La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

L’aspecte d’aquest personatge que encapçala l’article és més o menys el meu aspecte a hores d’ara. Us preguntareu perquè. Alguns, els lectors fidels d’aquest bloc, ja ho intuïu. Ho he comentat moltes vegades. Estic atrapada en una teranyina de la qual no puc (ni vull) desenganxar-me: la literatura de Jordi de Manuel. Total, que vaig així pel món. Conseqüències col·laterals de l’activisme literari.

Avui us parlaré, en absoluta primícia, de la darrera novel·la d’aquest autor barceloní, doctor en biologia, que al meu entendre és un dels millors escriptors de literatura negra (amb un toc de ciència-ficció, com ja sabeu) que tenim en aquest país. No m’amago d’opinar que, si en lloc de dir-se Jordi i escriure en català, escrivís en suec o en anglès o tal vegada en castellà, l’haurien traduït a un munt d’idiomes i el seu ressò seria internacional.

La novel·la s’intitula La mort del corredor de fons i ocupa el número set en les aventures del policia Marc Sergiot. He comentat que feia la ressenya en absoluta primícia perquè el llibre encara no és a les llibreries. El podreu trobar a partir de la setmana que ve, concretament del dijous dia 19. I desitjo que, durant la BCNegra que ja s’acosta, esdevingui, com es mereix, un èxit de vendes.

L’acció de La mort del corredor de fons té lloc durant una única setmana del mes d’agost de l’any 2008. Suposo que ja recordareu els salts temporals que caracteritzen el  cicle de novel·les de Marc Sergiot. En aquest cas, en lloc de ser futurista, la ficció es desenvolupa en un passat recent. Una única setmana farcida d’esdeveniments i amb un final impactant. Estem davant d’una història imaginativa, ben travada, plena de suspens, trepidant, d’estil molt cinematogràfic i que deixa el lector, en acabar la lectura, força impressionat.

De Manuel aconsegueix una equilibrada dualitat entre els fragments duríssims de la intriga criminal, que no defugen les descripcions i les emocions fortes, i les parts més reflexives. Conjumina perfectament els assassinats i les persecucions amb, com diu ell mateix, la voluntat de “posar la lupa als dilemes morals de la societat”. Tanmateix, no cau en el poc desitjable parany d’emetre judicis morals. Contempla tot allò que li sembla rellevant i punyent, injust o menyspreable i, des de la versemblança, ho aboca  en el paper. Així, fa l’important exercici d’aproximar-se amb intel·ligència al coneixement de la naturalesa humana. Des d’aquest punt de vista, el gènere negre li resulta extremadament útil. Li permet parlar de temes seriosos sense renunciar a la diversió d’unes trames àgils i engrescadores carregades de sicaris, traficants, lladres i segrestadors. El que faci falta. Com passa sovint, les seves novel·les tenen diversos nivells de lectura i d’interpretació. Així, hom les pot llegir en clau més lleugera, purament criminal, o aprofundint en la volada que, en realitat, les obres posseeixen.

De Manuel té una altra virtut, com ja he remarcat en alguna ocasió. Em refereixo a la seva versatilitat. Les seves novel·les són molt diferents entre elles, malgrat pertànyer a un mateix cicle, a una mateixa sèrie. Les paraules “previsible” o “monòton” es buiden de sentit si ens referim a la literatura de Jordi de Manuel. En tot cas, sóc jo qui segurament puc esdevenir previsible i monòtona, perquè he ressenyat en tan poc temps tantes novel·les d’aquest autor, que tinc por de repetir-me. En qualsevol cas, us remeto a la lectura de les ressenyes anteriors si voleu aprofundir en els matisos de la meva percepció.  

Jordi de Manuel, que utilitza el llenguatge amb mestria, sap extreure una enorme tendresa d’alguns dels seus personatges, que sovint acaben robant el cor dels lectors (ja ho havíem comprovat en altres ocasions: n’és un bon exemple el refugiat croat Dragan Isakovic d’El raptor de gnoms). Quan això passa, el registre de la seva llengua esdevé quasi poètic. A La mort del corredor de fons caracteritza quatre precioses figures, molt ben definides, de les quals no puc deixar de parlar. Una, sens dubte, és Hakim, el dissortat noi magrebí a qui al·ludeix el títol del llibre i que serveix de detonant i fil conductor del cas criminal. El seu destí basteix un dels eixos de la trama i permet a l’autor endinsar-se en el macabre món del tràfic d’òrgans vinculat a la immigració il·legal.

Els altres tres personatges entranyables no viuen amarats de truculència. Ans al contrari. El doctor Miquel Olivera, tot i que vidu, du una plàcida existència en la seva acollidora casa de La Floresta. El doctor Miquel Olivera no està sol. Comparteix la vida amb dos éssers que se l’estimen per damunt de tot. En Nit, el seu gos. I la Colette, la seva gata. Què us puc dir d’aquest detall? Doncs que, com que no tinc paraules, acabaré la ressenya reproduint les que Jordi de Manuel ha escrit en el capítol d’agraïments. Ah, i per descomptat, posant una foto del Nit (agraeixo la gentilesa del seu amo en enviar-me-la) i de la meva Colette.  

El gos Nit i la gata Colette són els únics «personatges» d’aquesta història que existeixen en carn i ossos. N’he mantingut els noms reals i espero que els seus amos –Miquel Llobera i Anna Villalonga, respectivament– reconeguin en el text el caràcter i els tres distintius dels dos animals (La mort del corredor de fons, pàg. 270) 

El Nit i la Colette, que ja han llegit el llibre, manifesten el següent:

"Negrots, la novel·la és boníssima. No us la perdeu per res del món".

Lectura en viu: La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Recordeu el gos Nit, que apareix a La mort del corredor de fons, la recent publicada novel·la de Jordi de Manuel?

Doncs en Nit, a la novel·la, fa un descobriment paorós. I, si no, mireu la seva cara d'espantat a les fotos.   

El cas és que avui us porto en primícia una delicadesa que estic segura que us agradarà tant com a mi. En Miquel Llobera, el millor amic d'en Nit, ens ofereix un fragment de la novel·la llegit magistralment amb la seva magnífica veu.

Després de sentir-lo, quedareu ben enganxats a la trama i voldreu saber-ne molt més. 

Però de moment, gaudiu de l'audició. Després ja em direu. 

La mort del corredor de fons (fragment - audio)

Conversa negra a la Biblioteca Jaume Fuster

En el marc de les celebracions dels 50 anys de la fundació d’Edicions 62, ahir se celebrà a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una “conversa negra”. És a dir, una trobada amb alguns autors del gènere criminal en català (en aquest cas Jordi de Manuel, Teresa Solana i Carme Riera), que ens convidaren a participar en una xerrada ben fosca. Moderats per Rosa Mora, la periodista d’El País, unes poques persones (desgraciadament l’acte coincidia amb un partit del Barça) ens vam reunir ben engrescades.

Com que estàvem en petit comitè, la taula va ser rodona de veritat. Asseguts en cercle, vam assistir a una conversa agradable i íntima on tothom va poder dir-hi la seva. Rosa Mora presentà els tres escriptors i ens va fer cinc cèntims de la seva trajectòria i de les característiques de la producció de cadascun. No cal que a vosaltres, seguidors del bloc, us expliqui gaire cosa. Les novel·les de tots ells estan ressenyades aquí i, a més, de  Jordi de Manuel i de Teresa Solana us n’he parlat a bastament i sovint. Evidentment, Carme Riera ha estat la menys tractada, atès que només ha escrit (i diu que no hi tornarà) una novel·la negra, Natura quasi morta. En tot cas, us enllaço les ressenyes dels últims títols de Solana i De Manuel, L’Hora Zen i La mort del corredor de fons (que, a més, vaig tenir l’honor de presentar), per si les voleu remembrar.

Els tres autors van comentar la seva experiència, el seus inicis, els seus objectius. Per a Riera, escriure novel·la negra és un difícil exercici. Considera que tot ha de quadrar de manera mil·limètrica. L’autèntic afeccionat –que sol posseir molta competència lectora i un profund coneixement– mereix molt respecte. No se’l pot engalipar amb recursos inversemblants o poc creïbles. Evidentment, crec que Carme Riera té raó. I m’agrada molt que ho digui algú amb tanta solvència acadèmica i literària. Les seves paraules no fan altra cosa que prestigiar el gènere, tan maltractat i desqualificat a certs nivells.  

Tot seguit, Teresa Solana ens va explicar com va debutar amb la sèrie dels seus bessons Borja i Eduard. Per a ella, la mirada àcida i humorística és un estratagema inigualable a l’hora de criticar les xacres i els problemes socials. Li resulta molt útil per tal de posar damunt la taula, de manera explícita i clara, tot allò que no li agrada, tot allò que creu susceptible de ser qüestionat o denunciat. També va parlar de la seva novel·la Negres tempestes, primera de la sèrie protagonitzada per la mossa d’esquadra Norma Forester, on afronta sense pèls a la llengua un tema tan delicat com el de la memòria històrica.   

Rosa Mora s’esplaià en descriure el protagonista de la nissaga negra de Jordi de Manuel, el nostre amic Marc Sergiot. Ja sabeu que és la meva debilitat i que em té atrapada en la seva teranyina. Per tant, queda clar que em sembla un personatge interessantíssim dins d’un corpus narratiu de primer ordre. Vam parlar de la gran novel·la que és L’olor de la pluja. I l’autor també esmentà la seva intenció quan va compondre El raptor de gnoms. De Manuel sempre ens explica que la literatura li resulta molt útil per palesar tot allò que l’inquieta, totes les coses d’aquesta societat que no comprèn, que el neguitegen, que no tenen una explicació lògica. No sé si, en el seu cas, la tasca de l’escriptura té un cert regust catàrtic, però de qualsevol manera (i des dels inicis dels temps), l’art i el fet literari sempre han servit a l’home per analitzar l’entorn i intentar trobar sentit a allò que l’envolta.    

Tal vegada una mica decebuts per la migradesa de l'assistència, a partir d’un cert moment la reunió va derivar cap a l’estat delicat del món editorial i de l’encara escassa quantitat de lectors de novel·la negra en català, no només original sinó també traduïda. És una qüestió que aquí ja hem tocat diverses vegades, la darrera la podeu llegir aquí (en un esdeveniment a la Llibreria Catalònia en el marc de la Setmana Petita del Llibre en català). Jordi de Manuel fou molt crític amb la situació, tot emparant-se, per iniciar el tema, en un text de Jaume Fuster. Va sorgir la problemàtica de la diglòssia lingüística, la dificultat d'un país amb una llengua dominant que no és la pròpia, el problema del negoci editorial, del llenguatge literari, de la traducció, de l’argot.

Tots plegats en dèiem la nostra, malgrat que penso que, en realitat, hi havia més d’un focus de conversa. D’una banda, la terrible situació sociolingüística que vivim i el cercle viciós que representa que es venguin més llibres en castellà. Mentre això passi, les editorials i els llibreters es decanten per aquesta llengua. I així sempre. Per tant, tots plegats, tots els implicats, estem obligats a posar el nostre gra de sorra. Necessitem bones novel·les, és clar, però també necessitem una seriosa aposta editorial (arriscada i valenta, com defensà De Manuel), el suport dels llibreters, dels divulgadors, dels mitjans de comunicació. Necessitem bones traduccions, inversió i col·leccions en llengua catalana. Es tracta de crear l’hàbit de la lectura en català en el context d’un públic plenament capaç, però que ha estat educat en la llengua dominant. No hi ha més.

 

Tanmateix, també teníem obert un altre focus de conversa. En aquest cas, relacionat amb la idoneïtat lingüística del català per als gèneres com el negre o la ciència-ficció. Això, que jo us podria argumentar llargament des d’un punt de vista professional, té a veure amb els registres i els usos de la llengua, amb la manca d’argot, amb la omnipresència del castellà en certs àmbits d’ús. La policia parla castellà, no ens enganyem. I l'hampa, també. Per tant, tot acaba desembocant en la mateixa anomalia que comentàvem en el paràgraf anterior: la diglòssia, la no normalització del català, el fet que no ostenti l’estatus que li pertoca en el propi territori. Teresa Solana ho va definir molt bé. Hem d’arribar a una mena d’entente cordiale  per tal de donar a la prosa un aire de realisme versemblant. No podem fer parlar els personatges com marca el manual. El lector ho troba irreal, no s’ho creu, no correspon a la veritat. Però tampoc no podem caure en la devaluació de la llengua. Gens fàcil tot plegat.

Escrivint això, em ve al cap el mestre Joan Solà, que ho va explicar tan clarament en centenars d’articles i llibres. Us remeto a la seva veu autoritzadíssima. I bé, crec que ja m’he estès massa. Com veieu, el gènere negre dóna molt de si. I aquestes engrescadores converses (que, per l’escassetat de públic, no deixen de palesar l’estat de la qüestió), no tenen gens de banals. Al contrari. Em semblen utilíssimes i molt reveladores.

A reveure, negrots.

BCNegra 2012: Collita en català

Ahir dia 6 de febrer, a la Capella, la BCNegra 2012 va celebrar la trobada d’autors en llengua catalana, “Collita en català”.

A la taula, moderada amb la seva simpatia habitual per Àlex Martín Escribà, s’hi trobaven Marta Banús, Jordi de Manuel, Carme Riera i Vicent Usó.

Tots quatre han publicat novel·la nova en els darrers mesos. Pel mateix ordre: El safareig dels morts, La mort del corredor de fons (ressenya aquí), Natura quasi morta (ressenya aquí) i La mà de ningú. 

A la sala hi havia força gent, malgrat el fred i l’aspror d’un vespre de febrer ben inhòspit. Els escriptors van començar fent-nos cinc cèntims de la gènesi de les seves novel·les, val a dir que molt diferents les unes de les altres. Aquest em sembla un bon motiu de satisfacció, ja que ens demostra que el gènere és viu i que té la capacitat de generar obres molt variades. Amb tot, tots quatre van coincidir en el fet que, com a detonant de les obres, s'havien inspirat en algun esdeveniment de la realitat. 
Això lliga perfectament amb la idea, totalment acceptada, que la narrativa negra actual ha esdevingut la literatura realista, la literatura  que, en paraules de Jordi de Manuel, "intenta posar la lupa en les esquerdes de la societat".   

Marta Banús és una autora debutant. El safareig dels morts, que es va presentar fa poc a la llibreria Negra y Criminal (crònica aquí), és la seva primera novel·la. Una ficció ambientada en una colònia tèxtil els anys 20 del segle passat. El seu personatge, Esteve Ruscalleda, ha d’entrar (a la manera de Guillem de Baskerville a El nom de la rosa, paral·lelisme que s’ha comentat en un parell d’ocasions) en l’ambient clos de la colònia per investigar uns crims. Novel·la negra costumista que poua en els secrets d'un tancat microunivers on el patró de la fàbrica encara actuava com un senyor feudal.   

Malgrat la seva extensa i reconeguda carrera literària, també Carme Riera va debutar fa uns mesos en el gènere negre. Natura quasi morta fou la seva iniciació en el món del crim. I tal vegada serà l’última, ja que sembla que no està gaire animada a tornar-hi. Va confessar que escriure la novel·la havia estat un gran repte per a ella i va reconèixer que conrear aquest gènere resulta dificilíssim: no et pots distreure, tot ha de quadrar, no pots prendre el pèl al lector, has de trobar el registre lingüístic adequat. Personalment opino que té tota la raó. D’alguna manera, la intervenció de Riera va contribuir a prestigiar el gènere, sempre tan desqualificat des del món acadèmic. Va fer una comparació que em va semblar molt interessant i que em permeto subscriure. Va dir que, si visquessin avui,  aquells autors realistes francesos del xix que pretenien posar el dit a la llaga dels problemes socials, escriurien novel·les negres.

Ben diferents foren les intervencions de Jordi de Manuel (que fa més de deu anys que conrea el gènere criminal i al qual, com tots els negrots sabeu, he disseccionat força en aquest bloc) i de Vicent Usó. De Manuel ens va fer avinent la darrera aventura del seu inspector Marc Sergiot, la setena entrega de la sèrie (que jo considero molt àgil i trepidant).   

Usó, procedent de terres valencianes, va parlar de La mà de ningú, una història on s’entrecreuen les peripècies de sis personatges que poc tenen en comú però que, com és d’esperar, acaben convergint. Em va transmetre molt bones vibracions. Encara no n’he llegit res, d’ell, però espero fer-ho aviat.  

La xerrada fou d’allò més interessant, amb força interacció entre públic i autors. Es van succeir preguntes diverses, que van acabar propiciant una reflexió seriosa al voltant de l’estat actual de la narrativa negra en català i de les mancances i problemes que arrossega. Vam estar tots d’acord que la situació no és la idònia. La diglòssia resulta  evident i l’omnipresència de la llengua dominant, inqüestionable. Però, tanmateix, vam tenir clar que d’autors no en falten. Evidentment, és fonamental l’aposta de les editorials, tant pel que fa a publicar traduccions al català d’autors estrangers com a donar sortida a les obres pròpies. Però, sobretot, convé apel·lar a la bona recepció dels lectors. No tenim prou lectors habituals en català. No és un tòpic. Les xifres de vendes no enganyen.   

I aquí entro jo, lletraferits negrots. Des d’aquest bloc us commino a llegir en llengua catalana. Us ho he recomanat moltes vegades. Conec perfectament la situació de molts de vosaltres, perquè, al cap i a la fi, també ha estat la meva. L’etern problema de les tristes generacions que vam rebre l’ensenyament únicament en castellà. Però es tracta de posar-hi una miqueta d’esforç. Quan se superen la por i la recança, tothom se’n surt.   

La literatura es nodreix bàsicament dels lectors. Si no hi ha lectors, si els llibres no es venen, bona nit i tapa’t, com deia la meva àvia. Per tant, endavant les atxes. Com a receptors, acostumem-nos a llegir en català. Penseu que, dels covards, mai no se n’ha escrit la història.

Lectura de "La mort del corredor de fons" de Jordi de Manuel a l'Astrolabi de Gràcia

El passat diumenge dia 15 vaig tenir l'honor de participar en un acte esplèndid: la lectura de fragments de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La mort del corredor de fons, a l'Astrolabi de Gràcia. Uns moments màgics, en petit comité, amb bons amics. En Sergi G. Oset i la Núria Claverol ens van regalar la magnífica sorpresa d'assistir-hi. Però la cosa no va acabar aquí, perquè en Sergi (boníssim escriptor, company relataire) ha publicat una afectuosa crònica (llegir aquí) i la Núria (extraordinària fotògrafa) ha confegit un detallat i simpàtic reportatge gràfic, de gran qualitat (visitar aquí). No us perdeu cap de les dues entrades, negrots, perquè us encantaran. Jo, amb el permís de la Núria, només comparteixo, com a tast, algunes de les seves boniques fotos. Ara tan sols cal esperar que el sensacional llibre d'en Jordi de Manuel es vengui molt per Sant Jordi. Tant l'autor com la novel·la s'ho mereixen sens dubte.     

Presentació de "La mort del corredor de fons", de Jordi de Manuel: reportatge gràfic

Hola, negrots

Com sabeu (molts hi éreu presents) el passat dia 1 de març va tenir lloc a La Casa del Libro del Passeig de Gràcia (Barcelona) la presentació de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La mort del corredor de fons. Va ser un acte entranyable, càlid i ple de gent, amb moltes coneixences i  retrobaments. En Jordi va signar molts llibres, com ha de ser. Evidentment, no faré la crònica d'un acte en el qual hi vaig participar. Només diré que mai no li agrairé prou al Jordi haver-m'ho permès. El que sí puc fer, però, és compartir amb vosaltres un petit reportatge gràfic. Allà va, estimats. I moltes gràcies a tots.  

Nota: Com veureu, n'hi ha de diferents. Que em perdonin els autors, però n'he anat pispant fotos d'aquí i d'allà perquè les meves estaven una mica mogudes. Tot sigui per la novel·la del Jordi de Manuel.

Invisibles, de Graziella Moreno

Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.

     

Dia 1 de març: presentació de La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Benvolguts negrots, 

Estic molt contenta d'anunciar-vos que el pròxim dijous dia 1 de març hi haurà la presentació de La mort del corredor de fons (ressenya aquí), de Jordi de Manuel. Com podeu veure al targetó que encapçala aquest post, l'acte serà a La casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) a les 19.30 i comptarà amb la presència de Pilar Beltran, editora d'Edicions 62.   

Em sento molt feliç que en Jordi m'hagi demanat que sigui jo qui presenti la seva esplèndida novel·la.

Com a activista literària i fan incondicional, intentaré estar a l'alçada.

Allà us hi esperem, negrots. I no em falteu, que passaré llista!

Cels taronges, de Jordi de Manuel

En menys d’un any m’he cruspit totes les novel·les sergiòtiques de Jordi de Manuel, sense oblidar que també he llegit dos dels seus reculls de contes i alguns relats solts. Només han passat uns mesos i sembla que faci una eternitat, ja que em sento absolutament enteranyinada dins de l’univers d’un autor que se m’ha revelat ple de talent. Immersió total, gairebé com si l’anés a treballar per a una tesi.

Ara tot just he acabat Cels taronges (en dos dies: sentit literal) i, per més que es tracti d’una obra molt breu i potser menor dins de la nissaga, a mi m’ha agradat força. I és que ja només puc enfrontar-me a la interpretació de les novel·les del cicle Sergiot en clau de conjunt. Solament l’aproximació hermenèutica al corpus complet ens atorgarà la veritable dimensió de l’obra. Fet i fet, és així com passarà a la posteritat. Per tant, he considerat Cels taronges com un capítol més (en aquest cas, breu) d’aquest corpus. Senzillament.  

Suposo que recordareu, atès que aquí estan publicades la totalitat de les ressenyes, que De Manuel fa un gènere negre amarat de ciència-ficció distòpica, però dintre dels paràmetres d’un futurisme molt proper absolutament versemblant. El resultat ha estat que la majoria de títols, ambientats en el futur en el moment de l’escriptura, ara mateix ja transcorren en el passat. És a dir, s’han convertit en una mena de curioses i imaginatives ucronies que, per bé i per mal, només s’acosten una mica a la realitat.

L’autor du a terme un projecte ambiciós, que l’enfronta a ell mateix. El seu trencaclosques ha de lligar a la perfecció en uns viatges amunt i avall del calendari on els personatges entren i surten, es fan vells o rejoveneixen, la climatologia canvia i el paisatge també. És un engrescador exercici per al lector intentar recordar-ho tot i captar les referències anteriors i posteriors i les picades d’ullet. Tanmateix, De Manuel és prou intel·ligent per confegir unes novel·les que es poden llegir amb total autonomia, independents les unes de les altres. Per tant, negrots, això no us ha de preocupar.

L’acció de Cels taronges es desenvolupa a la primavera de l’any 2008. Descriu el cas d’un segrest no exempt de cruesa (m’ha fet gràcia recordar que el primer que vaig llegir de l’autor també va ser el relat d’un segrest, Segrest exprés, inclòs al recull Crims.cat). Marc Sergiot només apareix, com a protagonista de luxe, fent allò que en castellà en diuen un “cameo”: hi surt uns breus moments per deixar caure el seu savi consell. La novel·la és molt amena de llegir i molt bonica en les petites descripcions de diversos indrets del nostre territori. No debades va guanyar l’any 2000 el Premi de Novel·la Breu de Mollerussa.

A mi personalment ara només em resta esperar en candeletes el nou títol de l’autor, que tot just és a la impremta: La mort del corredor de fons, que apareix el pròxim 19 de gener i que ja vaig anunciar com a primícia fa un parell de dies.

I a vosaltres? Quants us en falten? Apa, aprofiteu el Nadal i fiqueu-vos en la teranyina de De Manuel. Allà, ben enganxadeta i sense ganes de marxar, m’hi trobareu a mi.   

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

Presentació a la Negra y Criminal: El safareig dels morts, de Marta Banús

Ahir ens vam trobar, a la 1 del migdia, al lloc més negrot de Barcelona, la llibreria especialitzada Negra y Criminal. El motiu, presentar la novel·la El safareig dels morts, òpera prima de Marta Banús.

Amb la presència inestimable de gent de l'alçada d'Andreu Martín i presentat per Jordi de Manuel, l'acte fou entranyablement còmplice per a tots els presents, addictes al gènere.  De Manuel, que com sabeu també acaba de treure novel·la (La mort del corredor de fons), va fer un parlament breu, planer i intel·ligent, no exempt d'humor, que va incloure la lectura d'alguns fragments del llibre.

Marta Banús, evidentment emocionada i una mica nerviosa, va parlar poquet, però ens va fer agafar ganes de llegir la novel·la.

Jo estrenava la  flamant càmera de fotos que m'han portat enguany els Reis d'Orient i  he de confessar que encara no la domino gaire. Vaig fer moltes fotos, però les úniques dignes de compartir són les que encapçalen aquestes línies. No és gaire cosa, ho sé, m'haureu de disculpar. Però vaja, com a tast, encara bo!

Després vam xerrar, vam menjar musclos i vam beure vi negre. Fora, la pluja queia blanament damunt l'asfalt antic de la Barceloneta. Un ambient força adequat per a una presentació d'una novel·la de crims.

Et desitjo molta sort amb el teu safareig mortal, Marta! Una nova novel·la negra en català és, sempre, una bona notícia.