Harlem Nocturne

dilluns, 1 de juliol de 2013

Elemental... o no

 
 
 

A hores d’ara resulta indiscutible que la narrativa criminal avança en total paral·lelisme amb el cinema i les sèries de televisió. Com ja vaig apuntar en un article sobre el gènere i la postmodernitat (llegir aquí), la literatura, les sèries i el cinema es retroalimenten. Cada mitjà es contamina i es nodreix dels recursos dels altres, amb les innovacions i els canvis que aquest fet suposa. No discutirem ara si estem davant d’un enriquiment o d’un empobriment. El més probable és que hi hagi una mica de tot, en funció de la qualitat i del rigor. Tanmateix, allò que sembla segur és que es tracta d’un fenomen consolidat i absolutament imparable.
Naturalment, no pretenc insinuar que sigui una situació nova. En un dels sentits ˗el que va de la literatura al cine˗ fa moltes dècades que es produeix. Només cal recordar les innumerables versions filmades al llarg dels anys de les obres dels autors més aclamats (Poe, Christie, Chandler, Hammett, Conan Doyle, Highsmith, Vázquez Montalbán... per citar-ne només alguns). Ara bé, sí que resulta més recent l’adveniment de la televisió en aquest joc d’interaccions. Si bé hi ha sèries mítiques que ja s’inspiraren en novel·les o nissagues també mítiques, en l’actualitat el fenomen s’ha desbordat. Des que les sèries de televisió han esdevingut productes més elaborats i més ambiciosos que els llargmetratges, la presència dels personatges literaris de més ressò es prodiguen a tort i a dret.
Una de les qüestions que sempre m’ha subjugat és comprovar com el cine i la tele aconsegueixen en un temps rècord convertir en universalment coneguts alguns personatges. Personatges que podien haver passat per la literatura sense pena ni glòria però que, arran d’una pel·lícula d’èxit, es converteixen en figures gairebé reals. Un cas relativament recent i absolutament paradigmàtic és el personatge d’Hannibal Lecter, el terrorífic i fascinant psiquiatra antropòfag d’El silenci dels anyells. No només ha suscitat seqüeles i preqüeles cinematogràfiques, sinó que també ha donat peu a una novíssima i inquietant sèrie de televisió. Hannibal Lecter és a hores d’ara tan conegut, tan hiperfamós, que el seu nom està tremendament connotat. Com Caïm, per dir-ho d’alguna manera. Batejar un fill amb el nom d’Hannibal (jo tenia un tiet avi que se’n deia, “sort” que es va morir fa temps), significa marcar-lo (si més no en certs ambients) amb una mena de condemna de per vida. Allò del comentari graciós: “Ostres! Et dius com l’Hannibal Lecter. No seràs un assassí en sèrie, oi?”.  

 
 
Tanmateix, aquest article ha estat motivat per un altre fet. Una circumstància poc habitual, de caràcter metaficcional, que ha posat en marxa el meu radar de cinèfila/lletraferida. Fa referència a una sèrie de televisió americana, molt nova, intitulada Elementary.
Una enèsima recreació de les històries de Sherlock Holmes, amb algunes modificacions (diguem-ne que substancials). El protagonista s’ha traslladat de Londres a Nova York i del segle XIX al XXI. El seu doctor Watson és en realitat una dona, asiàtica per a més inri, que es diu Joan Watson. També és metgessa, però ha deixat l’exercici de la medicina per dedicar-se a rehabilitar drogoaddictes. És així com coneix Sherlock, de qui acaba convertint-se en deixebla i ajudanta. A la sèrie, que aspira a ser fidel a l’original dins del possible, s’esmenta Irene Adler, s’esmenta Moriarty...
Tenim un Sherlock 2.0, expert en Internet i amb telèfon mòbil, que ajuda la policia (en nom de la versemblança: els detectius privats que resolen crims ja no existeixen) en casos difícils.

 

I aquí és on es produeix l’insòlita situació metaficcional. La sèrie és estrictament realista pel que fa a l’ambientació i al context. Nova York en l’actualitat amb tots els ets i uts. No hi trobem cap rampell fantàstic ni de ciència-ficció, cap incongruència amb la realitat que coneixem. Excepte una.
Cada vegada que aquest Holmes de nova fornada i la seva doctora Watson es presenten a nous personatges (“Hola, me llamo Sherlock Holmes i ésta es mi ayudante, la doctora Watson”), ningú no s’immuta, ningú no pregunta, ningú no s’estranya. Ningú no salta com faria qualsevol de nosaltres en anàloga situació. Per què? Doncs perquè ningú no sap qui és. La ficció de la sèrie se situa en un món on les novel·les de Sherlock Holmes no han estat escrites. Tampoc no sabem si ha existit Conan Doyle. Però si és així, podem assegurar que no ha donat vida al famós detectiu.
Les modificacions de la versió han generat una ruptura amb el veritable imaginari col·lectiu, han alterat la cultura del món. Han alterat, per tant, la realitat contextual. Un personatge conegut per tothom (com aquell Lecter que dèiem, però molt més i des de molt abans) que, per art de màgia, ha desaparegut del mapa. No em digueu que no és un cas singular i curiós. La ficció de la ficció passada a un altre mitjà (de la literatura a la tele) i subvertint només en un punt concret (però vital, central) el concepte de versemblança. Si Aristòtil aixequés el cap, no sé com ho explicaria tot això. Però seria divertit veure-ho.
A mi, en cada episodi, em passa pel cap el mateix pensament. No ho puc evitar. I avui he pensat que ho compartiria amb vosaltres.
Vull advertir que la sèrie no és cap meravella, més aviat al contrari. Un pur entreteniment per passar l’estona i posar la ment en blanc. Tanmateix, demostra que, si estem alerta, fins i tot podem extreure qüestionaments interessants del detall més ínfim.
Al més pur estil de l’amic Sherlock... diria jo. 

Elemental... o no.
 
 

14 comentaris:

Ester F. Matalí ha dit...

Interessant visió, com sempre! He vist alguns episodis i em va sorprendre Watson però no això que tu comentes. No me n'havia adonat.


Gràcies

Jordi Benavente ha dit...

Si aquesta no és gran cosa, no me l'apunto, doncs. Ara, la que S'HA DE VEURE sí o sí, sobre el personatge en qüestió, és aquesta: http://es.wikipedia.org/wiki/Sherlock_(serie_de_televisi%C3%B3n)
Salut, companya.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ho sé, Jordi. El meu cosí Ramon Esterri (font totalment fidedigna) fa temps que m'ho ha dit. No ho he fet perquè no he coincidit en horaris i no he trobat el moment de mirar-la per Internet. Però he vist algun fragment a la tele.
A veure aquest estiu.

Per cert, també passa el mateix que a Elementary en aquest sentit que jo explico?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Ester. No és gaire bona, però a mi em distreu molt.

Teresa ha dit...

No he vist mai aquesta sèrie, però procuraré veure algun capítol! Jo també veig de vegades aquest Sherlock que diu el Jordi. La sèrie passa al temps actual, però el Watson és un home també. Aquí sí que la gent els coneix. Hi ha detalls que potencien les habilitats del detectiu...interpretació ràpida de les pistes -càmera accelerada- conclusions on ell només arriba, etc... potser en Jordi te'n sabrà dir més coses.
Petons!

Maria Teresa Galan ha dit...

Has fet un comentari fenomenal, unes observacions que no tenen preu: ets una bona analista i escriptora, i coneixes bé la matèria.

Personalment, no m'agrada aquesta sèrie que fa TV3 sobre el detectiu Sherlock..., crec que aquestes noves versions, quan ja hem vist la primera, destrossen la visió que en teníem.

Anònim ha dit...

No sé d'on treus el temps per fer tantíssimes coses; ressenyes, articles , cròniques i encara tens temps per les series; no veig televisió, tinc una pila de llibres per llegir que no acabaré en ma vida,
Gràcies per tot Anna, ets un crack!
Tura

Jordi Canals ha dit...

No he vist encara cap capitol d'aquesta serie

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No conec la sèrie, així que no en puc opinar res, però resulta molt curiós el que expliques. Efectivament, el més estrany d'aquest detectiu i la seva ajudant, dins del món fictici, seria els seus noms que absolutament tothom coneix, i d'aquí, doncs, que sigui un món on aquest personatge no ha estat creat per Doyle. És un aspecte interessant, d'una metaficcionalitat mirada des d'una altra perspectiva.

Anònim ha dit...

Magnific anàlisi, ancara que jo no l'he vist. El meu fill amb comenta que es molt digna. Jo si que he vist el Sherlok, que comenta el Jordi Benavente, tot i que el veus, tan diferent del clàsic, vull dir Peter Cusing...peró el noi, s'ho treballa molt bé.Tinc ganes ara, de veure algun capítol de Elementari, i poder refleccionar, la teva resenya.

Carme Luis

Interrobang ha dit...

Be, sembla que em toca ser el primer testimoni de la defensa: per a mi ambdues, Sherlock y Elementary son absolutament indispensables i tret de la referencia al detectiu anglès, no tenen res a veure una amb l'altre.
Ambdues copsen l'essència de Holmes per reinventar-lo en un altre època, en un altre context i fins i tot en el cas ianqui, en un altre lloc.
I això que pels puristes es segurament un sacrilegi a mi em reuslta de lo més estimulant pel treball d'enginy i imaginació que suposa; perquè, tot s'ha de dir estan molt ben fetes, musicades, il·luminades i interpretades.
Recomano una visió per inmersió (ara que ve l'estiu mai millor dit) per poder tenir una opinió més fonamentada.
No son pas series de nyigo-nyigo (sobre tot Sherlock: 3 episodis de més d'una hora per temporada).
Encara no he acabat Elementary em queda el darrer episodi i desprès ja penjaré el post.
Si els doneu una oportunitat, ja direu el que.
Salut!

Hojas de Alisio ha dit...

He vist algun capítol però la veritat no em crida massa..tanmateix la teva entrada és molt maca.

Mercès i petons ;-)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Hojas!

Interrobang, espero el teu post. Jo miro la sèrie! A mi m'agrada, però no deixa de ser una sèrie més. No crec que sigui capdavantera. Dit això, jo m'ho passo molt bé. I els protagonistes m'agraden molt.

Manel Aljama ha dit...

Més val tard que mai.
Tens raó. El fet és que hi una generació que veu una tele abans que un llibre. I encara que estimi els llibres, mira també la tele. Les idees es conmbinen i generen novees idees, unas bones, d'altres no tant...
Un perill que veig és la pèrdua de referents quan els guionistes estan macats d'escrúpols: per exemple quan bategen un programa amb el nom d'una novel·la i no fan cap esment a l'autor, font o referent. Per exemple si tingués la gosadia d'obrir un "Café Ricks" i insistir-hi que és idea "meva".
M'estimo més agafar-ne la part positiva, les idees generen noves idees...