Harlem Nocturne

diumenge, 10 de desembre de 2017

Obaga, d'Albert Villaró



Molts ja sabeu que, com tots els que som lectors compulsius, sempre em queixo d'arrossegar una extensa rècula de llibres pendents, els quals, sense que sembli possible frenar-ho, es multipliquen de manera alarmant cada dia que passa. Un dels meus pendents més vergonyants, atès que el seu autor és un dels meus escriptors preferits, era fins fa poc Obaga, de l'andorrà Albert Villaró. Obaga, una esplèndida novel·la de 2003, que a la desesperada he intentat rescabalar de la imperdonable mancança. I així, l'he programada com a lectura del mes de desembre en el club de novel·la negra que coordino, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Obaga és una novel·la breu (165 pàgines), una petita meravella de la negror pirinenca salpebrada de l'humor muntanyenc, àcid i únic, d'Albert Villaró. Ambientada en un indret imaginari (que d'imaginari en té poc perquè és evident que Andorra es troba pertot), es tracta d'una ficció de frontera, amb els seus contrabandistes de tabac, les seves bandes rivals de traficants, els seus carrabiners corruptes i la seva ben bonica història d'amor. En un petit poble on en aparença mai no hi passa res, el nostre protagonista en primera persona (en Tomàs de Cal Mostatxo) ha de fer front de sobte a uns esdeveniments inesperats que convulsionen per sempre la seva pacífica existència.     
  
Obaga no té un mort a la primera pàgina. De fet, l'única mort es produeix gairebé al final. En canvi, conté tot allò que jo puc subscriure: innovació (demostra que el "negre" funciona perfectament en el món rural, no oblidem que l'obra ja té quasi 15 anys), concisió, ironia, profunditat dels personatges, descripcions vives i àgils i un cert final obert que et deixa amb la mel als llavis. I, per damunt de tot, la finíssima mirada del narrador intel·ligent i perspicaç que és Villaró, aquest seu mostrar-nos com ningú -i sense pèls a la llengua- el món incomprensible que ens ha tocat viure.    

Altament recomanable, negrots.