Harlem Nocturne

diumenge, 26 de novembre del 2017

La ciudad blanca, de Karolina Ramqvist





Una breu ressenya (no tinc temps de més) per comentar aquesta novel·la que vaig concloure fa uns dies. L'ha publicat Anagrama i em va arribar inesperadament, a través d'un motorista d'aquests que sovint em piquen a la porta amb cara d'estupor mentre es pregunten interiorment on dimonis poso tants llibres. Com que era una obra curta (188 pàgines) vaig decidir llegir-la. 

A la contraportada hi han col·locat ni més ni menys que una desena de fragments dels elogis que La ciutat blanca ha obtingut. Es veu que ha estat un fenomen arrabassador a Escandinàvia, amb crítiques espectacularment bones. Per descomptat, la novel·la ja la trobem traduïda a tort i a dret a no sé quantes llengües. 

A mi no m'ha desagradat, sense que pugui considerar-la una gran meravella. Es deixa llegir, és poc habitual i l'autora fa un exercici de volgut distanciament per referir-nos els fets (amb una acció mínima, gairebé inexistent) des de l'interior de la dona protagonista, emprant el rigor del clima i la singularitat de la natura com a correlats objectius, i col·locant-li com a companya de sofriment la seva pròpia filla, una criatura de mesos. 

Tanmateix, la lectura de La ciudad blanca (un títol poc original, val a dir) m'ha despertat una bona dosi de mal humor. O sigui, ha remogut la consciència d'allò que de vegades comentem en trobades formals i informals. Si Karolina Ramqvist es digués Esperança Camps, Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Susana Hernández i etcètera, no la coneixeria ningú. Si escrivís en català, una llengua que parla molta més gent que el suec, no la coneixeria ningú.  

I ja us puc garantir, amb una objectivitat absolutament honesta, que les autores nostrades que acabo de citar tenen en el seu currículum novel·les molt millors que La ciudad blanca. Com sentencia la dita castellana, "A buen entendedor con pocas palabras basta". És a dir, alguna cosa passa que cal millorar i per la qual hem de lluitar. 

I ho deixo aquí, que tinc massa feina. Feliç diumenge, negrots. 


3 comentaris:

Unknown ha dit...

Es ben cert i injust això que dius. Bon diumenge, Anna!

Eloy ha dit...

Doncs passarem de llarg...

Per cert, Anagrama en aquesta col·lecció Panorama de Narrativas publica molt bones obres...

Anna Maria Villalonga ha dit...

No és una mala novel·la, i té el seu punt d'originalitat narrativa. Ja he dit que es deixa llegir. Tanmateix, la sobredimensió de certes obres em fa ràbia.