El camí fosc, d'Asa Larsson

El camí fosc és la tercera novel·la d’Asa Larsson, després d’Aurora boreal i Sang vessada. Situada un cop més a la seva població natal de Kiruna, al Cercle Polar Àrtic, recull el tercer crim que han de resoldre la policia Anna-Maria Mella i l’advocada Rebecka Martinsson.

Com em va passar en les entregues anteriors, el llibre em genera sensacions ambivalents. I això que ja he dit repetidament que l'autora em cau molt bé. És una noia fantàstica que traspua alegria de viure. Té un estil propi i s’interessa per revestir les seves novel·les d’una elaboració literària més ambiciosa que altres escriptors del gènere negre. La descripcions del paisatge, la curosa creació d’atmosferes i la voluntat de pouar en la psicologia dels personatges, en són les proves. Des d’aquest punt de vista, aplaudeixo la seva iniciativa i considero que té una bona capacitat per fer-ho.

El problema rau en una certa dispersió que no em sembla desitjable (com a mínim a mi personalment) per a una literatura de gènere. La dispersió comporta una extensió excessiva i l’aparició d’alguns elements superflus que desvirtuen el funcionament del conjunt. És com si l’autora, que de ben segur posseeix moltes inquietuds i té moltes coses a dir, les volgués encabir totes en el mateix llibre. No és una bona idea. Al meu entendre, una novel·la policíaca funciona millor si no s’entreté en qüestions accessòries i se centra bàsicament en la línia principal del cas a resoldre. No han après res els actuals escriptors suecs dels mestres magistrals, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van reformar el gènere al seu país? No han pogut adoptar la seva concisió, brevetat i encert? No han après res tampoc de l’exactitud argumental d’un home com Henning Mankell?

Asa Larsson, a banda de descriure de manera coral la vida dels principals personatges, tracta a El camí fosc el tema dels nens de la guerra, de l’espoli que els països del “primer món” exerceixen a Àfrica sense cap tipus d’escrúpol, de la corrupció de les grans empreses, de la discriminació del poble sami (lapons), dels poders paranormals, dels enfrontaments familiars, de les malalties mentals, de la vida dissipada de les classes altes, etc. etc. Massa temes i subtemes. Massa.

D’altra banda, també resulta curiós que una escriptora capaç de mostrar tantíssima tendresa amb la natura i els animals (gats, gossos, rens, llops), hagi confegit una heroïna tan antipàtica. Perquè el cas és que la Rebecka Martinsson no desperta en absolut la simpatia del lector (si més no, la meva) i em sembla freda i llunyana.

Amb tot, la novel·la, que s’allunya dels temes religiosos que amaraven les dues primeres entregues de la sèrie, té trets positius. Considero encertat el joc d’analepsis amb el qual es construeix la història i també m’ha agradat força el tractament del desenllaç final, ben espectacular i truculent. Asa Larsson mai no estalvia cruesa, però alhora també és capaç de reflectir la part humana de la policia, gens prepotent i més aviat propera i com “d’estar per casa”.

El camí fosc hauria guanyat molt si hagués ocupat unes quantes pàgines menys, si s’hagués autolimitat i hagués deixat per a un altre llibre algun dels temes que toca. En fi, ja vaig dir un dia que aquestes escriptores sueques han de bullir una mica. Això encara ho mantinc.

Pel que fa a les qüestions concretes que he d’abordar als Juliols respecte a aquestes autores, ja us en faré cinc cèntims quan arribi el moment oportú. Us avanço, però, que la cosa m’ha donat força de si.

Mentrestant, una forta abraçada. I un feliç diumenge, negrots.