U d'Ultimàtum, de Sue Grafton

Un cop més, m’ha entusiasmat la darrera lletra de l’Abecedari del Crim: U d’Ultimàtum, de l’escriptora americana Sue Grafton. En el meu cas, no és cap novetat. Confesso que, a banda dels clàssics reconeguts –Agatha Christie, Conan Doyle o Patrícia Highsmith, que jo ja llegia de ben joveneta–, la meva afecció pel gènere negre modern prové sens dubte d’aquesta magnífica sèrie.

Fa tants anys que la segueixo (de fet, des que va sortir) que tota la meva vida està vinculada a les aventures de la Kinsey Millhone, la singular detectiva privada de Santa Teresa (Califòrnia). Mai no m’havia dedicat a fer els comptes, però avui, que m’hi he posat, m’he quedat de pedra. Des de l’A d’Adulteri, estem parlant de 21 títols. 21 títols que representen els mateixos anys (o més, ateses les vel·leïtats editorials) amb la Kinsey, que ja és com de la família.

La meva amiga Maria, la negrota d’honor, també n’és afeccionada. Afeccionadíssima. I totes dues estem patint, perquè l’alfabet s’acaba. Què passarà quan arribem a la Z? Quin neguit. Com diu la Maria, no podem passar sense la Kinsey. “Més enllà, el buit”.

Si no l’heu llegida, vull dir-vos que Sue Grafton no decep mai. Les seves obres són variades, distretes, imaginatives, properes i sòlides. Les trames no trontollen mai. Tot està ben travat, tot té sentit. La coherència i la versemblança esdevenen virtuts fonamentals en un univers propi i ben descrit que unifica perfectament els llocs comuns del gènere i la recreació del real.

La Kinsey és un personatge molt potent. Dona independent i una mica misantropa, palesa un munt de les contradiccions inherents a l’ésser humà. Construïda a partir d’una difícil història d’infantesa que també va evolucionant al llarg de la sèrie, pot resultar esquerpa i gens diplomàtica, però és honesta (fins que per resoldre un cas no dubta en traspassar una “miqueta” el límit de la llei) i molt tendra. Posseeix totes les característiques que un lector negrot espera de qualsevol detectiu privat: curiositat sense mesura, sentit de la justícia, valentia i perspicàcia. És una lluitadora que mai no abandona un cas a mitges, que  mai no tira la tovallola.
Tanmateix, no es tracta d’un personatge pla a l’estil dels detectius dels anys 50. La Kinsey, que mai no deixa de ser fidel als seus principis i al seu caràcter, que mai no es traeix a ella mateixa, evoluciona gradualment, de mica en mica, i accepta tot un seguit de qüestions (sobretot del seu passat familiar) que no pot evitar.

 

M’encanta la seva vida espartana, el seu únic vestit “multiusos” (que ara comprenc que ja té més de vint anys, potser hauria de fer un pensament) i la seva golafreria desfermada. Amant del “menjar escombreries”, es dedica a córrer cinc quilòmetres cada matí i a llegir novel·les policíaques –estirada al sofà, sota un edredó– els caps de setmana. Un encant de personatge amb el qual resulta facilíssim sentir-s’hi còmodament identificat. La veu narrativa sempre és la veu de la Kinsey, que ens fa partícips de les seves peripècies en primera persona. El lector pot viure de bracet amb la protagonista l’esclariment del cas criminal. La Kinsey ens comunica els seus dubtes, les seves incerteses, les seves pors i els seus descobriments. I nosaltres, posats en la seva pell, ens ho passem d’allò més bé.

U d’Ultimàtum m’ha agradat força. Sue Grafton té la capacitat de donar vida a arguments molt variats. Aquí, la història a resoldre prové del passat: la desaparició, més de vint anys enrere, d’una nena petita. Un afer que retorna a causa del borrós record d’un noi conflictiu i que es converteix en una aventura absolutament trepidant.

En fi, negrots. Als qui coneixeu l'Abecedari del Crim, no cal que us digui res més. Els altres, em genereu una enveja brutal. Teniu per endavant un munt de lletres plenes de diversió.