Harlem Nocturne

dimecres, 2 d’octubre del 2024

Un munt de crims, negrots

 


La terra del silenci trencat, de Cristina Fornós 

Un thriller distret i ben travat sobre un gran misteri a la Cartoixa d'Escaladei. La novel·la és un cant d'amor al Montsant, al Priorat, al seu paisatge... Amb uns personatges que demanen continuïtat. I jo intueixo que serà així. 

Això no és un western, de Xavier Aliaga

La quarta novel·la protagonitzada per l'inspector Feliu Oyono. Una obra amb un gran treball formal (veus narratives, exercici metaliterari, intertextualitat, notes a peu de pàgina, referències literàries, cinematogràfiques i musicals...). Un inequívoc artefacte postmodern. La trama també funciona perfectament, així com la construcció dels personatges. M'ha agradat molt, però no puc dir res més sense revelar detalls que és millor que descobriur vosaltres mateixos. 

La modista de Gràcia, de Marc Font 

Déu n'hi do la història que ha creat Marc Font en aquesta novel·la. Ratlla la versemblança, però es llegeix de manera agradable i amena. I quina por, no et pots refiar de ningú. 

Un rastre de violència, de Mark O'Connell

Entenc que els fets criminals que recull aquest llibre van tenir un gran ressó a Irlanda l'any 1982. Però aquí no en sabíem res (o gaire res) i per això no poden generar (si més o a mi) el mateix interès que a un irlandès. Dit això (i malgrat les reiteracions innecessàries i la veu massa present del narrador/autor, que són la mateixa persona) el text mostra una manera diferent d'explicar un true crime. Amb reflexions profundes al voltant del bé i el mal, de la realitat i la ficció, dels mòbils que poden portar algú com l'assassí (un home de bona família i excel·lent educació) a matar dos desconeguts de manera cruel i gratuïta, i de les implicacions de tot plegat. Que complicats que som els humans. 

La hora del lobo, de Toni Hill   

La segona entrega de la trilogia del Verdugo. No vull dir ni la paraula "addictiva" ni la paraula "trepidant" perquè ja estan molt gastades, però la història enganxa de mala manera i és una gran mostra d'imaginació, d'intriga i de negror. Toni Hill no té perdó, perquè sap anticipar molt bé el futur i ara els pobres lectors no podem fer altra cosa que esperar pacientment la tercera part. 

L'escorxador, de Lluís Riera   

Ja sabeu que sempre m'agrada rellegir els guanyadors del Premi Memorial Agustí Vehí quan ja estan publicats, perquè quan els llegim en el paper de jurat no es gaudeixen igual. La relectura m'ha confirmat que la vam encertar de ple en premiar aquesta novel·la. És potent, diferent, narrada amb una veu extraordinària, rica en matisos, agosarada i desinhibida. Món urbà enfront del món rural, un topoi clàssic. Molt bé. 

Un milionari africà, de Grant Allen

Una novel·la, en traducció de Teresa Solana, que m'ha divertit molt. Un altre encert de Biblioteca Clandestina a l'hora de recuperar obres poc conegudes o massa oblidades. Un estafador enginyós i carismàtic, a l'estil d'Arsène Lupin (se'l considera el precursor), amarga l'existència d'un milionari que ha fet la seva fortuna amb els diamants sudafricans. El narrador és el cunyat i secretari personal del milionari, amb capítols que probablement corresponien a les entregues amb què es va publicar inicialment el text, l'any 1876. M'encanta tenir l'oportunitat d'accedir a obres com aquesta. I que no caiguin en l'oblit. 

Perro viejo, d'Ernesto Mallo  

Com he gaudit amb de la lectura de la darrera (suposo) peripècia d'en Lascano, el policia creat per Ernesto Mallo. Mallo és un escriptor superb, que retrata com ningú la naturalesa humana. El seu sentit de l'humor, la seva inteligència, la seva tendresa, la seva ironia. Aquí trobem Lascano convertit en un ancià, amb problemes de memòria, que es troba enfrontat a un crim en la residència geriàtrica on viu. Mallo reflexiona sobre la vellesa, la vida i la ort, i per damunt de tot, ens parla un cop més de la diferència entre justícia i llei. Molt recomanable. 

Les mans d'Orlac, de Maurice Renard  

Les mans d'Orlac, una novel·la traduïda per Jordi Llavoré i que fou publicada per entregues l'any 1920. Un pianista molt reputat, un virtuós del piano, té un terrible accident, un accident que quasi li costa la vida. Entre d'altres i greus lesions, les mans li queden inutilitzades. Quin dany més horrorós pot sofrir un artista com ell? Podrà tornar a tocar? La història que es desenvolupa a partir d'aquest plantejament (crims, espiritisme, suplantacions, cirurgia, enganys) és plena d'enginy i imaginació. L'obra és un testimoni de la literatura de principis del segle XX i entronca amb tota una tradició del "meravellós-científic". Quin encert que tinguem ara l'oportunitat de poder-la llegir en català. 

Deu annexos a la mort d'Alícia Pinós, de Rosa Olsa

Una novel·la diferent, concebuda com un trencaclosques, on el més important no és conèixer els fets, sinó assistir a les històries de les persones que en formen part. La vida i la mort com a dos cares de la mateixa moneda, enmig de les existències de tot un calidoscopi de personatges que ens parlen de la bondat i la maldat, de la veritat i la mentida, de les aparences, d'allò que cadascú porta dins. La mort d'Alícia Pinós, que apareix en el títol, és només un pretext per aprofundir en la complexitat de la naturalesa humana. Ah, i hi ha l'atzar, que sempre fa el que vol. 

L'avinguda de la fosca, d'Antoni Serra

Ja un clàssic d'Antoni Serra. Una novel·la d'espies a Mallorca, basada en la vida (a mig camí de la ficció) d'un espia, Thomas Harris, que va viure a l'illa i que va morir en un suposat accident. Una trama d'espies a Mallorca resulta magnífica, i aquesta és plena d'intriga, molt intel·ligent i està extraordinàriament escrita. Tindré la sort i l'honor de parlar-ne a Mallorca a mitjan octubre amb motiu d'unes jornades d'homenatge a l'autor.    

El dia dels ximples, de Pere Figueras

Una novel·la sense cap voluntat de versemblança, que ho destripa tot amb un humor delirant. Un atracament a una sucursal bancària que s'esdevé un autèntic vodevil amb la finalitat manifesta de fer una crítica ferotge de la societat on vivim. Ni la policia, ni els polítics ni la premsa no hi surten gaire ben parats. Estic seguríssima que l'autor s'ho va passar pipa escrivint.