Harlem Nocturne

dimarts, 21 de maig del 2019

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández





No és cap novetat que Susana Hernández ha esdevingut a hores d'ara un dels grans noms del "negre" actual, darrerament també en llengua catalana amb la seva magnífica novel·la Males decisions. Ha estat des del començament una veu interessantíssima i in crescendo que ara, novament, ho ha tornat a fer.  

La seva darrera novel·la negra publicada es titula Los miércoles salvajes (Editorial Milenio, 2019), un nom prou engrescador per a un text punyent, original, ben travat, amb una àmplia gamma de personatges de tota mena i una ambientació magnífica. La història ens trasllada a diversos punts geogràfics, des de Barcelona a Ghana passant per Portugal, des dels barris rics als marginals, des de les barraques miserables de l'Àfrica més maltractada a les mansions sumptuoses dels mafiosos sense escrúpols.    

La trama no l'explicaré, però sí diré que es complau en la denúncia d'una de les moltes xacres de la societat actual: el tràfic de medicaments, la moral  inexistent de certes empreses farmacèutiques i del món obscur del seu entorn, que juga amb la vida de milions de persones cada dia, que condemna els pobres a la malaltia, a l'exclusió, a l'abús incontrolat del dit "primer món" ("primer" no en ètica, és clar) envers el "tercer". 

Un dels punts forts de Los miércoles salvajes és la construcció dels personatges, tractats des de posicions prou allunyades de maniqueismes extrems. El bé i el mal conviuen pertot, és veritat, però res no és blanc o negre. Els humans tenim un cantó fosc i de vegades podem ser capaços, alhora, de les més grans abjeccions i de les més elevades renúncies. A la novel·la hi ha molta maldat, però també hi ha molt d'amor. Hi ha abnegació, amistat, fidelitat i sacrifici. Hi ha malentesos i secrets que ningú no s'atreveix a confessar i que ho malmeten tot. I hi ha patiment, molt de patiment. Passió i dolor.  

Hernández no pot evitar (això és marca de la casa) un cantó extremament visual en el desenvolupament de les seves ficcions. L'acció ràpida i els finals clarament cinematogràfics confirmen la idea que la narrativa d'avui té dues cares indissociables: l'escrita i la filmada. Dos llenguatges que, si se saben utilitzar amb encert, es poden retroalimentar per enriquir el conjunt.

Susana Hernández ho sap fer. Ho fa molt bé. La novel·la ofereix moltes capes de lectura que poden satisfer un públic exigent i ampli. No la deixeu passar. Totalment recomanable.  

Feliç dimarts, negrots.