Y de Yesterday, de Sue Grafton

Enfilo amb tristesa la darrera ressenya que faré mai d'una novel·la de l'admirada Sue Grafton. Ja sabeu que va morir el mes de desembre de 2017, tot just acaba de fer un any. Es tracta de la ressenya de la lletra Y de l'Abecedari del Crim, que mai no arribarà a la Z. Això em genera una tristesa profunda, com vaig escriure en aquesta entrada del blog quan vaig conèixer la notícia de la seva mort.  

La Y de Yesterday és una novel·la digna de les millors del cicle, potser una mica massa extensa. Però Grafton no va perdre ni un bri de les seves facultats en el darrer període de la seva vida. Tornem a trobar una aventura que enganxa, amb una trama vinculada a un crim del passat prou imaginativa. Alhora, també han de resoldre's alguns afers pendents (que provenen de títols anteriors) que afecten directament la Kinsey i que doten el text d'un doble interès. 

M'agrada assistir a l'endolciment de la protagonista, que a mesura que fa anys esdevé cada cop més empàtica i tolerant amb els defectes humans. Potser és una percepció meva, però així m'ho ha semblat en les darreres entregues. En qualsevol cas, la descripció intel·ligent i perspicaç de la naturalesa humana sempre ha estat un dels punts forts de la literatura de Grafton. 

No puc afegir gaire cosa més. Els seguidors de les peripècies de la Kinsey Millhone entendran perfectament la meva sensació de pèrdua. És cert que els llibres romandran sempre, és cert que hi podrem tornar sempre que vulguem. Però allò  que serà impossible, per desig inapel·lable de la seva creadora, és continuar coneixent com va la vida de la Kinsey. La d'ella i la de tot l'estol de personatges entranyables que l'envolten i que han sobreviscut, com a punt final dins les pàgines de Y de Yesterday, a la talentosa escriptora que els va donar la vida.  

No m'agrada parlar de punt final. No m'agrada, negrots. 

NOTA: AQUESTA ENTRADA ÉS LA NÚMERO 1000 D'AQUEST BLOG. 

Dolorós adéu a Sue Grafton

Acomiadar-me avui de Sue Grafton em resulta molt dolorós. Perquè la seva mort ha estat inesperada, perquè és una manera terrible d'acabar l'any, perquè he conviscut amb ella i amb el seu personatge -Kinsey Millhone- des de 1982. Ni tan sols era mare, jo, quan vaig començar la nissaga. Així que ja us podeu imaginar com em sento. 

Acostumo a ser una dona agraïda. I per això considero que he de reconèixer la importància a la meva vida de persones com Sue Grafton. Perquè algú que t'ha fet feliç fidelment (en aquest cas amb els seus llibres) durant tants anys, no es mereix cap altra cosa que un agraïment etern.

Però no és només això. 35 anys de convivència donen per molt i acaben vinculant noms, fets i estats d'ànim, acaben relacionant esdeveniments, complicitats i estones felices. ¿Com puc oblidar l'agradable i nerviosa espera anual de la nova lletra de l'abecedari? ¿Com no recordar les corredisses a la llibreria per adquirir-la de seguida? ¿Com no guardar com un tresor les converses inacabables amb la Maria Toldrà, les xerrades a Facebook amb ella i amb la Teresa Huguet, els comentaris amb la Maria Dolors Sàrries? ¿Com viure ara amb la certesa que la Kinsey no tornarà, que mai no sabrem què serà de la seva vida ni fins quan li durarà el vestit multiusos?

Amb l'Abecedari del crim, Sue Grafton va ser una de les figures innovadores del gènere als EUA (i al món). El va situar al bell mig de la postmodernitat, tot canviant el discurs imperant i creant una heroïna dona, desastrada, amb uns valors i una ideologia pròpies, sense pèls a la llengua i amb una ètica que es desmarcava de tòpics. I va aconseguir una cosa molt difícil, perquè, tot i essent inevitable que alguns títols siguin més bons que uns altres, el nivell de qualitat és d'una excel·lència enorme i molt estable, difícil d'assolir en un recorregut tan llarg.         

Sue Grafton era una persona intel·ligent. I ha deixat escrit que no vol que ningú continuï l'abecedari. Molt ben fet. Les joies convé no tocar-les. Han de restar incòlumes. També va negar-se tota la vida a que se'n fessin pel·lícules o sèries de televisió. No volia que res ni ningú pogués pervertir la naturalesa de la seva creació. I sabia el que es feia, perquè coneixia molt bé el món del cinema. Bravo per Grafton.

Mai no m'hauria imaginat que no acabaria l'abecedari. Que es quedaria a una lletra de cloure'l. Que la Z mai no veuria la llum. També em costa acceptar que en Henry, el veí nonagenari de la Kinsey, hagi sobreviscut a la seva creadora. Una creadora que el mimava i l'acaronava, com a personatge únic que era. 

Vaig conèixer la Sue. Era una dona alegre, riallera, entranyable, humil. Aquí podeu llegir el nostre encontre, que no exagero gens. Va ser màgic (oi, Charo?). Com màgica ha estat tota una vida de lectures i de reconeixements, tota una vida de records. No puc afegir res més, perquè estic emocionada. Amb cada mite que marxa, ens quedem una mica més orfes.

Descansa en pau, estimada Sue. I que la terra et sigui lleu. 

    

X de rayos X, de Sue Grafton

Acabo de cloure la lectura de la darrera novel·la de l'Abecedari del crim, de Sue Grafton. La que correspon a la lletra X. Què us puc dir sobre Grafton i la seva heroïna que no us hagi dit ja?  Tots sabeu que és la meva debilitat, que la llegeixo des de fa més de trenta anys, des de la primera lletra de l'abecedari. O sigui que... poc puc afegir. 

Aquesta entrega m'ha agradat força. Més que l'anterior. Tanmateix, cal reconèixer que és una mica llarga. Crec que no calia. La dèria que té Grafton per descriure amb detall totes les cases i habitatges que apareixen a les seves novel·les sempre m'ha semblat excessiva. Casa que surt, casa de la qual sembla necessari saber-ho tot, incloses les especulacions que a propòsit de la casa fa la nostra protagonista abans d'entrar-hi. No sé si Grafton té una frustrada vocació d'agent immobiliària, però la cosa va així.

En contraposició a aquest detallisme, l'autora precipita una mica els capítols del desenllaç (o desenllaços, perquè la novel·la solapa tres trames que conviuen perfectament). És com si en un moment concret s'hagués cansat i hagués dit: vinga, va, que ja tinc ganes d'acabar aquest llibrot. M'hauria agradat que no fos així. Malgrat tot, m'ho he passat molt bé. L'amiga Kinsey sempre és l'amiga Kinsey.

   

He constatat dues coses i ara em fa gràcia dir-les:

1. Kinsey només beu Pepsi. L'autora deu tenir alguna mania a la Coca-Cola.

2. Tothom és molt vell a la novel·la, no sé quina mena de fixació té Sue Grafton. A banda d'en Henry i la seva família, que tots estan entre els noranta i els cent!, a la novel·la hi apareixen un munt de bibliotecàries, funcionàries, veïns, veïnes, etcétera de setanta i vuitanta anys. I pujant. Bibliotecàries i funcionàries que están en actiu, treballant, i Grafton ho narra amb total naturalitat. No sé quin trauma deu haver-hi darrere d'això, però dins la novel·la no resulta gaire versemblant. Em sap greu, però algun dels iaios de can Henry s'hauria de morir aviat. 

  

En fi, aquí us deixo. Ja em direu si tinc raó en les meves apreciacions. Estic una mica tristoia, ho he de confessar. Em passa sempre que acabo una lletra. Ara toca esperar la Y. Va, Sue, vinga. Que no trigui gaire, sisplau.  

W de Whisky, de Sue Grafton

Com sabeu, fa pocs dies vaig publicar un post sobre la meva màgica trobada amb Sue Grafton a la BCNegra. I ara, un cop acabada la lectura de la darrera lletra publicada, la W, em disposo a escriure’n la ressenya.

No crec que calgui, a aquestes alçades, fer un resum de l’argument. Tampoc cantar les excel·lències de tota la sèrie. Tant vosaltres com jo ho tenim ben clar. Els negrots en general i els fidels seguidors de l’Abecedari del crim en particular gaudim sempre amb les novel·les que l’integren. El nivell es manté elevat lletra rere lletra, mai no decep. I la identificació amb la protagonista, Kinsey Millhone, és tan gran, que la lectura esdevé indefectiblement un exercici plaent i feliç. Tot plegat només posseeix un punt negre: la sensació de buit quan les pàgines van avançant, la novel·la s’acaba i comprens amb resignació que t’hauràs de carregar de paciència fins que arribi la lletra següent.

A la W de Whisky, Sue Grafton (no sé si perquè l’alfabet està arribant al final i ella també es fa gran) afronta algunes qüestions pendents en relació amb la vida de la seva heroïna. Per exemple, parlar-nos de la seva família paterna, que fins ara no havia aparegut gens. També s’ocupa, tal com va explicar-nos ella mateixa a l’entrevista que li van fer durant la BCNegra, d’assegurar-li una mica el futur, mitjançant la recepció d’una inesperada herència (no m’invento l’expressió, ho va dir així).     

W de Whisky no s’està tampoc de mostrar algunes de les xacres més fosques i lletges de la societat, en aquest cas la problemàtica dels indigents, dels innumerables “sense sostre” que roden pel món.

Abans de concloure, he de destacar una cosa important. A la W de Whisky hi surt un gat. És un gat que ha arribat, n’estic segura, per quedar-se. Viu amb en Henry, el veí de la Kinsey, i ja ens ha robat el cor a tots. A en Henry, a ella i a mi.

No us perdeu la novel·la. No us perdeu cap ni una de les lletres.

Feliç diumenge, negrots.     

 

 

Sue Grafton, jo i un polsim de màgia

Amb un evident retard (ja fa un mes que va acabar el Festival BCNegra), avui em dedico a escriure un post especial, que em fa molta il·lusió. El retard no té cap altre motiu que la meva acumulació de feina, que m’ha obligat a prioritzar ineludiblement les tasques que corrien més pressa. En qualsevol cas, ara ja està. M’he dit a mi mateixa: d’avui no passa. I aquí em teniu, disposada a remembrar, com una criatura amb un vestit nou, el moment màgic que vaig viure la tarda del 6 de febrer.

Els meus amics, els seguidors d’aquest bloc i els negrots en general esteu perfectament assabentats de la meva flaca per les novel·les de l’autora americana Sue Grafton. Parlo del famós Abecedari del crim. En sóc una fan de primer ordre, he llegit sense excepció totes les obres (23 fins ara: d’A d’Adulteri a W de Whisky) i sovint he manifestat la creença (un pèl friki, però real com la vida mateixa) que considero la protagonista de la sèrie, la detectiva Kinsey Millhone, un membre de la família. Com no ho ha de ser, si conviu amb mi des de fa més de 25 anys?    

Si algú de vosaltres és una mica mitòman o té algun referent literari, cinematogràfic, artístic o televisiu de capçalera, segur que experimenta la meva mateixa sensació: que aquests mites no existeixen de veritat, sobretot si són estrangers i viuen lluny. Són figures inabastables, que no sembla que comparteixin amb nosaltres les mateixes coordenades espai-temps, el mateix planeta. Resulten tan irreals i esborronats com ho poden ser els autors que ja han traspassat o fins i tot els personatges de ficció. Racionalment, sabem que hi són (no estem tan sonats), però en la pràctica no ho acabem de tenir clar perquè la possibilitat de comprovar-ho esdevé un somni impossible.

És cert que la facilitat de viatjar i les noves tecnologies han empetitit el món, de manera que aquesta inaccessibilitat dels mites també s’ha reduït. Ho vaig comprovar en primera persona quan Woody Allen va venir a la ciutat a filmar Vicky Cristina Barcelona i jo vaig passar-me tot un matí dreta i emocionada a pocs metres d’ell (llegiu aquí la crònica). Tanmateix, enguany no estava mentalment preparada per a la bonica experiència que he viscut. És així de senzill.  

Com tots sabeu, Sue Grafton fou una de las escriptores convidades a la BCNegra 2015. Ja havia vingut en una altra ocasió, però aquell cop jo no vaig tenir l’oportunitat de veure-la. Aquesta vegada, en canvi, no m’ho podia perdre. Em sentia contenta només de saber que podria assistir a l’entrevista que li farien Paco Camarasa i Toni Hill. No m’havia plantejat res més, però era a punt de posar-me l’abric per sortir de casa quan em va assaltar una mena d’estranya il·luminació. Agafaria un dels llibres de la sèrie per si aconseguia acostar-me a Sue Grafton i que me’l signés.

Un incís: quan dic que “em va assaltar una mena d’estranya il·luminació” no és un recurs retòric, sinó la pura veritat. Jo marxava sense llibre i sense res, però una veueta dins meu em va xiuxiuejar: emporta’t un llibre, dona, que potser te’l firma.

I així ho vaig fer.

 

 

La xerrada de l’autora amb Toni Hill fou planera i agradable. Grafton es va mostrar simpàtica, bromista i càlida. És una dona més prima del que recordava per les fotos, elegant però senzilla, amb uns ulls brillants, que li riuen quan parla. Cabell blanc, somriure afectuós. S’ha fet gran, és clar. S’ha fet gran com ens hem fet grans tots. Ella i els lectors. No així la seva heroïna, l’estimada Kinsey, perquè els anys dins dels llibres posseeixen una cadència distinta i única.  

La sala Barts, al Paral·lel, era a vessar d’un públic entregadíssim, que va xalar de valent, I, oh, beneïda veueta!, tots anaven carregats de lletres de l’abecedari. Vaig comprendre que no m’hauria perdonat no haver portat un dels títols (en el moment de sortir de casa vaig decidir anar als orígens, de manera que vaig agafar la lletra A).  

Un cop acabada l’entrevista, va arribar el moment de la signatura de llibres. Hi havia una cua llarguíssima que, a més, ens va costar de localitzar (jo anava amb la meva amiga Charo, negrota entre negrotes i tan emocionada com jo mateixa). Semblàvem dues adolescents esperant acostar-se al seu ídol, no us enganyaré. En el nostre descàrrec, però, heu de saber que la gran majoria d’integrants de la cua estava exactament igual que nosaltres (homes i dones) i que tots tenien una edat més que respectable (els 25 anys d’abecedari no perdonen ningú).

La cua anava avançant. Grafton firmava i, si els lectors li ho demanaven, posava per a una foto. La gent passava els seus mòbils o les seves càmeres a les acompanyants de l’editorial i les acompanyants, professionals i amables, anaven disparant. Fins aquí tot normal. L’autora es mostrava molt propera, dedicava els llibres, a voltes canviava algunes paraules amb els lectors i després, si convenia, somreia una mica i clic, foto va i foto ve.  

 

 

 

I aleshores va arribar el meu moment. La meva amiga Charo anava darrere meu, així que ho va viure tot des de molt a prop.

Jo m’acosto a Sue Grafton clarament emocionada. Deixo anar un hi! una mica insegur i ella esbossa un enorme somriure. Em pregunta el nom i obre el llibre. Anna. L’A li anava de perles per a un “A is for Anna” (guau). Jo em sento més contenta que un gínjol i això se’m deu notar a la cara. El cas és que Sue Grafton es comporta amb mi com no va fer amb ningú altre, ni abans ni després. Em fa passar al seu costat per a la foto, em fa dos petons ben forts i m’abraça amb gran intensitat. El seu rostre llueix brillant i feliç (imagineu-vos el meu) i, encara agafades ben estretament, ens fem la foto. Era com si estiguéssim dins d’una estrella. Només hi faltava la música.

 

 

 

Tinc la sort de comptar amb el testimoni de la meva amiga Charo, que va al·lucinar com mai davant del sorprenent moment. I de tota una cua de gent que venia al darrere i que va deixar anar una espècie d’oh! contingut per després dir-me: ostres, ostres, què ha passat, quina sort! O alguns preguntar-me si ja coneixia l’autora d’abans.

Sóc plenament conscient que aquest tipus de vivències fan de mal explicar. Les paraules no poden acostar-se ni de lluny a la recreació d’un instant tan inesperat, tan curiós, tan efímer i, alhora, tan màgic. Però el cert és que, així que em vaig apropar a l’autora, es va encendre entre nosaltres una indefinible guspira de càlida connexió que no oblidaré mai. Ja sé que tinc una edat, en sóc conscient. I que ara semblo una nena. Però tant me fa.

L’agraïment envers algú que t’ha regalat estones tan bones durant tants anys el sento enorme dins meu. Gran part de la meva vida adulta ha transcorregut al costat de Sue Grafton i de Kinsey Millhone, esperant amb paciència i delit la publicació de cada lletra, lamentant profundament que les novel·les arribessin a les darreres pàgines. No puc saber què va passar pel cap de l’escriptora quan ens vam trobar cara a cara, però puc assegurar-vos que va ser com aquells instants de les pel·lícules. Un fotograma ple de llum i de color on només hi mancaven alguns acords de música celestial.

Mai a la vida m’hagués imaginat tenir una foto de bracet amb Sue Grafton, perquè ella formava part d’aquells mites plens de boira que esmentava al principi. Però mireu, de vegades la vida, només de vegades, et regala coses. I a mi me’n va regalar una el dia 6 de febrer. L’únic problema és que no sé a qui li he de donar les gràcies.

 

 

NOTA: L’endemà, a la Llibreria Negra y Criminal, Sue Grafton em va signar la W de Whisky que acabava de comprar. Aquest cop gràcies a la intervenció dels llibreters i des de la distància, perquè hi havia tanta gent que no m’hi vaig poder acostar.

Kinsey y yo, de Sue Grafton

 

 

Tots sabeu que Kinsey Millhone és la meva detectiva favorita. Les seves aventures en forma d’abecedari, de la lletra A a la V (tot esperant que arribi la W, que en anglès ja ha sortit), m’acompanyen des dels anys 80, com a tots els seus seguidors (que en conec uns quants). Forma part de la família, ho sabem tot d’ella i gairebé podem avançar com actuarà en certes circumstàncies, què dirà, que farà. Ras i curt, la simbiosi perfecta entre lectors i personatge.

Ara, la seva autora ens ha delectat amb un regal que no esperàvem: el volum intitulat Kinsey y yo, que tot just vaig concloure ahir a la nit. Un llibre clar i sincer on Grafton du a terme un exercici triple. D’una banda, teoritza sobre la tasca d’escriure i, en especial, sobre el gènere negre. Poques pàgines, però suficients per copsar les seves idees estètiques i el seu posicionament al voltant de la narrativa de crims. Un petit tractat teòric que pot resultar molt útil ˗encara que sigui per usar com a reforç o com a citació˗ per als estudiosos del gènere.

En segon lloc, Grafton inclou dins del conjunt una sèrie de relats protagonitzats per l’amiga Kinsey. Són històries breus, molt ben travades, que traeixen clarament el segell de la nissaga, absolutament inconfusible. Més que relats a l’ús hom diria que, per la seva estructura, tenen aparença de petites novel·letes. Kinsey resol enigmes i misteris amb una perspicàcia envejable, tal vegada fins i tot una mica exagerada des del punt de vista de la credibilitat. S’agraeix l’agrupació dels textos, publicats en diverses antologies, revistes i reculls a llarg dels anys. Era l’única manera que arribessin als lectors de fora dels EUA.

El que més m’ha commogut, però, ha estat la tercera part del llibre. Sue Grafton, aquella autora llunyana de la qual, en realitat, en sabíem ben poc, es despulla sense embuts. Ens aboca amb sinceritat els secrets de la seva vida, de la seva infantesa. La difícil relació amb els seus pares, alcohòlics tots dos, i molt especialment amb la mare, una dona complicada i autodestructiva. Sentiments, dubtes, sensacions, incerteses, esforços, dolor, tendresa, comprensió... Tot vomitat en uns breus textos que es llegeixen amb emoció i que mostren la capacitat i la maduresa narrativa d’una Sue Grafton que fa gala d'un registre  ben diferent a l’habitual.  

Tanmateix, en tancar les tapes del llibre i meditar una mica sobre el seu contingut, és inevitable adonar-se que tot està relacionat. La literatura de Grafton es troba  íntimament lligada a les seves vivències, a les seves mancances, a les seves pors. Kinsey és ella i ella és Kinsey. I tot plegat esdevé el fruit d’una existència concreta, en el si d’una família especial amb una problemàtica dura i difícil.

El llibre pot agradar un sector amplíssim de públic. Ara bé, es converteix en una lectura més que obligada per als seguidors de la Kinsey. Naturalment.  
 

 

V de venganza, de Sue Grafton

Ahir a la tarda, quan vaig concloure la lectura de V de venganza de Sue Grafton, vaig anotar textualment al meu perfil de facebook:

La sensació de pèrdua quan acabes algunes novel·les és absolutament real. Pot semblar irracional, inconscient, absurda, fins i tot ridícula. Però existeix. M'acaba de passar. Ja t'enyoro, Kinsey.

Critiqueu-me tal com vulgueu. Ho suportaré. Admeto que em va sortir la vena nostàlgica, rampell molt poc professional si hom fa (o somnia fer) crítica literària mínimament seriosa. Tanmateix, de vegades és difícil controlar unes emocions que, com ahir, em van agafar per sorpresa.

El final de la novel·la, la número 22 de la nissaga, el vaig trobar èpic. Em va transportar. I no perquè V de venganza sigui el millor dels títols (no ho és, de fet en alguns moments em va semblar que tenia una llargària excessiva i algun fragment superflu: el detallisme descriptiu de Grafton mai no m’ha convençut), sinó perquè em va posar davant dels ulls quelcom que va més enllà de la pura literatura.

Em refereixo a la tan desitjada simbiosi (desitjada pels escriptors, o així ho suposo) entre els personatges i el públic. De seguida vaig mirar enrere, tot cercant alguna pista que justifiqués la meva mal continguda sensació de buidor. I em vaig adonar que Kinsey Millhone, la idealista, malgirbada, solitària i malhumorada detectiva privada californiana, m’acompanya a la vida des de fa quasi trenta anys. Des d’aquella A d’adulterio (en anglès A is for Alibi) que vaig descobrir per casualitat al Círculo de Lectores i que em vaig afanyar a demanar perquè em va transmetre bones vibracions. D'ença d'aleshores, la Kinsey hi és. Porta amb mi tant de temps (constatació real) com la meva filla.

Si exceptuem els clàssics (de l’enigma i de la negror), puc considerar que Grafton és la causa directa del meu amor pel gènere. Poca broma. Mireu si hi estic en deute. Ella em va obrir portes, em va fer perdre absurds complexos literaris i em va regalar milers d’instants de joia. No és estrany, per tant, que quan ahir vaig assistir al desenllaç de la V ˗farcit d’un idealisme que ratllava la utopia, que diluïa les fronteres entre llei i justícia i que es carregava alguns tòpics al voltant del bé i del mal- em sentís tan feliç.

Aquesta no és una ressenya gens canònica. Ho sento. Objectivitat? No gaire. I això que vaig prometre, després de la xerrada de Bill Phillips sobre novel·la postmoderna en el marc dels Juliols de la UB, que afrontaria el comentari de V de Venganza des d’aquesta òptica, ja que Phillips va considerar Sue Grafton una de les escriptores que podien ajustar-se als paràmetres del moviment.

El personatge de Kinsey (i els secundaris que l’envolten) acompleixen tot una sèrie de requisits que li donen la raó. S’allunyen dels tòpics i dels llocs comuns de la novel·la negra clàssica sense deixar de tenir-hi (no es pot oblidar) les arrels ben plantades. Kinsey és, per damunt de tot, humana. I, en conseqüència, està carregada de contradiccions. La principal rau en la seva particular idea de la justícia. Amiga dels seus amics, estiguin o no del cantó oficial de la llei, mai no els abandona. No ho pot fer, perquè significaria una traïció interna.

No suporta el delicte i es capaç de fer el que sigui per combatre’l. Al mateix temps, odia la mentida i la corrupció i critica durament certs procediments policials. En ocasions, la seva posició no és fàcil de compartir (o no del tot) amb una mirada europea, però s’emplena de sentit si la situem dins la societat americana. Kinsey no s’ajusta a cap model preestablert, ni pel que fa a la seva condició femenina ni com a professional. És sincera, capaç, políticament incorrecta i una antipàtica de grans dimensions. Sense pèls a la llengua, és expeditiva, tendra i dura, despreocupada de la família, del seu aspecte físic, fins i tot de la seva salut (no para de menjar porqueries), però alhora es preocupa dels afers quotidians, de l’ordre, dels amics, de córrer cada dia cinc quilòmetres, de no fumar ni beure més del compte (recordeu que l'acció té lloc a la dècada dels 80 del segle passat, de manera que algunes de les qüestions que s'hi plantegen a hores d'ara les miraríem des d'un cantó ben diferent).

Tot en ella respon a un codi intern ferm i sagrat que, conscientment, ni tan sols no s’ha plantejat: la necessitat imperiosa d’ordenar el caos. Si més no, el caos que li toca viure, el caos amb què topa cada dia al seu voltant.

No ho sé, negrots. Em sembla que m’he embolicat massa. Però espero que, sense que serveixi de precedent, avui em disculpeu. Estic toveta. Sento en la pell la certesa, cada cop més inajornable, que ens estem acostant irremissiblement al final de l’alfabet.

U d'Ultimàtum, de Sue Grafton

Un cop més, m’ha entusiasmat la darrera lletra de l’Abecedari del Crim: U d’Ultimàtum, de l’escriptora americana Sue Grafton. En el meu cas, no és cap novetat. Confesso que, a banda dels clàssics reconeguts –Agatha Christie, Conan Doyle o Patrícia Highsmith, que jo ja llegia de ben joveneta–, la meva afecció pel gènere negre modern prové sens dubte d’aquesta magnífica sèrie.

Fa tants anys que la segueixo (de fet, des que va sortir) que tota la meva vida està vinculada a les aventures de la Kinsey Millhone, la singular detectiva privada de Santa Teresa (Califòrnia). Mai no m’havia dedicat a fer els comptes, però avui, que m’hi he posat, m’he quedat de pedra. Des de l’A d’Adulteri, estem parlant de 21 títols. 21 títols que representen els mateixos anys (o més, ateses les vel·leïtats editorials) amb la Kinsey, que ja és com de la família.

La meva amiga Maria, la negrota d’honor, també n’és afeccionada. Afeccionadíssima. I totes dues estem patint, perquè l’alfabet s’acaba. Què passarà quan arribem a la Z? Quin neguit. Com diu la Maria, no podem passar sense la Kinsey. “Més enllà, el buit”.

Si no l’heu llegida, vull dir-vos que Sue Grafton no decep mai. Les seves obres són variades, distretes, imaginatives, properes i sòlides. Les trames no trontollen mai. Tot està ben travat, tot té sentit. La coherència i la versemblança esdevenen virtuts fonamentals en un univers propi i ben descrit que unifica perfectament els llocs comuns del gènere i la recreació del real.

La Kinsey és un personatge molt potent. Dona independent i una mica misantropa, palesa un munt de les contradiccions inherents a l’ésser humà. Construïda a partir d’una difícil història d’infantesa que també va evolucionant al llarg de la sèrie, pot resultar esquerpa i gens diplomàtica, però és honesta (fins que per resoldre un cas no dubta en traspassar una “miqueta” el límit de la llei) i molt tendra. Posseeix totes les característiques que un lector negrot espera de qualsevol detectiu privat: curiositat sense mesura, sentit de la justícia, valentia i perspicàcia. És una lluitadora que mai no abandona un cas a mitges, que  mai no tira la tovallola.
Tanmateix, no es tracta d’un personatge pla a l’estil dels detectius dels anys 50. La Kinsey, que mai no deixa de ser fidel als seus principis i al seu caràcter, que mai no es traeix a ella mateixa, evoluciona gradualment, de mica en mica, i accepta tot un seguit de qüestions (sobretot del seu passat familiar) que no pot evitar.

 

M’encanta la seva vida espartana, el seu únic vestit “multiusos” (que ara comprenc que ja té més de vint anys, potser hauria de fer un pensament) i la seva golafreria desfermada. Amant del “menjar escombreries”, es dedica a córrer cinc quilòmetres cada matí i a llegir novel·les policíaques –estirada al sofà, sota un edredó– els caps de setmana. Un encant de personatge amb el qual resulta facilíssim sentir-s’hi còmodament identificat. La veu narrativa sempre és la veu de la Kinsey, que ens fa partícips de les seves peripècies en primera persona. El lector pot viure de bracet amb la protagonista l’esclariment del cas criminal. La Kinsey ens comunica els seus dubtes, les seves incerteses, les seves pors i els seus descobriments. I nosaltres, posats en la seva pell, ens ho passem d’allò més bé.

U d’Ultimàtum m’ha agradat força. Sue Grafton té la capacitat de donar vida a arguments molt variats. Aquí, la història a resoldre prové del passat: la desaparició, més de vint anys enrere, d’una nena petita. Un afer que retorna a causa del borrós record d’un noi conflictiu i que es converteix en una aventura absolutament trepidant.

En fi, negrots. Als qui coneixeu l'Abecedari del Crim, no cal que us digui res més. Els altres, em genereu una enveja brutal. Teniu per endavant un munt de lletres plenes de diversió.

L'abecedari del crim (petita notícia)

Encara no he parlat aquí d'una de les meves heroïnes favorites pel que fa a la novel·la negra actual. Em refereixo a la Kinsey Millhone, sorgida de la ploma de l'escriptora americana Sue Grafton.

Fa molts anys que la Kinsey i jo som com de la família, des que, quasi per casualitat, vaig comprar el primer llibre del seu "Abecedari del crim", l'A d'Adulteri.

Cada lletra correspon a una novel·la. Fixeu-vos, doncs, si la cosa fa anys que dura. El darrer títol aparegut al nostre país fou l'any

passat la T de Trampa, ràpidament adquirit i llegit per una servidora i per la Maria, a la qual vaig afeccionar a la Kinsey i que també ara la considera de la seva xarxa social.

L'actractiu de les aventures de la Kinsey Millhone rau en el gran coneixement que el lector té de la protagonista, amb la qual aconsegueix identificar-se. La Kinsey és com qualsevol persona, però fa de detectiva i normalment l'encerta, no sense sovint patir de valent. És planera, de vegades insensata, gens sofisticada i força solitària. No li resulta fàcil fer amics i sent passió per les hamburgueses i les patates fregides, addicció que contraresta corrent cada dia 5 quilòmetres al llarg del litoral de Califòrnia. Els casos són distrets i força variats i es llegeixen en un tres i no res. Total, que els fans ja estem fa dies esperant la lletra U "en candeletes".

I ara arriba la notícia, perquè la desitjada U ja ha sortit en anglès. Per tant, hem de suposar que aviat podrem gaudir de la traducció en català i castellà.

Només em pregunto una cosa, que em té un xic preocupada: Què passarà quan arribem a la Z, negrots?

Buf. No vull pensar el pitjor. Fins aviat.