Harlem Nocturne

diumenge, 8 de maig de 2011

El camí fosc, d'Asa Larsson


El camí fosc és la tercera novel·la d’Asa Larsson, després d’Aurora boreal i Sang vessada. Situada un cop més a la seva població natal de Kiruna, al Cercle Polar Àrtic, recull el tercer crim que han de resoldre la policia Anna-Maria Mella i l’advocada Rebecka Martinsson.

Com em va passar en les entregues anteriors, el llibre em genera sensacions ambivalents. I això que ja he dit repetidament que l'autora em cau molt bé. És una noia fantàstica que traspua alegria de viure. Té un estil propi i s’interessa per revestir les seves novel·les d’una elaboració literària més ambiciosa que altres escriptors del gènere negre. La descripcions del paisatge, la curosa creació d’atmosferes i la voluntat de pouar en la psicologia dels personatges, en són les proves. Des d’aquest punt de vista, aplaudeixo la seva iniciativa i considero que té una bona capacitat per fer-ho.
El problema rau en una certa dispersió que no em sembla desitjable (com a mínim a mi personalment) per a una literatura de gènere. La dispersió comporta una extensió excessiva i l’aparició d’alguns elements superflus que desvirtuen el funcionament del conjunt. És com si l’autora, que de ben segur posseeix moltes inquietuds i té moltes coses a dir, les volgués encabir totes en el mateix llibre. No és una bona idea. Al meu entendre, una novel·la policíaca funciona millor si no s’entreté en qüestions accessòries i se centra bàsicament en la línia principal del cas a resoldre. No han après res els actuals escriptors suecs dels mestres magistrals, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van reformar el gènere al seu país? No han pogut adoptar la seva concisió, brevetat i encert? No han après res tampoc de l’exactitud argumental d’un home com Henning Mankell?


Asa Larsson, a banda de descriure de manera coral la vida dels principals personatges, tracta a El camí fosc el tema dels nens de la guerra, de l’espoli que els països del “primer món” exerceixen a Àfrica sense cap tipus d’escrúpol, de la corrupció de les grans empreses, de la discriminació del poble sami (lapons), dels poders paranormals, dels enfrontaments familiars, de les malalties mentals, de la vida dissipada de les classes altes, etc. etc. Massa temes i subtemes. Massa.
D’altra banda, també resulta curiós que una escriptora capaç de mostrar tantíssima tendresa amb la natura i els animals (gats, gossos, rens, llops), hagi confegit una heroïna tan antipàtica. Perquè el cas és que la Rebecka Martinsson no desperta en absolut la simpatia del lector (si més no, la meva) i em sembla freda i llunyana.
Amb tot, la novel·la, que s’allunya dels temes religiosos que amaraven les dues primeres entregues de la sèrie, té trets positius. Considero encertat el joc d’analepsis amb el qual es construeix la història i també m’ha agradat força el tractament del desenllaç final, ben espectacular i truculent. Asa Larsson mai no estalvia cruesa, però alhora també és capaç de reflectir la part humana de la policia, gens prepotent i més aviat propera i com “d’estar per casa”.


El camí fosc hauria guanyat molt si hagués ocupat unes quantes pàgines menys, si s’hagués autolimitat i hagués deixat per a un altre llibre algun dels temes que toca. En fi, ja vaig dir un dia que aquestes escriptores sueques han de bullir una mica. Això encara ho mantinc.
Pel que fa a les qüestions concretes que he d’abordar als Juliols respecte a aquestes autores, ja us en faré cinc cèntims quan arribi el moment oportú. Us avanço, però, que la cosa m’ha donat força de si.

Mentrestant, una forta abraçada. I un feliç diumenge, negrots.

19 comentaris:

LURDES ESTRUCH ha dit...

voto per la Rebecka Martinson com a heroïna de la tal entrega assalarsiana, però aquest no me'l penso llegir.

Elies ha dit...

Ja tens més teca pel juliol!
Sort!

Anna Maria Villalonga ha dit...

a mi la Rebecka no m'agrada des del primer llibre i continua sense agradar-me. El segon em va agradar més, aquest és una mica la mateixa estructura.
El segon tenia l'alicient del llop, i això reconec que per a mi (tot el tema dels animals i la natura) era molt gratificant de llegir.
Aquí això també surt, però molt menys.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Elies, això segur. Ja us ho penjaré aquí quan pertoqui.

Anònim ha dit...

Hola!!! El vaig regalar a l'home per Sant Jordi, encara no l'he llegit. A veure... Una abraçada anna Maria.



MARTA VALLS

HeleBevilacquaFletcher ha dit...

Aquest estiu provaré a llegir aquesta escriptora, encara no hi he pogut llegur res seu,pèro el Mankell m'agrada molt

Gemma ha dit...

Bé un altre llibre ha tenir en conta. Uf!! no dono abast.

Maria ha dit...

La Larsson (i el mateix dic per a la Läckberg), ja la tinc a la llista negra, per pesada i repetitiva i perquè n'Anna M., que és una persona generosa, ja no sap com defensar-la, massa benèvola que és.
Per sort, els nòrdics encara tenen corda. En Nesbø n'ha tret una altra amb Harry Hole, molt elogiada pel Michael Connelly (el de Harry Bosch, pare espiritual del seu homònim). A veure si aquest Lleopard recupera el to de les primeres novel·les.

Lalu ha dit...

De l'Asa Larsson no n'he llegit res, però el que tu n'expliques em recorda força a algun comentari que ja m'havien fet de l'obra d'aquesta autora, de manera que de moment no la poso a la llista de pendents.

Abraçades!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Maria, aix. Les he de llegir per als meus discursos universitaris estiuencs. Però em feia mandra. Ho reconec. Ara em toca la Läckberg, que és molt pitjor. Per cert, com es diu la nova d'en Nesbo? I sí, espero que es recuperi, perquè la tercera part de la trilogia d'Oslo, mmmmm.

mercè trias ha dit...

Jo he volgut fer l'exercici de llegir les dues, a mi el personatge de Rebecka no em desagrada, ara bè aqui he acabat amb la Sra. Asa Larsson, potser no sigui el negre que m'agrada.. per mi es gris plom.. i es que em tè "robat" l'interès des.de fà molts anys en Mankell, amb inspector Wallander o sence...
I encara que sigui fer com un sacrilegi anomenar aquì a la Sra. Maruja Torres amb el seu Fácil de matar.. Amb el respecta que tinc a L'Anna Mª i al seu blog.. deixo constancia aquì, que ha sigut l'ùltima oportunitat que li he donat... Anna ho habia de dir!!!!
bona tarda feis d'aki i d'alli!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Noooo, no passa res. Ja vaig dir a El fil d'Ariadna que la vaig comprar per Sant Jordi i que també era la darrera oportunitat que li donava. Per tant, quan li toqui, en parlaré.
Una abraçada, Mercè. I a tots els negrots.

Teresa ha dit...

Hola!!
Tinc la Larson en llista d'espera...Vaig regalar els dos primers llibres al meu fill i a la jove. Em sembla que haurà d'esperar!
Les teves ressenyes em serveixen molt per establir prioritats; gràcies, Anna!!
Petonets a tots!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

He llegit l’Asa Larsson –les dues primeres noveŀles– i no m’agrada gaire. Les noveŀles tenen moments força encertats, en ocasions amb un gran lirisme; també hi ha moments que realment engresquen el lector –sobretot cap al final de les històries t’atrapen força, és quan aconsegueix que t’interessi continuar llegint per saber què passa. Amb tot, he llegit els seus dos llibres amb una mica de mandra; no m’acabaven d’interessar i esperava acabar per passar a un altre autor. L’ambient que presenta, tot i que interessant per algú que sap poc de Suècia, no m’agrada; tampoc els personatges que em deixen força indiferent. Quant als personatges subscric el que has dit, a mi tampoc no m’agrada gens el personatge de Rebecka, em resulta fins i tot irritant i, com em passa amb els altres, no li tinc cap simpatia. També trobo que vol incloure massa i això fa mal a una noveŀla d’aquestes característiques. No diré que no sap escriure, però em sembla que li falta més maduresa com a narradora, no li acaba de sortir bé.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Veig que més o menys coincidim. A mi la segona em va agradar més perquè hi havia tot allò del llop i les descripcions dels paisatges eren boniques, molt líriques, com tu dius.
Però ara ja me n'he cansat un mica, si no fos que ho he de llegir per als Juliols, ja que parlo d'ella, entre d'altres autores.
La Rebecka és això,irritant. No em sortia el millor mot.

Jordi Canals ha dit...

Poso la Larsson, a la meva llista, acabo de llegir "Natura quasi morta" de Carme Riera i tampoc m'ha agradat gaire, coincidint en el que vas dir en el seu dia

Maria ha dit...

Anna, resulta que entre L'estrella del diable i El lleopard n'hi ha encara dues (Wiki dixit); són, en versió anglesa, que amb la noruega poca broma: The Redeemer i The Snowman.
I dues més abans d'El pit-roig!

Marta Roig ha dit...

Anna,
el primer no em va agradar; el segon no els vaig poder acabar i el tercer no tinc cap intenció de llegir-lo. Tal com tu dius, toca massa temes, inclou històries suplèrfues que no aporten res a la història principal Jo també sóc del parer de "menos es más", com deia l'arquitecte Mies Van der Rohe.
Reconec que em fan molta mandra, els llibres d'aquesta escriptora. I és que no puc evitar de recordar, amb enyorança els bons moments que em van fer viure el "matrimoni suec" i en Mankell. Ah! i en Nesbo.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Para explicar mi punto de vista sobre Rebecka Martinsson, debo desviarme un poco del tema. Mis intenciones al presentar nuestros escritores es de crear contactos entre las diferentes sociedades, se podría decir crear un intercambio entre dos culturas... Sé que hay diferentes opiniones sobre si la novela criminal describe y/ o critica la sociedad o bien si es simplemente imaginación. Âsa Larsson misma dice que debemos tomar en cuenta que lo que ella escribe es ficción, pero no creo que todo lo es, hay bastante crítica y esto nos ayuda a comprender como funcionan las diferentes sociedades. Quiero decir que quizás es un error aislar el género de la sociedad en la cual cada libro está creado. Rebecka Martinsson me parece ser un producto sueco, una persona bastante típica sueca y yo personalmente me puedo identificar con ella. Yo diría que la literatura post Millennium en Suecia describe mucho más que el mismo crimen. Sjöwall & Wahlöö, los creadores de Martin Beck empezaron con eso y Stieg Larsson siguió escribiendo sus críticas de la sociedad. Âsa Larsson sigue esa línea. De hecho el nombre de Rebecka Martinsson es muy parecido a Martin Beck. Recuerdo que durante el curso de Juliol que organizé, Teresa Solana dijo que la novela negra puede ser un pretexto para escribir otras cosas. Esa idea me pareció espléndida y me despierta mucho más interés por el género. ¿Qué otras cosas se quieren decir al escribir una novela negra? Yvonne Ruz