i tan quotidià, tan heroic i tan “d’estar per casa”.

 

I què podem dir de la fauna que l’envolta, tant la fixa –els seus companys de feina, la seva família, els seus “ligues” més o menys ocasionals–  com la de circumstàncies –els relacionats amb el cas del moment. Personatges dibuixats amb delicadesa, de vegades només un esbós, de vegades només destacats per un sol tret de personalitat, però sempre amarats d’enlluernadora vivesa.     

 

Evidentment, no us explicaré res de la trama. Després, ningú no m’ho podria perdonar. Tanmateix, us puc assegurar que El com del crim és una lectura perfecta per a les jornades estiuenques. Ens pot alegrar la vida, la qual cosa no significa, però, que sigui un llibre trivial. Amb aquests dos autors, impossible. I, si no, mireu com descriu un dels personatges el nostre món d’avui. Fa feredat.

Pàg. 134: No t’has adonat que la gent cada cop té més paciència? Fa cua per tot i no protesta. La sotmetem a proves contínues, injustícies, sacrificis, impostos... Tothom té clar que els pobres van a la presó i els rics no, i s’ho empassen com l’aigua... Els fotem el futbol i programes del cor i drogues i els convencem que, mitjançant el vot, són ells els qui controlen el país, i que els seus somnis es poden fer realitat, i viuen tan feliços, papant mosques, i no veuen per on els vénen les bufetades.

 

Claríssim, oi? Doncs això. Si en voleu més, ja sabeu què heu de fer.

Mentrestant, jo ja començo un altre llibre.

Bona vesprada, negrots.