Harlem Nocturne

dimarts, 10 de març de 2015

Sue Grafton, jo i un polsim de màgia






Amb un evident retard (ja fa un mes que va acabar el Festival BCNegra), avui em dedico a escriure un post especial, que em fa molta il·lusió. El retard no té cap altre motiu que la meva acumulació de feina, que m’ha obligat a prioritzar ineludiblement les tasques que corrien més pressa. En qualsevol cas, ara ja està. M’he dit a mi mateixa: d’avui no passa. I aquí em teniu, disposada a remembrar, com una criatura amb un vestit nou, el moment màgic que vaig viure la tarda del 6 de febrer.
Els meus amics, els seguidors d’aquest bloc i els negrots en general esteu perfectament assabentats de la meva flaca per les novel·les de l’autora americana Sue Grafton. Parlo del famós Abecedari del crim. En sóc una fan de primer ordre, he llegit sense excepció totes les obres (23 fins ara: d’A d’Adulteri a W de Whisky) i sovint he manifestat la creença (un pèl friki, però real com la vida mateixa) que considero la protagonista de la sèrie, la detectiva Kinsey Millhone, un membre de la família. Com no ho ha de ser, si conviu amb mi des de fa més de 25 anys?    
Si algú de vosaltres és una mica mitòman o té algun referent literari, cinematogràfic, artístic o televisiu de capçalera, segur que experimenta la meva mateixa sensació: que aquests mites no existeixen de veritat, sobretot si són estrangers i viuen lluny. Són figures inabastables, que no sembla que comparteixin amb nosaltres les mateixes coordenades espai-temps, el mateix planeta. Resulten tan irreals i esborronats com ho poden ser els autors que ja han traspassat o fins i tot els personatges de ficció. Racionalment, sabem que hi són (no estem tan sonats), però en la pràctica no ho acabem de tenir clar perquè la possibilitat de comprovar-ho esdevé un somni impossible.
És cert que la facilitat de viatjar i les noves tecnologies han empetitit el món, de manera que aquesta inaccessibilitat dels mites també s’ha reduït. Ho vaig comprovar en primera persona quan Woody Allen va venir a la ciutat a filmar Vicky Cristina Barcelona i jo vaig passar-me tot un matí dreta i emocionada a pocs metres d’ell (llegiu aquí la crònica). Tanmateix, enguany no estava mentalment preparada per a la bonica experiència que he viscut. És així de senzill.  
Com tots sabeu, Sue Grafton fou una de las escriptores convidades a la BCNegra 2015. Ja havia vingut en una altra ocasió, però aquell cop jo no vaig tenir l’oportunitat de veure-la. Aquesta vegada, en canvi, no m’ho podia perdre. Em sentia contenta només de saber que podria assistir a l’entrevista que li farien Paco Camarasa i Toni Hill. No m’havia plantejat res més, però era a punt de posar-me l’abric per sortir de casa quan em va assaltar una mena d’estranya il·luminació. Agafaria un dels llibres de la sèrie per si aconseguia acostar-me a Sue Grafton i que me’l signés.
Un incís: quan dic que “em va assaltar una mena d’estranya il·luminació” no és un recurs retòric, sinó la pura veritat. Jo marxava sense llibre i sense res, però una veueta dins meu em va xiuxiuejar: emporta’t un llibre, dona, que potser te’l firma.
I així ho vaig fer.
 
 

La xerrada de l’autora amb Toni Hill fou planera i agradable. Grafton es va mostrar simpàtica, bromista i càlida. És una dona més prima del que recordava per les fotos, elegant però senzilla, amb uns ulls brillants, que li riuen quan parla. Cabell blanc, somriure afectuós. S’ha fet gran, és clar. S’ha fet gran com ens hem fet grans tots. Ella i els lectors. No així la seva heroïna, l’estimada Kinsey, perquè els anys dins dels llibres posseeixen una cadència distinta i única.  
La sala Barts, al Paral·lel, era a vessar d’un públic entregadíssim, que va xalar de valent, I, oh, beneïda veueta!, tots anaven carregats de lletres de l’abecedari. Vaig comprendre que no m’hauria perdonat no haver portat un dels títols (en el moment de sortir de casa vaig decidir anar als orígens, de manera que vaig agafar la lletra A).  
Un cop acabada l’entrevista, va arribar el moment de la signatura de llibres. Hi havia una cua llarguíssima que, a més, ens va costar de localitzar (jo anava amb la meva amiga Charo, negrota entre negrotes i tan emocionada com jo mateixa). Semblàvem dues adolescents esperant acostar-se al seu ídol, no us enganyaré. En el nostre descàrrec, però, heu de saber que la gran majoria d’integrants de la cua estava exactament igual que nosaltres (homes i dones) i que tots tenien una edat més que respectable (els 25 anys d’abecedari no perdonen ningú).
La cua anava avançant. Grafton firmava i, si els lectors li ho demanaven, posava per a una foto. La gent passava els seus mòbils o les seves càmeres a les acompanyants de l’editorial i les acompanyants, professionals i amables, anaven disparant. Fins aquí tot normal. L’autora es mostrava molt propera, dedicava els llibres, a voltes canviava algunes paraules amb els lectors i després, si convenia, somreia una mica i clic, foto va i foto ve.  
 
 
 
I aleshores va arribar el meu moment. La meva amiga Charo anava darrere meu, així que ho va viure tot des de molt a prop.
Jo m’acosto a Sue Grafton clarament emocionada. Deixo anar un hi! una mica insegur i ella esbossa un enorme somriure. Em pregunta el nom i obre el llibre. Anna. L’A li anava de perles per a un “A is for Anna” (guau). Jo em sento més contenta que un gínjol i això se’m deu notar a la cara. El cas és que Sue Grafton es comporta amb mi com no va fer amb ningú altre, ni abans ni després. Em fa passar al seu costat per a la foto, em fa dos petons ben forts i m’abraça amb gran intensitat. El seu rostre llueix brillant i feliç (imagineu-vos el meu) i, encara agafades ben estretament, ens fem la foto. Era com si estiguéssim dins d’una estrella. Només hi faltava la música.

 
 
 
Tinc la sort de comptar amb el testimoni de la meva amiga Charo, que va al·lucinar com mai davant del sorprenent moment. I de tota una cua de gent que venia al darrere i que va deixar anar una espècie d’oh! contingut per després dir-me: ostres, ostres, què ha passat, quina sort! O alguns preguntar-me si ja coneixia l’autora d’abans.
Sóc plenament conscient que aquest tipus de vivències fan de mal explicar. Les paraules no poden acostar-se ni de lluny a la recreació d’un instant tan inesperat, tan curiós, tan efímer i, alhora, tan màgic. Però el cert és que, així que em vaig apropar a l’autora, es va encendre entre nosaltres una indefinible guspira de càlida connexió que no oblidaré mai. Ja sé que tinc una edat, en sóc conscient. I que ara semblo una nena. Però tant me fa.
L’agraïment envers algú que t’ha regalat estones tan bones durant tants anys el sento enorme dins meu. Gran part de la meva vida adulta ha transcorregut al costat de Sue Grafton i de Kinsey Millhone, esperant amb paciència i delit la publicació de cada lletra, lamentant profundament que les novel·les arribessin a les darreres pàgines. No puc saber què va passar pel cap de l’escriptora quan ens vam trobar cara a cara, però puc assegurar-vos que va ser com aquells instants de les pel·lícules. Un fotograma ple de llum i de color on només hi mancaven alguns acords de música celestial.
Mai a la vida m’hagués imaginat tenir una foto de bracet amb Sue Grafton, perquè ella formava part d’aquells mites plens de boira que esmentava al principi. Però mireu, de vegades la vida, només de vegades, et regala coses. I a mi me’n va regalar una el dia 6 de febrer. L’únic problema és que no sé a qui li he de donar les gràcies.
 
 
NOTA: L’endemà, a la Llibreria Negra y Criminal, Sue Grafton em va signar la W de Whisky que acabava de comprar. Aquest cop gràcies a la intervenció dels llibreters i des de la distància, perquè hi havia tanta gent que no m’hi vaig poder acostar.

16 comentaris:

Margarida Aritzeta ha dit...

Quina crònica! És un relat curt genial amb final feliç. Enveja!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

sí! m'ha agradat remembrar-ho!

Jofre Pervez ha dit...

Un moment màgic embocallat de la llum dels somnis realitzats! Que bonic i que especial aquesta imatge de vosaltres dues. Gràcies per compartir aquests records amb nosaltres!

Tura Nogareda ha dit...

T'envejo per la teva vitalitat, il·lusió i per aquests moments únics
que vas viure...ara, t'ho mereixes i estic feliç al veure la teva
alegria, feliç com tu.
Una abraçada!

jomateixa ha dit...

Quina sort!!
enveja podrida grrr. ;D

Anònim ha dit...

E d'emocionada amb la teva crònica. Gràcies per compartir-ho.

Àngels

Anònim ha dit...

Soc conscient d’haver viscut un moment màgic. Quan la Sue i l’Anna es van mirar, es van reconeixer. L’Anna sap prou bé qui es la Sue, pero la Sue no sap qui es l’Anna, per tant el que va veure la Sue, va ser una ànima bessona. Es va produir aquesta espurna que tan bé ha explicat la meva amiga. “A Dios pongo por testigo” (que diria l’Escarlata O’Hara) que va anar així. Va ser un moment esplendorós, únic i irrepetible, i jo he tingut la sort de viure-ho. Jo donaria les gràcies els astres, a la providència, al destí, als deus, o la confluència de Venus amb Saturn, perquè alguna cosa han tingut a veure. Diu l’Anna que en aquell instant no es sentia música, no es del tot cert. Si que es sentia música, aquella música de moment gloriós que s’escolta a les pel•lícules.

Charo Gonzálz

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. I gràcies a la Charo per confirmar-ho. Ja sé que em creieu, però és que la cosa va ser increïble.
Una abraçada a tothom.

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Felicitats, coses així son les que valen la pena en aquesta vida.

Anònim ha dit...

Contenta que hagis pogut viure uns moments tant màgics.

Una abraçada!!


Marta Valls

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Fantàstic! M'ha encantat. És molt i molt bonic, màgic, el que va passar i com ho expliques. I mentre ho llegia em semblava estar-hi, haver-ho viscut com va passar amb la Charo. Et felicito per aquest moment de peŀlícula que vas viure i per aquesta crònica tan aconseguida!
Per cert, com et vaig dir, l'estiu passat vaig llegir la Sue Grafton per primera vegada, "A is for Alibi", i em va enganxar immediatament. No sóc cap fan de la noveŀla negra, algunes m'agraden i d'altres no —n'hi ha que reconec que són molt bones però no m'acaben d'agradar—, tanmateix la de Sue Grafton em va agradar moltíssim —espero amb candeletes llegir-ne més, si no ho he fet és perquè tinc molts llibres fent cua—. Quan vaig llegir "La dona de gris" em va passar el mateix. I no només perquè també em va agradar molt. Tot i que els temes són diferents, i els personatges i, bé, moltes coses, vaig trobar a la teva noveŀla un no-sé-què a la Grafton, potser per la manera de fer les descripcions que aconsegueixen una ambientació exceŀlent, que fan que t'hi trobis, molt similars a "La dona gris" i a la Graffton, potser per una certa delicadesa que es desprén en les vostres noveŀles. Sigui el que sigui trobo una semblança en les vostres noveŀles, una semblança que no és evident al primer cop d'ull, però que hi és.

Montse ha dit...

He llegit al post al migdia, i m'han quedat els ulls com els d'un ós panda (ja em passa si me'ls frego oblidant que m' he posat rimmel. És el que té ser una tova que no es pinta sovint).
Ara bé, he de dir: És perfectament comprensible la connexió aquesta de la que parles i la culpa és teva.
No fa tant que et vaig conèixer Va ser una trobada on el carinyo no va trobar els entrebancs propis de les primeres vegades (sielos!) i que es podia haver solucionat perfectament amb una salutació educadament cordial.
El dia que vaig coneixe't vaig marxar a casa borratxa de complicitat i carinyo sincer.
I mira que si pregunto a la sala estic segura que molts dits t'acusarien del mateix sense pietat.
La culpa de les connexionses rares de tobar... és teva!

(I al pato, el que és del pato)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ai, Montse, guapa! Quines coses més boniques que em dius. M'has emocionat! Per a mi trobar-te també va ser molt bonic i especial!

Potato, gràcies! No la sé veure la semblança
amb "La dona de gris", però ja se sap que cada lector té potestat! Hahaha.

Gemma, Marta, gràcies!

Un petó a totes, noies!

Jordi Canals ha dit...

Bella història que has viscut il•lusionada.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Doncs jo sí, i molt (en certs aspectes). Ho vaig pensar mentre llegia "La dona de gris". Deu ser perquè vaig llegir la Grafton en anglès, hahaha!

Teresa ha dit...

Quina sort poder viure aquest moment! Felicitats, Anna!