Harlem Nocturne

divendres, 20 de març de 2015

Un matí al Purgatori




Impressions de la meva visita a la Presó Model de Barcelona el passat dimecres 18 de març.

UN MATÍ AL PURGATORI


A l’Orland Verdú, amb admiració i agraïment
I a Salvador Puig Antich, perquè és inevitable

Arribes a la porta deu minuts abans de l’hora pactada. I el primer que fas és mirar amunt. Encara no entres, prefereixes ajornar-ho uns instants. De moment, només contemples circumspecta els murs escantellats, les reixes nafrades, l’edifici imponent. Unes setmanes abans et van fer la proposta. Un professor d’allà dintre, amic apreciat, que va confiar en tu. I tu vas acceptar d’immediat, estimulada, honorada, molt seduïda per la filosofia que sempre ha guiat els teus passos. Atresorar experiències noves, viure, aprendre. Això per damunt de tot. Aprendre.
Traspassar l’entrada és ja una experiència. Com si abandonessis el món que coneixes per submergir-te en un altre univers. No saps si és l’Infern. O potser el Purgatori, que s’hi adiu més bé des de posicions conceptuals: lliga amb la idea de purgar les culpes que la societat imposa i que tu no acabes de veure clares ja de bon principi.
La burocràcia és pertot. S’han d’assegurar que no ets un perill. Papers, autoritzacions, carnets. Però ho vius amb una naturalitat receptiva. Ets una esponja que s’ho vol empassar tot. Sort en tens de l’amabilitat d’un conjunt de gent (psicòlegs, professors, bibliotecaris) que són allà per intentar convertir en respirable l’aire del Purgatori.
Avances en el procés, amb la mirada més atenta que mai, més viva que mai. Comptes amb l’exemple frívol d’haver vist moltes pel·lícules, però no et serveix de gaire. Quina absurditat més ingènua! T’impressionen els colps metàl·lics de les enormes i pesades portes de ferro que es van tancant mecànicament a la teva esquena. Impacten com colps al pit. No pots travessar-ne una fins que l’anterior no està ben closa. No sigui que.
I de sobte et trobes allà al mig, a l’interior d’aquella estructura circular de sostres altíssims. Un cos d’aranya malalta i trista d’on neixen com a potes peludes les sis galeries. Sis galeries plenes de sofriment, de dolor, de violència. I d’Història. D’Història amb majúscules, perquè és per allà per on han passat tots, al llarg dels anys. Els culpables i els innocents, els enganyats, els desarrapats, els irrecuperables. I aquells que es van atrevir a opinar. I aquells que, per aquest motiu, ja mai més no en van sortir. 
Tu saps tot això, ho has llegit, ho tens al cap. I ara ets allà, figureta insignificant al bell mig de la Història. I et sents eufòrica pel privilegi, feliç com una criatura, encara que el mot feliç pugui semblar un oxímoron una mica insultant. El teu amic et passeja per les dependències: la infermeria, el psiquiàtric, els patis, les aules. Detectes un pul·lular de gent que no pots identificar. És difícil distingir els uns dels altres, quan ets un foraster. Però ells sí que ho fan. I et miren, t’observen. Amb curiositat i amb esperança. A veure què. I el teu amic t’explica que hi ha gent que no accepta la invitació, que els fa massa respecte, que no s’hi atreveixen. I tu et quedes de pedra. La por no té cabuda en el teu imaginari davant d’aquella experiència única.
Però et preguntes constantment, com si un cuc et foradés el cervell, on és tota la violència, el mal, la duresa, la fredor, la porqueria. Saps que hi és, però el visitant que va de bracet amb els docents no la veu. La intueixes en l’actitud dels funcionaris, en algunes explicacions que els professors et fan a mitja veu, en el retard dels interns a l’hora de sortir de les galeries per anar a classe (com si no els deixessin, como si als funcionaris els importés un rave). I et preguntes de qui has de tenir por i de qui no. I quins interns són els perillosos. Sents murmuris i converses fraccionades. I no saps. No saps. Només intueixes la rigidesa de les normes, la mala maror que batega per sota d’aquella aparença de calma. Però no et sents insegura, aquesta és la veritat. Fins i tot t’estranya (beneïda innocència, suposes) quan el teu amic professor et dóna certes instruccions per creuar amb seguretat el pati ˗on s’hi barregen ara tota mena de reclusos (la teva imaginació possiblement es queda curta)˗ i arribar a les aules.  
I per fi arriba el moment. Ets allà per parlar-los de literatura, perquè ets escriptora i volen aprendre de tu. Perquè t’han llegit i et volen fer preguntes, perquè els han agradat les teves històries, perquè estan estudiant català i també els agrada escriure. Perquè han de fer un relat per Sant Jordi i esperen les teves pautes, les teves indicacions. I tu te’ls mires. Més d’una vintena, asseguts respectuosament, callats i atents, les llibretes a punt per prendre notes, les mirades intenses, expectants, encuriosides. Somriures a flor de pell i més de quaranta ulls clavats en tu. 
I llavors, es produeix la màgia. 
I passen volant quasi dues hores. I tu parles, gesticules, rius. I ells participen, gesticulen, riuen. I tu els fas riure a ells i ells et fan riure a tu. I et sents viva com mai, amb la sang que et saltirona a les venes. I gairebé t’oblides d’on ets (només gairebé). I contemples els rostres, de totes les edats, de tots els colors, amb totes les arrugues, amb totes les vivències gravades a les mans i a la mirada. I et donen idees. I et diuen que estan escrivint i que gràcies a tu acaben de decidir el títol del seu relat; i que estan llegint La mala dona de Marc Pastor i els agrada molt; i que tenen un llibre preferit que també ho és teu (El túnel, d’Ernesto Sábato); i que el teu relat De vegades, l’atzar els ha impressionat profundament, i que el nom de la protagonista, Marta (que hi surt 33 vegades, un d’ells ho ha comptat) els fa mal a l’ànima perquè tenien una nòvia que també se’n deia; i opinen sobre la versemblança, i t’interroguen sobre la realitat i la ficció, i volen saber què és un plagi. I el temps es fa curt, curt. I tu t’ho estàs passant tan bé que no t’ho pots creure, sobretot quan descobreixes la mirada feliç dels professors que t’acompanyen i tot acaba en una divertidíssima pluja d’idees per confegir un relat col·lectiu.
I tens clar que vols tornar, que ha durat molt poc, que ets extraordinàriament privilegiada. I ells s’aixequen, t’estrenyen les mans, et fan signar una llibreta, et contemplen amb agraïment, et mostren un gran respecte, et diuen que tornis, que tornis, que allò ha estat massa breu. I tu penses: no podreu saber mai, vosaltres, els habitants de l’Infern ˗o del Purgatori˗, la quantitat de coses que avui m’heu regalat. Un dels dies més inoblidables de la meva vida.
I avances amb el teu amic per desfer el camí. I comences a travessar el pati, que ara està desert. I mires amunt, ja amb la cara seriosa. Perquè sents com els reclusos (ara sí que sembla una pel·lícula) es parlen a crits per entre les reixes, des de les finestres. I tornes a la realitat ˗des del teu somni naïf˗ d’una manera brusca. Perquè a l’aula tot semblava bonic, però saps que no ho és. I t’adones que el fil que separa un món d’un altre és lleu com una teranyina, ara que encara ets dins del cos d’aquella aranya rodona i malalta amb sis potes peludes. I quan les portes de ferro comencen a tancar-se a la teva esquena amb un sorollós “adéu, marxa, la visita s’ha acabat”, topes amb la imatge que et faltava, que encara no havies trobat.
El passadís, dos Mossos, un noi jove emmanillat, uns ulls plens de por.    
I tu mires amunt. No saps per què ho fas, però mires amunt. És tan alt el sostre! I sents, per primer cop, el cor encongit i un nus a la gola.       

 
 
 
 

15 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Impressionant article, Anna Maria. Sóc molt sensible amb aquest tema i no tothom ho és. Com a educadora social, mai —i sóc conscient que algú ha d'haver-hi (tinc més de tres coneguts que ho fan)— treballaré a una institució tancada. M'encantaria poder gaudir de la mateixa experiència que has tingut tu. Felicitats!

Montse ha dit...

M'ha encantat! Sí que crec que has estat una provilegiada i t'envejo l'experiència, tant pel que has après, com pel fet de que siguis algú suficientment útil com per ser convidada. Crec que jo també hi hagués anat d' estar en el teu lloc.

Gràcies pel post.

Anònim ha dit...

Quina experiència! Emociona aquesta teva crònica, com transmets els teus sentiments al travessar la porta i tot el que us veu donar recíprocament.

Gràcies Anna, de cor.

Jordi Canals ha dit...

M’imagino la tensió de l’espera abans d’entrar i tot seguit el primers passos contenint una gran emotivitat. El contacte amb els presos ,quina experiència!, primer una sobtada i forta emoció, desprès, de mica en mica, imposar-te a tu mateixa per a guanyar-se el seu interès i confiança per tot el que els explicaves. Penso que el que has fet tu , ho haurien de practicar més sovint els responsables de presons, potser ja ho fan . no ho sé! però m’imagino tot aquest gran col•lectiu força desemparat i amb moltes ganes d’establir contacte amb persones de l’ exterior que els facin arribar informació i missatges que els distregui de l’empresonament que pateixen , per descomptat complint la condemna que en el seu dia se’ls fa imposar.
Et felicito Anna i que ho hagis fet pensant amb l’Orland Verdú i Salvador Antich t’honora. Una abraçada!

Anònim ha dit...

L'anònim sense nom és :

Àngels

Anònim ha dit...

Anna, m'he emocionat mentre llegia el teu post; he sentit dins meu la curiositat, la por a l'espai, el desconeixement de lloc... he sentit el soroll de les portes que es tanquen, de les mirades, dels somriures...
Sento enveja per totes aquestes oportonitats que tens però des de la meva visió privilegiada, que és el sofà de casa.
Gràcies per explicar-ho tan bé.
Marta
(i gràcies pel relat)

Tura Nogareda ha dit...

Quina experiència! Gràcies per deixar-me compartir les teves sensacions que també he viscut gràcies al teu article...
M'he emocionat de debó i ara entenc a la meva filla quan per primera vegada hi entrà com advocada...no són fàcils, aquests ambients i sento, ara, no haver-la entés.
Moltes gràcies pel enllaç, una abraçada!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Impressionant, tot, tot el que hi ha en aquest escrit. El que expliques i com ens ho expliques. Jo ara mateix estic impressionada, i amb un nus a la gola. Espero que també ho publiquis a Núvol.
Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots.
Què et va passar amb la teva filla, Tura?

Carme Luis Tatjé ha dit...

Impressionant, la teva experiència Anna. Ens ho expliques tan i tan bé, que m'ho imagino, sobre tot el obrir i tancar portes, les veus dels reclusos. Tu no te n'oblidaras mai, peró ells tampoc. Suposo que aquests petits moments màgics, per ells es com una mica de llibertat.

Gràcies, per compartir, aquesta vivencia. Sovin oblidem,que aquestes persones existeixen....

Anna Maria Villalonga ha dit...

Volia puntualitzar dues coses. En primer lloc, parlo del Purgatori perquè així li va dir el meu amic professor, l'Orland Verdú. I em va semblar molt adient per a l'article.

També volia dir que realment els interns triguen a sortir de les galeries perquè els funcionaris de la presó (segons em van xiuxiuejar els docents) molta pressa perquè vagin a classe no tenen.

Els funcionaris són una cosa. Els profes una altra.

úrsula ha dit...

gràcies!!

Anònim ha dit...

Precioso detalle el tuyo Ana Maria. Yo estube ese día en la charla que nos diste, aunque más que charla fue una conversación entre amigos y una divertida lluvia de ideas para hacer un relato. Yo fui el que te pregunto a cerca del plagio, incluso cuando terminó la conversación te pedí consejo para mi relato ya que tenía 2 finales (por cierto gané un premio en "els jocs florals"). Te quería agradecer por haber tomado tu valioso tiempo para visitarnos ya que con una charla así nos cambias todo nuestro rutinario día, nos sentimos importantes y sobretodo escuchados. Hace 3 semanas que acabó de salir y no quería dejar pasar la oportunidad de agradecerte este detalle que tuviste con nosotros. Por siempre agradecido. Nico.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ayer por la noche leí tu mensaje, Nico, y me emocionó mucho. Para mí, el día que pasé con vosotros en esa charla tan divertida y con la lluvia de ideas que salieron, que fueron todas geniales, fue un día lleno de felicidad. Lo aproveché al máximo, lo viví con intensidad, me sentí plenamente integrada entre personas que deseaban escribir, que eran amantes de la lectura, que absorbían la vida. Muchas gracias por recordar ese día y por acordarte de mí, después de tantos meses.
Espero que, ahora que ya estás fuera, todo te vaya muy bien. Lo deseo de corazón. Con todo mi cariño,
Anna

Anna Maria Villalonga ha dit...

Y por cierto, Nico, muchas felicidades por el premio!