El retorn de l’Hongarès, de l’escriptora valenciana Anna Moner,
va guanyar l’any 2014 el Premi Alfons el Magnànim de narrativa. L’autora,
nascuda a Vila-real, llicenciada en
Història de l’Art, artista i col·laborada habitual en diferents mitjans, ens delecta
amb una segona novel·la (després de Les
mans de la deixebla, Premi Enric Valor
2010) que no pot deixar indiferent ningú.
L’acció d’El retorn de l’Hongarès es desenvolupa a
París en dos moments temporals diferents: a finals del vuit-cents (concretament
al mes de maig de 1897) i a l’època actual. La trama del passat (criminal i fosca)
s’imbrica amb la del present per confegir una novel·la fascinant i
extremadament suggeridora. Es tracta d’un text amb ressons diversos, amb un
bagatge intertextual que posa en relleu l’extensa cultura de Moner.
Ja parlarem
del paper de la música, però, pel que fa a la literatura, hi podem detectar des
de pinzellades gòtiques a un acostament ˗tal volta amb una certa voluntat d’homenatge˗ als pioners dels relats policíacs de finals del xix. Per les pàgines del llibre s’hi passegen, de manera més
o menys explícita, Edgar Allan Poe o l’admirat Oscar Wilde. De fet, les
reminiscències de la seva única novel·la, El
retrat de Dorian Grey, se’ns fan paleses sens cap mena de dubte. També hi podem
reconèixer la influència de l’alemany Patrick Süskind i la seva aclamada obra El perfum, per no parlar de les nombroses referències a textos literaris, artístics o filosòfics que salpebren la
novel·la amb una estratègia i una cadència absolutament pertinents.
Tanmateix, la veu d’Anna Moner és una de les més personals, independents
i lliures que he tingut darrerament la fortuna de conèixer. Amb un embolcall de
thriller d’època, l’autora teixeix una trama bellíssima, embriagadora, molt
original. Una història extremadament intel·ligent que ens aboca a reflexions
serioses i profundes. No em fa res dir-ho: a reflexions universals.
El retorn de l’Hongarès
planteja el conegut debat
entre l’àmbit científic (l’estudi de la naturalesa, del món animal, de la
medicina, de la incipient ciència forense) i l’art de la paraula, les
humanitats, la música, la literatura, el teatre. La suposada oposició entre art
i ciència, entre dues maneres d’enfrontar-nos a la vida i als seus misteris que
actualment semblen antitètiques però que, en un passat per desgràcia ja massa remot,
formaven part conjuntament de la gran riquesa del “saber” humà. Aquesta idea,
que sura al llarg del text a partir de les característiques d’alguns dels personatges
(magníficament dibuixats i delimitats), ens permet enfrontar-nos a una altra
rellevant qüestió, principal dins la novel·la: les consideracions al voltant
del fet inevitable ˗el més natural de tots˗ que afecta als éssers vius, inclosos
els humans. Em refereixo al misteri insondable dels cicles de la naturalesa, de
l’esdevenir vital. Parlo de la vida i de la mort, que funcionen com les dues
cares de la mateixa realitat, que no es poden separar, que no fan sentit l’una
sense l’altra.
Es fa molt difícil ressenyar El retorn de l’Hongarès sense caure en la temptació d’explicar
coses que el lector haurà de descobrir per si sol. Hi ha tant a dir! En canvi,
sí que puc permetre’m parlar-vos de les sensacions que l’obra m’ha produït. El retorn de l’Hongarès és un festival
sensorial, un enorme plaer per als sentits. No exagero si afirmo que tota la
novel·la es pot considerar una gran sinestèsia: les propietats de cada sentit
(vista, gust, olfacte, oïda, tacte) sobrepassen el seu àmbit natural i s’associen
a les altres amb una bellesa i una naturalitat exquisida. Voluptuositat de
colors, de llums, de plantes, flors, pedres precioses, menges, abillaments...
Tot en la novel·la llueix amarat d’una sensualitat i una sexualitat pregones,
atàviques, indefugibles.
I després hi ha dos aspectes que aconsegueixin eixir de les
pàgines i acaronar-nos en la vida real: el perfum i la música. El perfum,
mescla d’aromes de la natura, particular per a cada un de nosaltres, tant en la
vida com en la mort. El perfum, que ens defineix, ens motiva, ens conserva la
memòria, ens provoca, ens apassiona, ens fa remuntar l’oblit i el temps, ens fa embogir. I el
mateix passa amb la música: el lenitiu per excel·lència, l’art més sublim de
tots, el més durador, el més universal. Confesso que, a mesura que la novel·la anava
citant el seguit de peces musicals de què gaudien els personatges (de Chopin,
Liszt, Beethoven, Txaikovski i molts d’altres) jo anava experimentant la necessitat
d’escoltar-les. No m’hi vaig resistir. Així, l’acte de llegir El retorn de l’Hongarès es va convertir per
a mi en una experiència diferent, dinàmica i completa, intensament plaent.
No m’estendré en els personatges, perquè us vull cedir la
felicitat de descobrir-los, però tots, del primer a l’últim, resulten esplèndids,
inusitadament únics. D’altra banda, la novel·la està molt ben documentada. Les
descripcions són extremadament detallades, tant en el vessant científic com pel
que fa als costums i usos de l’època. L’autora ens passeja calmosament pel
París de 1897, per l’obscuritat dels baixos fons, per la lluminositat dels
ambients refinats, pels cabarets, els prostíbuls i els teatres, per l’òpera,
els espectacles de màgia, el dipòsit de cadàvers i els nous boulevards de la
ciutat. Amb una prosa de tall clàssic, rica, treballada, curosa. Amb una
depuració estilística delicadament preciosista, curulla de matisos, que fa
excel·lir i brillar, com una perla, la nostra llengua i la nostra literatura.
Que ningú no cometi el pecat de perdre’s El retorn de l’Hongarès. Ras i curt, una brutal experiència estètica, una polida joia.
