Harlem Nocturne

dimecres, 11 de març de 2015

La novel·la negra catalana i el món rural: aclarim embolics?



TARRAGONA

 M'ESBORRONA




En aquest món, no hi ha res pitjor que els tòpics i les dèries. I quan ara parlo de “tòpics”  no m’estic referint als llocs comuns literaris o similar. No, res d’això. Estic al·ludint a la següent accepció del terme, extreta del DIEC2:
Tòpic: Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit.   
És a dir, en el fons una mena de “dèria”. Feu atenció al mot “trivial” (sinònim de “banal”, “poc important”), al mot “sistemàticament” (que procedeix segons principis, normes, etc., dels quals no se sap separar) i a l’expressió “en el mateix sentit” (que no cal glossar perquè s’entén perfectament).
Total, que estic parlant dels tòpics que recullen explicacions banals de certes coses i que, a força de fer-los servir en el mateix sentit un dia i un altre dia, acaben instal·lant-se al nostre voltant com si fossin veritats absolutes difícils de contradir.  
Des de fa un temps, en tenim un d’aquests en relació amb la novel·la negra catalana. És un “tòpic” amb un punt de veritat (acostuma a ser així), però que ha crescut excessivament i s’ha adulterat de mala manera. Em refereixo a l’afirmació que, en contra del que passa amb la novel·la negra de la resta de l’Estat, la novel·la negra catalana no és una novel·la essencialment urbana, sinó que es complau en situar-se en qualsevol indret del territori. I, aleshores, indefectiblement, s’hi afegeix un adjectiu: “rural”.
I quins exemples es posen per legitimar l’argument? Doncs, entre d’altres, les novel·les que transcorren a la ciutat de Tarragona (diguem les de Salvador Balcells o Margarida Aritzeta) i a Lleida (com la que ha publicat recentment Montse Sanjuan).
Això no m’ho invento. Ha estat dit i redit a tort i a dret. Naturalment, aquí hi ha diverses idees a desmuntar.
1.     Barcelona no és l’única ciutat de Catalunya, per més que es tracti d’una gran metròpoli de ressò internacional, molt cosmopolita i amb una gran tradició literària. Al nostre país hi ha més ciutats, on s’hi fa una vida totalment urbana i que no tenen res a veure amb qüestions rurals. Una d’elles és Tarragona, capital de província, urbs històrica carregada de museus, monuments, oferta cultural i gastronòmica i que, fins i tot, compta amb la Universitat Rovira i Virgili. Quan des d’aquí identifiquem les novel·les negres d’allà com a rurals, els seus autors (amb tota la raó) posen el crit al cel. I no perquè tinguin res en contra del camp i de les viles petites, sinó perquè no es correspon amb la realitat. Ells fan novel·la negra urbana de ple dret, només que la situen en l’entorn que els és propi: les seves ciutats 
Algú ha dit que les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander o Salvo Montalbano són rurals? Jo no ho he sentit mai. I, en canvi, podem assegurar (i que algú em contradigui) que Ystad i Vigàta s’assemblen molt poc (per no dir gens) a allò que considerem la típica urbs cosmopolita de novel·la negra.  
2.     El terme “rural” és un terme confusionari. Fins on arriba? Les novel·les d’Agustí Vehí i de Josep Torrent a Figueres, de Xevi Sala a Salt o de Miquel Giménez a Berga... què són? És Figueres un entorn rural? Ho és Salt? O són ciutats no tan grans però ciutats al cap i a la fi? Si parlem de Salt, ens estem referint, en la pràctica, a un barri de Girona. Ple d’immigrants i amb problemàtiques ciutadanes de gran complexitat. No veig el camp per enlloc.   
3.     A què respon la fal·lera de mantenir aquesta idea? Té alguna connotació subreptíciament pejorativa, com si en català fóssim més “d’estar per casa”? Voldria creure que no. Evidentment que tenim novel·les negres d’ambientació rural, la qual cosa representa un plus i una riquesa. Però també n’hi ha fora de Catalunya. N’hi ha una de ben sonada, de fet una trilogia, que es ven com a xurros. Sí, sí, ho heu encertat: la de Dolores Redondo al Valle de Baztán. I què me’n dieu de les platges gallegues de La playa de los ahogados de Domingo Villar? I sortint a l’estranger, què és Les ànimes grises, de Philippe Claudel? I La promesa, de Friedrich Dürrenmatt? Per a mi, dues de les millors novel·les negres que he llegit mai. I passen a la ciutat? És la ciutat, allò? Jo diria que no.  

4.     Dit tot això, cal aclarir que ens encanta la diversitat que ha anat adquirint el gènere en llengua catalana. Ens encanta que els crims es produeixen amunt i avall del territori, però no cometem l’error de confondre amb “novel·la rural” tot allò que no passa a l’omnipotent Barcelona. És incert i literàriament erroni. I molesta.  

5.     Els qui ens hem dedicat a l’estudi de la literatura catalana de segles passats, sabem que l’oposició món rural-món urbà és antiquíssima i, endemés, arrossega una rèmora negativa. En el teatre, per exemple, la gent de camp ha estat titllada tradicionalment de babaua, ignorant i bruta (i us podria posar tants exemples que no acabaria mai). També Guimerà va intentar d’alguna manera desmuntar aquest tòpic quan va invertir els papers tot fent que Manelic (el rude i ignorant home de la muntanya) esdevingués l’heroi de Terra Baixa. I què me’n dieu d’alguns personatges de Víctor Català? En fi, que n’hi ha per triar i per remenar. Per tant, i si m’he passat ho sento, abandonem insidioses creences i congratulem-nos de la diversitat.  

 

No em vull allargar més, negrots, però feia molt de temps que sentia la necessitat de puntualitzar aquestes coses. Les novel·les són bones o no ho són, independentment del lloc on se situï la història. I si encara creiem que, per a funcionar comme il faut, una novel·la negra ha de ser clarament urbana, a l’estil del negre americà de fa un segle, potser que ens ho fem mirar.

16 comentaris:

jomateixa ha dit...

Totalment d'acord. Un article magnific.
Tant en la novel·la negra com en qualsevol altra la diversitat sempre enriqueix. No cal posar-hi sempre etiquetes a tot.

Margarida Aritzeta ha dit...

Tens més raó que un mort! L'ús del tòpic enreda els lectors i ens presenta un model de país inexistent

Montse ha dit...

Arriscant-me a estar equivocada, crec que són exemples de novel·la negra rural "Dos taüts negres i dos de blancs" de Pep Coll o "Els llops" de Francesc Puigpelat".

A Servidora, que viu al bell mig de la Segarra i que és nascuda a Berga, Tarragona ciutat no li sembla rural ni de conya i molt menys si la trama és actual.

També podria passar que l'autor-a ens situés en un moment històric on mitja península era rural. Segurament tampoc descutiria la "ruralitat" de l'obra.

Al club de lectura de Guissona vam llegir les dues novel·les que he mencionat i vaig gaudir molt veient l'efecte que causava en els compnays: la majoria de la gent reconeixia els indrets descrits. Els crims eren terribles i propers.
D' altra banda el món urbanita em queda lluny, ja per forma de ser, i em cansa una mica: ja dono per suposat que en un lloc enorme i molt plural pot passar de tot. Val. I tenen poli. Val. I...I? (ja disculpareu, eh?
Em diverteix més pensar que un personatge se n’ha anat de l’olla (decididament els pronoms febles, no m'estàn amics) és obscur i estrafet per culpa, per exemple, de la endogamia més rural, en un entorn on tothom es coneix i tothom té a callar. Apa, Ja està dit.

Ja perdonareu el "rollo", només volia salvar al pato,

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a les tres per les vostres aportacions. Montse, em remeto a la idea que si la novel·la és bona, és bona. I al contrari.
En qualsevol cas, aquí hi ha la idea de fons que prové de la novel·la negra americana típica (anys 20-30 del segle passat), on el món urbà és indestriable d'un gènere innovador i canviant en el moment.
És obvi, per un cantó, que una gran ciutat dóna molt més de si. També és conegut que al món rural s'han produït crims esgarrifosos (només cal pensar en Tor o en la història aquesta que tu esmentes del Pep Coll). Aquests dos casos serien exemples de Non-fiction, perquè novel·len fets reals.
Però els crims rurals (pensem en els Drames de Víctor Català, per exemple), han existit sempre.
L'únic problema que tenim actualment és el de dir coses sense matisar, que no són ben bé així i que poden confondre el lector, com comenta la Margarida Aritzeta.
Es perpetuen una sèrie d'idees i es van fent cada cop més grosses. Per això de tant en tant cal posar una mica d'ordre.

Tià ha dit...

És un debat molt interessant i ben aclarit, és com aquell concepte absurd del reepaís o com aquella gent que es pensa que el sud del país és Tortosa -per la mateixa regla de tres el palmerar d'Elx deu ser un oasi subsaharià- són concepcions petites tot i que de vegades són útils -jo mateix per provocar vaig fer servir allò de pageses assassines a Tiana-. Sigui com sigui la reflexió és per què no som capaços de projectar Catalunya al món i hem de vendre Barcelona? És això un neocentralisme? I una puntualització: Salt un barri de Girona? Mira que els hi ho diré el proper cop que hi vagi i et declararan persona non grata! Au, ànec a la cassola!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Això de Salt era només una manera gràfica de dir-ho. Jo hi vaig ser fa pocs dies!
Glups! no voldria deixar de ser persona grata.

Anònim ha dit...

Si em parlen de Tarragona, o Lleida i fins i tot, Vic, no pensaré en un món rural sinó en ciutats. Solitud, Els sots ferèstecs, El país dels crepuscles... amb aquestes segurament puc pensar en aquest tòpic, però el que interessa realment és si la novel-la t'agrada o no.
Potser que mirem de veure més enllà de Barcelona com a escenari urbà.
Molt d'acord amb tot el que dius.

Àngels

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Excel.lent entrada i interessant debat! Ja diuen que les etiquetes no són innocents, mai!

jordi castells ha dit...

Estic molt d’acord amb el que dius, jo crec que hi ha uns quants factors que han alimentat aquest fet que potser sí que tenia una certa raó de ser en el passat, quant la comunicació era difícil. Llegint el Narcís Oller de Vilaniu o a Miquel Llor al Laura a la ciutat dels Sant s’hi pot veure aquestes diferències, que fan del contrast l’obra més potent.
Un altre factor és que hi ha gent que no pren prou en consideració allò que ignora: Com que no conec bona part de la literatura catalana o els vins catalans o la música o sobretot el territori, hi ha un cert menysteniment. Jo he vist gent que de menysprear els vins catalans a convertir-se en els fans número quant els han conegut a fons, o el boom dels castells: de ser una cosa de quatre pagesos o menestrals, en entrar amb força al món més urbà, a passat a ser el màxim. Però als autors els passa, siguin de Barcelona o no, que fins que no surten per la tele no deuen ser prou bons (altre cop ignorància).
Al conjunt dels Països Catalans hi ha un conjunt de ciutats petites i mitjanes molt potents, per posar alguns exemples que conec, a la ciutat Reus i varen tenir acollida moltes corrents de pensament avanç que a grans ciutats de tot l’estat, com per exemple el protestantisme. Reus, París, Londres eren les ciutats del mercat internacional del aiguardent l’excedent de la vinya, fins a la fil•loxera que va fer possible l’acumulació de capital per industrialitzar Catalunya, A la ciutat de Valls i va ha haver la primera revista sindicalista de tot l’estat el segle XIX (El tejedor) això que per alguns esquemes seria mont rural.
Per reblar el clau Ystat i Porto Empedocle (Vigata) no arriban els 18.000 habitats Tarragona uns 140.000 Reus uns 110.000 fins i tot Valls uns 25.000. Per altra part cal tenir en present que el cos actual de la policia, tot i ser originaris de Valls, Els mossos d’esquadra o antigament també les esquadres del batlle de Valls, és comú per a tot el territori del principat, sense fer distincions entre rurals o urbans.
Tinc una teoria de mirades però ara es feria molt llarga d’explicar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Àngels, Raquel i Jordi.
Efectivament, aquestes etiquetes mai són del tot innocents.
Aquesta no em sembla que vingui de tan lluny com dius, Jordi.
És una etiqueta que, fa uns pocs anys, tenia un pòsit vertader, però ara s'ha desmadrat pq contribueix a sembrar el dubte sobre si la novel.la negra en català s'avé suficientment amb el cànon desitjable. És una cosa molt subtil, però existeix.

vicentsanz ha dit...

Em sembla que la distinció entre rural i urbà aplicat en aquest cas a la novel·la negra no deixa de ser un símptoma de provincianisme. La revolució industrial va passar fa més d'un segle però el centralisme mental, l'estructura institucional jacobina i el menysteniment de tot el que s'estén més enllà dels afores capitalines van mantenir i poden continuar mantenint una visió ideològica que explica un món en què les formes de vida de la gent ja fa molt de temps, almenys des dels anys 60 del segle XX, que tenen molt poc a veure amb l'explicació que se'n dóna.
Si l'obra literària proporciona una visió del món urbana, no té res de rural. I la Mequinensa de Jesús Moncada, màxim representant de la mal anomenada novel·la rural, n'és el paradigma.

Tura Nogareda ha dit...

Quin debat tan interessant!
Felicitats per l'article, Anna!
I gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Tura.

Vicent Sanz, sí, en efecte. Va una mica per aquí.

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per l'aclariment que m'ha semblat força interessant

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No ho sabia tot això, que si les noveŀles no passen a Barcelona en diuen 'rurals'. Sembla increïble. Hi ha gent ben sonada, o terriblement ignorant, o que repeteix el que ha sentit sense pensar. O "all of the above". També va bé que comentis que una noveŀla negra no ha de ser urbana per ser una noveŀla negra, ni que per se bona hagi de situar-se en un lloc o en un altre. I mai no sobra repetir allò de que una noveŀla és bona o no ho és, punt.
Exceŀlent article!

Lluís Bosch ha dit...

Trobo molt oportuna la menció que fas a la dificultat per establir què és "rural" i què és "urbà". Els geògrafs, per exemple, consideren que La Cerdanya no és rural, ja que menys del 10% de la població es dedica a l'agricultura o la ramaderia. I d'altra banda jo també considero que algunes de les millors novel·les negres que he llegit no s'esdevenen en un espai urbà: a les que cites (i que admiro i venero) hi afegiria "El jutge i el seu botxí", "Pluja negra", "Sólo un muerto más", i etzètera, com algunes de les que Chabrol va dur al cinema, situades a les "províncies".