Avui, dia 23 de juny, nit de solstici d'estiu, us passo aquesta inquietant història de l'argentí Augusto Monterroso. Ja sabeu que és un especialista en microrelats i contes breus. Un cop l'hagueu llegit, podeu intentar respondre la pregunta. De què parla Monterroso? Com podem considerar el protagonista de la història: un psicòpata o, simplement, un humà?
Espero els vostres comentaris, negrots.
I que paseu una molt feliç revetlla!
La honda de David, Augusto Monterroso
Había una vez un niño llamado David N., cuya puntería y habilidad en el manejo de la resortera despertaba tanta envidia y admiración en sus amigos de la vecindad y de la escuela, que veían en él -y así lo comentaban entre ellos cuando sus padres no podían escucharlos- un nuevo David.
Pasó el tiempo
Cansado del tedioso tiro al blanco que practicaba disparando sus guijarros contra latas vacías o pedazos de botella, David descubrió que era mucho más divertido ejercer contra los pájaros la habilidad con que Dios lo había dotado, de modo que de ahí en adelante la emprendió con todos los que se ponían a su alcance, en especial contra Pardillos, Alondras, Ruiseñores y Jilgueros, cuyos cuerpecitos sangrantes caían suavemente sobre la hierba, con el corazón agitado aún por el susto y la violencia de la pedrada.
David corría jubiloso hacia ellos y los enterraba cristianamente.
Cuando los padres de David se enteraron de esta costumbre de su buen hijo se alarmaron mucho, le dijeron que qué era aquello, y afearon su conducta en términos tan ásperos y convincentes que, con lágrimas en los ojos, él reconoció su culpa, se arrepintió sincero y durante mucho tiempo se aplicó a disparar exclusivamente sobre los otros niños.
Dedicado años después a la milicia, en la Segunda Guerra Mundial David fue ascendido a general y condecorado con las cruces más altas por matar él solo a treinta y seis hombres, y más tarde degradado y fusilado por dejar escapar con vida una Paloma mensajera del enemigo.
5 comentaris:
Déu n'hi do!
És absolutament fantàstic!
Efectivament, els humans estem farcits de contradiccions i de surrealistes raonaments i formes d'actuar.
Un relat molt psicòpata i alhora, molt humà.
No sé respondre la pregunta que planteges, ho sento.
He, he, és molt bo! Els humans som esctranys, i, encara que sense fonament científic, m'atreviria a dir que som psicòpates precisament perquè som humans... encara que alguns ho controlin i d'altres, no.
IO
A mi em sembla que és un humà amb trets psicopàtics (tants n'hi ha, no ens enganyéssim pas!).Sembla que el personatge del conte mostra importants contradiccions en els seus actes ("David corría jubiloso hacia ellos y los enterraba cristiamente") i també serioses dificultats per desenvolupar uns criteris morals autònoms i mínimament clars. Jo no definiria la personalitat de David com a psicològicament sana, precisament. Tot i això, penso que l'autor explora força bé els límits de la personalitat humana, amb les seves importants contradiccions.¿O no és també l'espècie humana un bon model de crueltat i inconsciència?
Que tingueu una bona i pacífica revetlla!
Caram, Anna!
Quant contingut en un relat tan curt!
Jo crec que els caçadors, els soldats i potser alguns polis tenen una personalitat amb trets psicòtics. Per poder ser capaç de matar un ésser viu s'ha de tenir una personalitat poc o molt distorsionada. Per tant, el protagonista psicòpata, sí, i per tant, humà. No m'imagino un gos psicòpata, per exemple! Aquest home va aprendre bé la lliçó: "No matar ocells", però sembla que matar enemics humans estar premiat i tot!!
Bona revetlla i que la màgia ens acompanyi aquesta nit!
Genial! Fantàstic! Boníssim!!!!!
Cirereta final...
Publica un comentari a l'entrada