Harlem Nocturne

dissabte, 7 de març de 2015

Els morts no parlen, de Miquel Aguirre




Que la novel·la de crims actual té unes fronteres molt àmplies, tots ho sabem. Que la jove editorial Llibres del Delicte aposta per innovar i per fer coses variades, també. Però que el gènere pot arribar a parir una obra com Els morts no parlen no es descobreix fins que la llegeixes.
Se’m fa difícil (i no serà per falta de vocabulari, mal m’està dir-ho) trobar els adjectius adients per qualificar-la. Delirant? Esbojarrada? Surrealista? Grotesca? Segurament sí. Però també moltes altres coses: una novel·la d’ambient rural on tot és possible, una guia dels costums gastronòmics del Pla de l’Estany, una aventura de gent recent sortida del túnel del terror, una història on la violència desfermada sembla el més natural del món, una bogeria que et fa obrir els ulls com taronges mentre dura la lectura...
Doncs sí. És tot això. I, a més, fa riure. 
Els qui, com jo, ens hem acostat a les teories sobre l’humor amb motiu de les nostres investigacions literàries, sabem que l’art del riure no és una broma (encara que sembli un contrasentit). És quelcom molt seriós i rellevant, perquè gràcies a l’humor (a la paròdia, la sàtira, l’astracanada, la caricatura, la hipèrbole, la deformació) es poden dir coses que, d’una altra manera, serien bastant més difícils de vehicular. L’humor és capaç de la crítica més punyent i, alhora, de generar la màxima complicitat entre l’autor i el receptor. Està més que comprovat.
La sinopsi de la contracoberta del llibre indica el següent:
En Quimet és un prejubilat de Banyoles que passa el dia a l’hort, esperant que la dona arribi a casa després de la feina, i al bar perdent el temps amb el cosí, un pocavergonya carregat de deutes amb tot el poble. Quan un matí troba un cadàver a l’hort, el cosí l’enreda per amagar el cos i simular un segrest per treure-li uns milions a la família del mort, uns cacics de la zona amb fama de tenir negocis il·legals. En un escenari rural envoltat de granges, camps de conreu i fàbriques abandonades, uns personatges grotescs planegen un cop que els ha de solucionar la vida. Però entre perdedors mai res no surt com esperen i les complicacions inesperades els porten a l’enviliment i a la confrontació. Mentrestant la dona del Quimet encara no ha tornat de la feina.
Evidentment, no puc afegir més informació que reveli allò que no s’ha de revelar. Però sí que us puc dir que Els morts no parlen, superada la sorpresa inicial, esdevé un llibre divertit, diferent, fresc i sens complexos. Un text que excel·leix en l’ús de les expressions dialectals com a estratagema de la comicitat i que demostra que no cal viure en una gran ciutat per matar a tort i a dret.
L’aventura d’Els morts no parlen es llegeix amb molt de gust. I d’una cosa n’estic completament segura: el seu autor, Miquel Aguirre, s’ho va passar pipa escrivint-la.
Que passeu un bon cap de setmana, negrots.    

7 comentaris:

Jofre Pervez ha dit...

Ostres, ja la sinopsi enganxa per un escenari i uns personatges frescs i inesperats. La poso a la llista i amb molt bones expectatives. Gràcies Anna!

Raquel Gámez Serrano ha dit...

L'estic acabant! És brutal, m'encanta!

Anònim ha dit...

Una més per tenir en compte. Engrescadora ressenya.

Gràcies Anna

Àngels

Jordi Canals ha dit...

L’exposició succinta que ens fas de l’obra anima a llegir-la. Gràcies Anna!

Anònim ha dit...

Me l'apunto doncs... es engrescadora la ressenya.

Una abraçada.


Marta Valls

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt interessant! I totalment d’acord amb el que comentes sobre l’humor. Gràcies, Potato!

Teresa ha dit...

Apuntadíssim! Quina ressenya tan engrescadora!