El crit de l’òliba és una interessant novel·la que
Patricia Highsmith va publicar l’any 1962 i que ara ha recuperat, en català, la
Negra de La Magrana. Com tota la narrativa de Highsmith, es tracta d’un llibre
potent i personal, profund i intel·ligent, que sobrepassa els límits del
gènere. No hi ha dubte, a aquestes alçades, que Highsmith ha esdevingut un
clàssic del xx, una escriptora que
ha reflectit com ningú, des del suspens de les més angoixants atmosferes, els
racons més foscos de l’ànima humana.
D’ella havia escrit Graham Greene: "Ha creat un món
original, tancat, irracional i opressiu dins del qual ens hi introduïm amb un sentiment
personal de perill i gairebé a contracor, perquè tenim al davant un plaer que
es barreja amb un calfred". És exactament això. El lector s’enfronta a
Highsmith (evoco amb claredat aquesta sensació en relació amb els seus relats
breus i a la nissaga de Ripley) amb una mescla de fascinació i rebuig, com
aquelles vegades que ens tapem els ulls davant d’una pel·lícula però separem
els dits. No podem suportar una seqüència que, alhora, ens està subjugant.
Tradicionalment, la narrativa de Highsmith ha estat etiquetada
com a “novel·la psicològica”. A mesura que passa el temps, aquestes etiquetes
em semblen cada cop més borroses i més imprecises. Tanmateix, és innegable que l’autora
mostra, al llarg de tota la seva producció, una decidida voluntat d’indagar en els
mecanismes de la psique humana. Els límits entre la follia i el seny, entre la
moralitat i l’amoralitat, entre la suposada “normalitat” o “anormalitat” del
comportament humà són els materials que nodreixen les seves novel·les.
La biografia de Patricia Highsmith ens revela un
personatge torturat i difícil, marcat per molts problemes familiars a la
infantesa, que va desenvolupar un gran interès envers l’estudi de la psicologia
clínica. La seva curiositat per aquest camp científic ha quedat sens dubte plasmada
en el paper. Les seves novel·les sempre semblen un experiment, una enorme
interrogació. Highsmith planteja un capteniment humà dur, incomprensible i amoral
que, com a lectors, sovint ens desconcerta. En realitat, res no se salva. L’autora
no té cap confiança en la nostra espècie, ni individualment ni col·lectiva. Cap
simpatia, cap commiseració. Tanmateix, mai no judica. El seu comportament com a
narradora és escrupolosament asèptic. És un testimoni. Només un testimoni. Tot
i que en ocasions ens fa participar dels esdeveniments des del punt de vista de cada un
dels personatges, el lector mai no arriba a copsar del tot els impulsos
que els impel·leixen a actuar d’una manera determinada. Repeteixo: és un
pur experiment, que ens desassossega i ens colpeix.
Aquest és el mecanisme que també trobem a El crit de l’òliba. Un home recentment
divorciat, solitari i deprimit, cau en el parany d’espiar per la finestra una
noia jove. Així arrenca la novel·la. A partir d’aquest plantejament, es
produiran un seguit d’esdeveniments que ens abocaran al món clos i asfixiant de cinc
estranys personatges. Passaran moltes coses, però gairebé totes escaparan a la
lògica establerta. Highsmith torna a muntar un curiós experiment. El lector se
sent gairebé com un assetjador més, igual que el protagonista. Com un espia que
mira per un forat sense poder intervenir, sense entendre, sense compartir. El
distanciament és brutal i fascinant, perquè, contradictòriament, ens manté enganxats
de manera inevitable. Tret del personatge secundari del metge, que serveix de
contrapunt a la baixesa moral imperant, no podem identificar-nos amb ningú, no
ens pot agradar ningú, no ens podem posar del cantó de ningú. Només descobrim personalitats
tòxiques, gent que es guia pels instints més primaris, absència d’ètica, manca d’implicació.
Amb tot, la novel·la és molt més que això. Highsmith fa una crítica ferotge de la societat americana, en especial dels habitants de les petites ciutats, on regnen la tafaneria i els prejudicis. I de la policia, inoperant, anòmala, gairebé absurda en el seu paper.
Però, per damunt de tot, El crit de l’òliba –ho porta inscrit en el títol– s’ocupa d’una altra qüestió.
Highsmith estableix amb el lector, des del nivell de lectura més profund de la
novel·la, un diàleg reflexiu al voltant d’un dels temes cabdals de la
literatura universal: la mort. La mort que fascina Jenny, la protagonista, i
que la crida amb veu potent. La mort, que gairebé es personalitza –sense que ell pugui evitar-ho– en el personatge de Robert
Forester. Em pregunto fins a quin punt Patricia Highsmith també fa referència
al destí, al determinisme. Qui som? Què podem fer per canviar les coses?
Decidim de veritat quelcom sobre nosaltres mateixos? No ho sé. Llanço, per si
algú de vosaltres ha llegit la novel·la, aquesta reflexió al vent.
Com a curiositat us volia comentar que El crit de l’òliba va donar lloc a una
pel·lícula, Le cri du hibou,
dirigida per Claude Chabrol i estrenada el 1987. I també constatar,
potser per desdramatitzar una mica aquesta ressenya, que, durant la lectura, he
comprovat amb estupefacció el canvi descomunal sofert per la nostra manera de
viure des de 1962. Sense ordinadors, Internet, telèfons mòbils i proves d’ADN, tot
era extraordinàriament més complicat.
Fins aviat, negrots.
