Més lectures fosques

 

L'amant secreta, de Sebastià Bennasar

Novel·la premiada amb el III Premi Portal de Bové de Narrativa, 2022. Una novel·la de robatoris d'obres d'art (això sempre m'ha agradat), amb un rerefons polític i històric que ens porta als anys de la Guerra Civil, a l'any de la mort de Franco i al 2016. Molt amena i distreta, ens passeja per Lisboa i París. I jo la veig perfectament convertida en pel·lícula. 

Psiborn, La bagassa del demiürg, de Noèlia Arrotea, la psicòloga del Born

Es tracta del número 5 d'una sèrie protagonitzada per una psicòloga argentina que té el consultori al Born. Entenc que és una suposada literatura de quiosc, en to humorístic, que en cada llibre es complau en esbudellar un estament de la societat catalana. En aquest cas, el món editorial. No acabo d'entendre per quin motiu cal ser tan agressiu i m'ha semblat excessiu i gratuït l'abús d'escenes de sexe. El llibre es refereix sense pudor a persones reals i els fa fer coses tremendes. No sé si algú els haurà denunciat alguna vegada, la veritat. 

Fletxes desviades, de Joan Carles Ventura

La segona entrega de les aventures (i desventures) d'en Fletxa. Jo hi tinc una flaca amb aquest detectiu d'estar per casa creat per Joan Carles Ventura i m'ho passo pipa amb ell. L'autor dona vida a una ficció engrescadora, amb un valencià viu i deliciós, on assistim a les peripécies del personatge i de la seva trepa d'amics i familiars. I ho fem enmig d'un somriure perpetu. La intriga està ben travada, en aquest cas traspassada per tota una sèrie de casualitats monumentals, i no exempta de crítica al voltant de la realitat de finals dels anys 80. Sense telèfons mòbils, sense xarxes socials, pagant encara en pessetes... Records del passat. Vintage, podríem dir. Resto a l'espera del tercer capítol amb candeletes. 

El último verdugo, de Toni Hill

M'ho he passat molt bé. No he pogut parar de llegir. Les novel·les del Toni Hill sempre em produeixen aquest efecte. Aquí hi trobem una trama imaginativa, ben travada, amb personatges complexos, i una acció que, com he dit, t'enganxa irremeiablement. Hi tenim un psicòpata de manual enmig d'un món complicat, on el bé i el mal conviuen i on gairebé ningú no és innocent del tot. Un thriller apasionant. 

L'home de comptava diners, de Jordi Boixadós   

Una novel·la publicada el 2015 que esperava pacientment a la meva pila de pendents. I aquest estiu, pam. Li ha tocat. Tots sabem que els bons llibres no caduquen. M'ha agradat molt. Les terribles peripècies d'un empresari atrapat en una xarxa de mafiosos a qui deu diners. La família, la feina, l'amant, l'infortuni... Un rosari de problemes i patiments, amb uns personatges molt ben definits i una voluntat de posar damunt la taula algunes de les nostres xacres socials. Felicitats a l'autor (amb retard). 

Les pedres escrites, de Cristina Malagelada

Una novel·la plena de morts que ens col·loca críticament davant la corrupció més abjecta. Cap estament no se'n salva (ni l'exèrcit, ni la política, ni la judicatura, ni la policia, ni el món de l'empresa). L'extrema dreta dominant-t'ho tot i dues periodistes enfrontant-se agosaradament a l'enemic. La novel·la es llegeix de manera agradable i és extremament cinematogràfica. Resulta fàcil imaginar-la convertida en una sèrie de Netflix. Esperem que hi hagi més capítols. 

Viena, 1912, d'Antoni Roca

Novel·la guanyadora del darrer premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. L'obra, que he rellegit amb calma un cop publicada, confirma el que vaig pensar quan la vam premiar. D'una banda, és diferent al gruix de novel·les criminals que s'escriuen i es presenten a concursos, que totes solen ser més o menys procedurals i se semblen molt entre si. Aquesta succeeix a Viena l'any 1912, o sigui que és una ficció d'època amb tot el que això comporta. Per tant, ben diferent. D'una altra banda, l'autor ha sabut mostrar-nos, en un to planer i sense gaire truculència, una encertada visió del conflicte que recorria Europa en els anys precedents a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. I, per últim, ha creat el fantàstic personatge del periodista Efraïm Zimmerman, que a mi em cau molt bé. Les descripcions de la ciutat de Viena (barris, carrers, edificis, cafès, etc.) estan molt ben documentades. La novel·la és amable, malgrat tot el que s'hi descriu, i té un to senzill i amè. 

Foto de Xapo Ortega, gat Kubrick.  

 

  

Més llibres llegits

 

La cervesa de la Highsmith, de diverses autores

És evident que aquest llibre es mereix una atenció especial, però tinc tanta feina que fins avui no n'he pogut parlar. Ha fet força enrenou i de moment té prou èxit. És un homenatge a Patricia Highsmith en el centenari del seu naixement. Està signat per 8 autores, entre les quals tinc l'honor de ser. 8 autores que hem escrit un conte i que som: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez Serrano, Susana Hernández, Montse Sanjuan i jo mateixa. El meu relat es titula "Ulls vermells" i crec que és bastant aterridor. Sebastià Bennasar, ideòleg del volum, n'és l'autor del pròleg, com a director de la Col·lecció Lo Marraco Negre de Pagès Editors. 

Us el recomano. Històries molt variades i gratificants de llegir. 

  Jesús en los infiernos, d'Andreu Martín

Una novel·la d'Andreu Martín que data de principis dels 90, just en la Barcelona preolímpica. El vam llegir en el club de novel·la negra que coordino i va agradar molt. A mi també. És un Andreu més dur, amb menys biaxos humorístics i gamberros que l'actual. Més filosofic i fosc. Amb una boníssima anàlisi psicològica dels personatges, sobretot de Jesús, el protagonista, i també amb una penetrant mirada envers les relacions humanes i socials. Fet i fet, una baixada als inferns que ens endinsa en la Commedia de Dante com a rerefons referencial. 

Las lágrimas del caimán, de Susana Hernández

Novel·la guanyadora del Premi August Dupin, amb una trama intensa que l'autora desgrana magistralment, és un text que no podrem abandonar un cop començada la lectura. Ja ho he dit en algunes ocasions: Susana Hernández és una escriptora de raça i a Las lágrimas del caimán ho torna a demostrar. Amb un repartiment coral, una redacció ágil i uns diàlegs que funcionen molt bé, el volum ens manté tothora absolutament lligats. Hernández ens mostra diversos aspectes de la societat actual, dels cantons contradictoris de l'ànima humana, i es permet algun gir que no ens deixarà indiferents. Recomanada clarament.    

Galveston, de Nic Pizzolatto

Galveston és una novel·la que tenia pendent des de feia temps. El seu autor el coneixia, com la majoria de nosaltres, per ser el creador de la sèrie "True detective". Vaig començar la lectura una mica a les palpentes, malgrat que tot el que n'havia sentit era positiu. De seguida vaig veure que s'ho mereixia. La novel·la m'ha semblat extraordinària. Un noir americà típic, estilísticament impecable, que es desenvolupa amb el ritme cadenciós del sud dels EUA. Solitud, calor enganxosa, míseria, gent que viu als marges i una descripció magistral de l'interior del personatge principal. Un text que demostra que el gènere pot ser alta i profunda literatura. El dia 30 el comentarem amb els membres del club de lectura virtual. Ha estat el nostre darrer llibre abans de l'estiu.  

                    Aquí mano jo, de Maribel Torres

La segona novel·la de Maribel Torres, protagonitzada pels mateixos personatges que l'anterior, l'Adriana i en Pau, dos detectius privats que se'n surten prou bé. És un text molt dialogat, de lectura amena i ràpida, que posseeix dues virtuts principals. Per un cantó, és un boníssim entreteniment. Per un altre, no s'està de construir una crítica dura i punyent al voltant de la problemàtica (sovint totalment ignorada) de les dones de fer feines, en aquest cas de les explotades treballadores del ram de l'hostaleria. També ens parla de la violència de gènere i dels rols femenins en la nostra societat. L'acció és àgil i propera. Estic segura que us ho passareu molt bé. 

  Camins dubtosos, de Joan Carles Ventura 

Qui em coneix ja sap que m'agrada força l'escriptura de Joan Carles Ventura. M'agrada la  fidelitat al seu propi estil, les idees que li passen pel cap, el llenguatge fresc i sucós, la personalitat única dels personatges i l'emmirallament (qui sap si inconscient) en la tradició valenciana per un costat i en l'estela gamberra de Ferran Torrent per un altre. Tot això amanit amb la seva capacitat d'enganxar el lector i de fer-lo reflexionar sobre coses que de cap manera resulten banals. Jo tenia aquesta novel·la fent cua des que va sortir, però no ha estat fins ara que he reparat el deute històric. Cap decepció, al contrari. No tinc cap dubte que és un llibre que agradarà a qualsevol afeccionat negrot. I si no, ja m'ho direu. 

 

Nova sessió de mini-ressenyes negrotes

 

He trobat un moment per a les mini-ressenyes pendents. Allà van, negrots. 

La avería, de Friedrich Dürrenmatt 

Friedrich Dürrenmatt demostra un cop més el seu talent en aquesta nouvelle extraordinària que recomano vivament. Un text que enfronta, des de posicions gairebé esperpèntiques, una reflexió profunda al voltant del concepte de justícia en la societat occidental. La diferència entre justícia i llei queda al descobert quan quatre ancians (un fiscal, un jutge, un advocat defensor i un botxí) afirmen que és ara, en un joc teatral i després de jubilats, quan podran administrar realment justícia. És fal·laç la seva posició? És nomes la capacitat d'argumentar millor allò que fa guanyar un judici? On rau la veritat, on rau la mentida? L'obra s'inicia amb una mena de preàmbul que ja ens situa en l'oposició entre realitat i ficció. Però... tots som culpables d'alguna cosa? Hi ha diverses formes o graus de culpa? Ja veieu tot el que poden contenir unes poques pàgines. No explico més. Ho haureu de llegir. 

Estira el fil, Ariadna, de Joan Carles Ventura  

Una novel·la per a joves que també agrada als adults, amb l'agilitat i el llenguatge amè de Joan Carles Ventura, que fou guanyadora del Premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent 2019. La protagonista, Ariadna, és una joveneta urbex i youtuber que es pren molt seriosament aquestes activitats. Damunt de la seva bici, fa quilòmetres a la recerca de troballes interessants, però mai no s'hauria esperat topar amb un assumpte tan espinós com el que trobem a la novel·la, un afer delictiu que l'acaba posant en seriós perill. Ajudada de dos amics, cadascun amb habilitats diferents, acabarà resolent un cas criminal molt important. La novel·la, que inclou diversos recursos narratius, combina l'aventura amb la crítica social, col·locant a l'abast del lector jove alguns dels problemes més sensibles de la nostra societat actual.   

L'assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez 

Una novel·la molt recomanable, que es llegeix en un sospir i que ens aboca a aquell humor valencià únic i intransferible que a mi tant m'agrada. Un text acolorit i de mirada intel·ligent, un fresc vivíssim de las societat actual, en clau valenciana, on l'autor no deixa pedra per remenar. Classes baixes, classes altes, el món universitari, editorial i acadèmic, personatges joves, personatges no tan joves, empresaris sense escrúpuls. De tot una mica, embolicat en una trama que negreja i que ens manté lligats, en un text que ens ajuda a desconnectar de tot. O... o potser no, si pensem que nosaltres també formen part d'aquest maremàgnun social que denuncia sense pèls a la llengua.

El mal pare, de Pep Prieto

Novel·la que se situa en la tradició cada cop més freqüent de la fusió de gèneres, a mig camí entre el negre i el fantàstic, amb una trama de rancunies i secrets familiars molt efectiva. Tot i un cert aspecte massa pel·lículero (sobretot cap al final), que lliga sens dubte a la perfecció amb el caràcter d'expert i addicte seriòfil i cinematogràfic de l'autor, el text també posseeix un vessant filosòfic i profund que m'ha semblat molt interessant. Els tres personatges principals (tres germans) estan curosament treballats, de manera que el conjunt s'allunya d'intranscendències sensacionalistes per ocupar-se de qüestions gens banals. D'altra banda, hi apareix un personatge mitològic, que serveix de fil conductor, que a mi em subjuga perquè el conec molt bé. Es tracta de Tirèsies, el misògin endevinador cec de Tebes, sobre el qual tinc molta informació a causa dels meus articles acadèmics. És un personatge que, a més, apareix a Lo somni de Bernat Metge (segle XIV) i a Poderosa Afrodita, de Woody Allen (segle XXI). Què més podem demanar? 

Que els clàssics no moren mai, negrots!

  Halley 2042, d'Anna Carreras

Aquesta és una novel·la difícil de ressenyar a causa de la seva irregularitat. Està muntada a partir de dos fils narratius. Un m'ha enganxat molt, l'altre, personalment, no l'he sabut gaudir. També es troba a mig camí entre la negror i la fantasia futurista, i tracta un tema interessant: la robòtica. Fa feredat imaginar què ens depararà el futur en aquest sentit, però sé de bona tinta que coses molt complexes. Anna Carreras fa la seva aposta en aquesta novel·la breu on també hi aboca quasi en primera persona algunes de les seves preocupacions contemporànies.   

La senyora dels dimarts, de Massimo Carlotto

Una delícia. Una nova delícia d'un Massimo Carlotto madur i original que a aquestes alçades de la seva carrera literària es permet el luxe de portar-nos per on vol i allà on vol. Una trama d'embolics d'un cert to vodevilesc, un cant a la llibertat humana, una defensa de la debilitat i la fragilitat que ens caracteritza, una volguda ruptura dels tabús i uns personatges entranyables i únics. Tot això i molt més és aquesta senyora dels dimarts que es llegeix amb fruïció i que, després de mantenir-nos força desorientats durant gran part de la lectura, ens deixa un tendre i agradable regust de boca. 

   Els llops sempre tornen, de Jaume Albert Ollé

Amb un títol així, jo havia de llegir aquesta novel·la tant sí com no. I he de dir que no em va decebre en absolut, i molt menys sabent que es tracta d'una òpera prima. És un text de tall clàssic, ben narrat i construït, una novel·la d'espies amb dos tempos cronològics. Hi trobem  la incidència del passat en el present i en les relacions familiars, els secrets no revelats, les coses amagades. També la traïció, el dolor i l'amor. Una novel·la on els personatges són molt importants, que beu d'una extensa tradició literària i cinematogràfica que tots nosaltres compartim. Hi destaca també la descripció del paisatge i queda palès que l'autor s'ha documentat amb atenció. M'ha agradat molt.   

Segona tanda de lectures des de juliol de 2019

Tal com vaig prometre, aquí teniu una segona tanda de les meves lectures negrotes des del dia 11 de juliol de 2019, data de la darrera ressenya. Per no fer posts interminables, encara hi haurà una tercera i s'haurà acabat. Gràcies, negrots.    

Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Segon capítol de les aventures d'Enric Cazeneuve, el primer detectiu privat de la ciutat de Barcelona. Un llibre ben escrit, ben documentat, ben ambientat, que té cura de tots els detalls. La crítica de la societat del moment (1913) lliga perfectament amb la crítica social que podríem fer ara, paral·lelisme que no deixa de neguitejar. L'excel·lent dibuix dels personatges és un fet a destacar. Els principals, ja són amics que estimem. Els secundaris o circumstancials sovint són "tipus" que ens ajuden a reproduir el marc històric. Picades d'ullet literàries i agradables tocs d'humor arrodoneixen una molt recomanable lectura. Ja estic esperant el tercer!

Els crims de la taula periòdica, de Xavier Duran i Jordi de Manuel

Novel·la juvenil però apta per a tots els públics, molt agradable en la lectura i prou divulgativa en temes científics i temes socials. Molt recomanable si teniu fills, nebots o nets adolescents. Vosaltres també en gaudireu. 

Em diuen Fletxa, de Joan Carles Ventura

Novel·la guanyadora del VI Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Una ficció divertida i fresca, crítica i àcida, ambientada als anys 80 del segle XX. Abans dels mòbils, abans de l'euro. En temps de pessetes, cabines telefòniques i contestadors automàtics. Amb un toc woodyallenià molt a l'estil de "Misterioso asesinato en Manhattan" i aquella poca vergonya  del valencià col·loquial, hi trobem uns personatges delirants, fins i tot una Miss Marple valenciana de primer nivell. Vaig formar part del jurat del premi i ara que l'he rellegit encara m'ha agradat més.   

Els àngels em miren, de Marc Pastor

Una fusió entre el negre, el fantàstic i la política-ficció que s'insereix de ple en l'univers Corvo/Pastor. Jo, que el segueixo des de La mala dona i que vaig entrevistar-lo àmpliament per a Les veus del crim, m'hi sento còmoda en aquest univers. M'agrada, encara que, com és normal, algunes novel·les m'arriben més que d'altres. Aquesta m'ha agradat molt, la negror que destil·la, els homenatges que conté (molts noms amb al·lusions diverses), la singularitat, retrobar personatges antics. Un text plenament postmodern i recomanable, que podeu llegir independentment de la resta del corpus.  

El despertar del navegant, de Maribel Torres

Un text ben escrit i ben travat, llegidor, amè i actual. El robatori d'un quadre, un Miró molt valuós, és l'inici d'una peripècia que ens enfonsarà en un "mar" de corrupció empresarial i política. I mai millor dit això de "mar", us ho puc garantir. Crec que és una novel·la per a un públic ampli.   

Ella, de Damià del Clot 

Un llibre inquietant, original, sorprenent, amb històries creuades que acaben lligant i un estol de personatges molt especials. Es llegeix en un sospir, amb l'agilitat que el propi llibre ens planteja com a tret principal. Per a mi ha estat una agradable sorpresa.