Harlem Nocturne

dimarts, 23 de gener de 2018

L'Harem del Tibidabo, d'Andreu Martín




A causa de la quantitat de feina que em genera el comissariat de l'Any Pedrolo, em resulta dificilíssim (per no dir impossible) dedicar a les ressenyes el temps que voldria. Alhora, però, em sap greu deixar sense consignar, encara que sigui breument, els llibres que vaig llegint, en especial si m'han agradat tant com L'Harem del Tibidabo, la darrera novel·la del mestre Andreu Martín i número 34 de la Col·lecció Crims.cat. Per tant, escriuré unes poques línies. 

L'Harem del Tibidabo és un text singular, delirant i divertidíssim, que palesa la maduresa creativa del seu autor sense perdre ni un bri d'agilitat, frescor i vivesa. Des del primer paràgraf, Andreu Martín aconsegueix fer-nos entrar en l'univers de l'Harem, un bordell de luxe -de molt luxe- al peu del Tibidabo. És un indret únic, amb regles i normes al marge del món exterior, mostrat amb un detallisme que desborda imaginació i amb unes descripcions tan plàstiques i acurades que quasi se surten de les pàgines. Les mateixes descripcions que fa servir amb l'estol de personatges, entre els quals destaca l'Emili Santamarta, amo del negoci i protagonista/narrador en primera persona.

És del tot indubtable que Andreu Martín s'ha divertit com un boig escrivint la novel·la. Es detecta clarament en cada substantiu, en cada adjectiu, en cada adverbi. Tot plegat constitueix un devessall d'idees, homenatges, capricis, bromes, invencions, dèries, preferències i, m'atreviria a dir, alguna venjança innòcua. Des de la decoració de l'Harem a la vestimenta dels seus habitants, des dels genialíssims noms dels personatges a les reflexions ploroses del protagonista, des de les escenes de sang i fetge a la caracterització de matons, assassins i sicaris, tot passa pel sedàs de la portentosa imaginació d'Andreu Martín, que no s'està de res.

Tanmateix, que aquestes meves afirmacions no us enganyin. La novel·la és magnífica, perfectament travada i treballada. Un exercici metaliterari lliure de complexos on el personatge principal, en primera persona, arriba a provocar-nos. Ens pregunta directament: com pot ser possible que us estigui explicant això si jo no hi era quan va succeir? I, sense manies, va i respon: doncs perquè jo soc l'escriptor i faig el que em sembla.

Com en totes les novel·les d'Andreu Martín, però, hi ha lectures serioses en segona línia. Aquí, es complau a parlar-nos de la tendresa, de la solidaritat, de l'ajuda entre amics. I, per damunt de tot, ens llança una idea en contra dels prejudicis, de tota mena de prejudicis. Perquè en una casa de barrets, on el sexe és el centre del negoci, també hi pot existir la companyonia més enorme.

No us perdeu la novel·la, negrots. Ja ho he dit altres vegades. Sens cap mena de dubte, el meu estimat Andreu Martín és el puto amo.


             

   

3 comentaris:

Àngels Freixa ha dit...

Moltes ganes de llegir-lo.
Gràcies, Anna!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tot i que de principi no m’agraden les noveŀles amb bordells, aquesta, amb l’afegit, a tot el que expliques, de l’exercici metaliterari, m’atrau força. Me l’apunto. Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estic segura, Àngels, que t'agradarà moltíssim.
I a tu, Shaudin, dir-te que no té res a veure amb una novel·la típica i tòpica de bordells. Res a veure. És una novel·la àgil i fresca, amb personatges fascinants, que si la llegeixes segur que t'encanta.