Harlem Nocturne

dissabte, 13 de juliol de 2013

La novel·la negra i el prejudici: encara un debat obert




Fa un parell de dies va arribar a les meves mans l’article intitulat La novela negra contemporánea. Visión crítica desde la Semana de la Novela Negra de Gijón, signat per Aitor Arjol (per a mi un personatge desconegut). Lògicament, la celebració de festivals afavoreix que la gent escrigui sobre el tema i el de Gijón és un dels més importants.
Com a primera providència, vaig buscar Aitor Arjol a Internet. Sembla que és basc, està instal·lat a Quito i, d’alguna manera, es dedica a qüestions relacionades amb la literatura. El seu escrit em va semblar tan prejudiciós i tòpic que va posar en alerta les meves antenes. No pel que pugui opinar una sola persona, sinó per la por que siguin moltes les que encara pensin així.
Vagi per endavant que no estic en desacord total amb l’article. Algunes de les qüestions que apunta les puc subscriure. De fet, les subscric totalment. El problema és la barreja de criteris i el fet que l’autor parteix de supòsits tan caducats i elitistes que, en conseqüència, la resta de les seves afirmacions ofereixen una confiança només relativa, per dir-ho finament.
Anem a pams. Per començar a desenvolupar els seus raonaments, Arjol marca unes premisses prèvies en relació amb el gènere. Fixeu-vos què diu:
Es decir, a la hora de valorar la novela negra actual hay que tener en cuenta las siguientes premisas: con frecuencia se trata de autores publicados porque venden no tanto porque escriben bien; atraen un público lector fácil, superficial y con ganas de entrenerse; se trata de una literatura de moda, pasajera, cuyas obras, en muchos casos se diluyen en la coyuntura y no pasarán a la posteridad.  



Crido per no plorar. És a dir, que mentre un extens grup d’estudiosos, professors, periodistes, editors, autors, etc. ens estem deixant la pell per intentar que el gènere rebi un tracte de normalitat i perdi la catalogació de “literatura de segona fila”, hi ha gent que encara el vilipendia ja d’entrada. Si per analitzar el gènere hem de partir de les premisses que marca aquest article, més val que pleguem. Al meu entendre, el paràgraf s’hauria de redactar totalment a l’inrevés. O sigui:
A l’hora de valorar la novel·la negra actual hem de tenir presents les premisses següents: el gènere compta amb autors de primera fila, que fan literatura d’alt nivell; els lectors de novel·la negra solen ser gent molt preparada, molt competent en el tema i que el coneixen en profunditat; el gust pel crim, el misteri i la truculència és inherent a l’ésser humà. La tradició del “negre”, amb totes les seves varietats i modalitats, fa segles que existeix i sempre existirà.   
També podem respondre, fil per randa i amb més arguments, a cada una de les maniquees premisses:

1. Això de "los autores publicados porque venden y no tanto porque escriben bien" pot ser veritat. Tots ho sabem. Només cal resseguir els més venuts per Sant Jordi i veurem com arrasen els mediàtics. Però jo pregunto: Això és exclusiu del gènere negre o afecta tota la literatura? No és una conseqüència de la deriva mercantilista del món editorial més que no pas un problema de qualitat en la creació literària pròpiament dita, sigui del tipus que sigui?
2. No li fa vergonya tractar al públic lector de “fácil y superficial”? Si freqüentés els festivals, els clubs de lectura i les trobades negres s’adonaria que el perfil del lector del gènere és molt elevat. Solen ser persones amb preparació universitària, amb un enorme bagatge lector, amb uns grans coneixements. Un públic altament entès i competent del qual cada dia hom pot aprendre coses. Un públic que, en la majoria dels casos, ho ha llegit “tot, tot i tot”. Ho puc assegurar i garantir (i ho podria il·lustrar amb un munt de noms i cognoms).
3. L’article també esmenta el fet que aquest públic “tiene ganas de entretenerse”. Un cop més, el gran prejudici culpabilitzador. Primer, què hi ha de mal en cercar l’entreteniment? I és clar que ens volem entretenir! Evidentment. Volem ser feliços, passar bones estones, xalar com a bojos (ballant, cantant, viatjant, anant a un museu, fent esport, xerrant amb els amics, llegint). Tanmateix, mai no he aconseguit entendre perquè l’entreteniment està renyit amb la qualitat. O és que si llegim El Quijote o Madame Bovary està prohibit passar-s’ho bé? L’entreteniment i el gaudi són conceptes complexos. No tothom es diverteix fent el mateix, però segons aquest autor sembla que, per ser bona,  la literatura ha d’avorrir. Quin elitisme més caspós!
4. Com que per a l’autor de l’article la majoria de novel·les negres no valen la pena, creu que no passaran a la posteritat. Doncs no ho sabem. Unes sí, les altres no. Tanmateix, la qüestió és més senzilla que tot això. El plantejament és: I de les altres, les “no negres”? Quantes novel·les “no negres” passaran a la posteritat? Totes? És que tota la narrativa que no pertany al gènere és excel·lent? O n’hi ha de bona, de mediocre i de dolenta com en totes les manifestacions humanes? El maniqueisme de l’article arriba a cotes de vertigen.
5. Per acabar-ho d’adobar, l’autor titlla la novel·la negra de “literatura de moda, pasajera”. No negarem que, en els darrers anys, hem viscut un boom. Diversos fenòmens l’han posat de moda, sí. Però, en essència, el gènere fa segles que existeix; i estic segura que no deixarà d’existir. Podrà sofrir alguns canvis, podrà ampliar-se, difuminar-se, fusionar-se. Però mentre el morbo del crim ens continuï fascinant, aquesta literatura romandrà ben viva. De “pasajera”, res.  



Totes aquests premisses les empra Arjol per legitimar uns autors enfront d’uns altres. Parla de Màrkaris, Philip Roth, Vázquez Montalbán. Fins i tot de Mendoza, al meu entendre de dubtosa adscripció al “negre” (però tant se val això ara). El cas és que s’expressa en aquests termes: “hay autores que, de verdad, hay que quitarse el sombrero frente a ellos  y practican la excepción a la regla de la mediocridad”. El cànon, sempre el cànon. Però molt bé, posem que sí.
L’afirmació ve seguida d’un altre paràgraf que també em sembla, a priori, correcte: “Tenemos donde elegir, sin que los grandes editores tengan que venir a decirnos qué coño (lleig) debemos comprar, leer, digerir y asimilar. La respuesta es  un contundente “no”. Se debe reclamar el derecho a elegir por uno mismo, con la ayuda de quienes amamos la literatura desde un punto de vista categórico, de quienes vemos en ella un recurso para la vida o para el cambio” (ai, noi, t’ha tornat a sortir l’indesitjable elitisme).
Tanmateix, després ho espatlla de manera terrorífica. Perquè, tot i condemnar els grans grups editorials (com és necessari des de posicions críticament realistes), acaba dient: “nos encontramos con que lo que predomina es la pelotudez de Dan Brown y las crónicas y biografías no autorizadas de políticos y vedettes que, por lo general, son carne podrida. Si la literatura se ha ido al carajo ha sido por culpa de los escritores y no de los editores”.
Home, doncs no ho tinc tan clar. Escriptors dolents, oportunistes i que proven sort en poden existir a milers, però si no trobessin un editor que tregués el llibre, no els coneixeria ni Déu. Si ningú no hagués apostat per Dan Brown, les seves novel·les restarien inèdites en un calaix. Si cap editorial no recolzés personatges mediàtics de tota mena i els publiqués les seves xorrades irrellevants, el fenomen desapareixeria. La culpa és al terrat del capitalisme ferotge, que ha acabat amb l’art i amb la creació; que ha fet desaparèixer la figura de l’antic editor, entès com ningú, curador d’autors i de llibres; que ha primat la immediatesa i la cultura del reality; que vol, en definitiva, una població inculta, sense esperit crític i sense capacitat de reacció.
Aitor Arjol, no cal carregar-se el gènere negre que, com tots, té productes excel·lents, mediocres i dolents. No cal trepitjar el germà més feble, quan allò que denuncies passa en tots els àmbits de la cultura. No cal desqualificar ni culpabilitzar el lector afeccionat; no cal barrejar temes ni posar premisses sucades en un brou de casposos prejudicis.

Allò que convé és obrir la ment i lluitar per la creació, per la literatura. Recordar cada dia que “la cultura no és un luxe”, que ha d’estar a l’abast de tots. Recolzar els editors petits, els autors compromesos i honestos, els estudiosos que lluiten per un alè d’aire fresc. Convé ser crític, molt crític. Però si una cosa no necessitem, amic, és la demagògia cultural. Per fer demagògia, ja tenim els polítics.     


11 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Hi ha comentaris als que no s’ha de donar el més mínim valor. Hem de seguir llegint el que ens agrada i sobretot si ve garantit per persones que s’estimen el gènere i que per això el recomanen. Ara mateix se m’acut una frase de Jean Cocteau a “Journal d’un inconnu”. “Quien se afecta por un insulto, se infecta”. Doncs endavant amb la novel•la negre acreditada.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bona la frase de Cocteau. I molt certa. Però el problema és que això és un article publicat. Per tant, ho llegeix gent. I més que un "insult" és tota una concepció que molts lluitem per eradicar.
Una abraçada, Jordi. I gràcies.

Jordi Canals ha dit...

D'acord Anna. Una abraçada!

Francesc Puigcarbó ha dit...

el problema de la novel·la negra, ñes que ja fa temps està escrita, i en principi ningu ha estat capaç d'aportar res de nou. Me n'he fet un tp de llegir-ne i mai l'he considerat un subgénere. Són apreciacions personals; parlàvem am Júlia de la Panxa del Bou de 'el verano de los juguetes muertos' de Toni Hill, que a mi em va semblar francament molt fluixa i plena de tòpics a l'ùs, però és que jo també en vaig escriure una i està plena també dels tòpics que retrec als altres.
Lamento m'esborressis del Facebook, tots tenim un dia dolent a l'hora de comentar quelcom, i els sanfermines per a mi sòn molts especials...

salut i amistat.

Anna Maria Villalonga ha dit...

L'exemple que poses no és significatiu. Una novel·la per encàrrec. Però el gènere està vivíssim, ple de grans autors i molt innovador. D'altra banda, un gènere es defineix per estar adscrit a una sèrie de convencions. El codi establert, la seva recurrència, és quelcom inherent al plaer que un gènere provoca.

Anònim ha dit...

Molt bon article Anna, l'has fet amb el cor! Jo no sé fer comentaris, ja ho saps, però la teva lluita, i la de tanta gent, per la novel·la negra no té preu.
Endavant amb el vostre entusiasme!
Tura

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Com et pots imaginar estic totalment d'acord amb tu. Escrits com el d'aquest home em fan treure foc pels queixals; només demostra ignorància però s'infla de fer-se l'entès. De gent ignorant que passen per entesos n'hi ha tantíssima que fa esgarrifar i, com en el seu cas, perpetuen clixés i fan mal; això és el pitjor, que fan mal. Molt bones respostes!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Tura. He escrit amb el cor, perquè, com diu la Shaudin, aquestes coses em fan treure foc pels queixals. I el més greu, com també diu ella, és que la gent les llegeix i se les creu. És una lluita constant.
Gràcies a les dues, Tura i Potato de Toronto.

Maurici ha dit...

A banda d'estar completament d'acord amb tu (quina mania tenen alguns d'arraconar segons quins gèneres!), he dir que el teu escrit m'ha entretingut plenament i m'ha fet passar uns minuts ben bons!

Au, siau!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies! Que us interessi i us entretingui ( hahaha, entretenir, entretenir) em fa tirar endavant amb ànims!

Maria Carme Roca ha dit...

Molt bon article, Anna Maria, i molt bona rèplica. Ja ho sabem: sovint allò que agrada molt i a força gent no és per a exquisits. És el seu problema.
Endavant, "negrots"!