El Vi fa Sang, tercera edició: el festival negrot de l'Espluga de Francolí

El Vi fa Sang, el festival de novel·la negra catalana de l'Espluga de Francolí, arriba enguany a la tercera edició. Se celebrarà els dies 24, 25 i 26 d'aquest mes de març i jo hi participaré amb una enorme il·lusió. Presentaré la meva novel·la El somriure de Darwin i formaré part d'una taula rodona on parlarem de la llengua catalana en relació amb el gènere. He de dir que els meus records de les dues edicions anteriors són tan enormes, tan bonics, que ja friso per anar-hi. En aquesta ocasió, endemés, espero que em serveixi per relaxar-me una mica i netejar la ment d'aquest moment que estic vivint. El maridatge de la literatura negra i del vi és sensacional. I ens tracten tant bé a l'Espluga! En fi, que si podeu, no us ho perdeu.

Diversió, llibres i felicitat, tot garantit.  

Feliç dissabte, negrots.

Tempesta al Bàltic, de Salvador Balcells

Tempesta al Bàltic, de Salvador Balcells, és la quarta aventura del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, després de La taca negra, El vi fa sang i Dur de pair. En aquesta ocasió, el policia valencià (que viu i exerceix a Tarragona) es troba en un lloc ben allunyat del seu ambient habitual: un creuer pel Bàltic on està passant unes idíl·liques vacances amb la seva esposa Cinta.

Les vacances, però, deixen de ser tan idíl·liques quan una passatgera, una noia jove i bonica de costums una mica llicenciosos, apareix morta en circumstàncies clarament sospitoses.

La novel·la és molt lleugera i passadora, agradable de llegir especialment per als amants de la literatura costumista. I és que Balcells, com ha manifestat explícitament en diverses ocasions, es troba molt còmode en aquest registre. La seva obra se situa a mig camí entre el gènere policíac i una narrativa senzilla i planera que posa èmfasi, per damunt de tot, en la vida quotidiana dels personatges.

Pel que fa a aquest aspecte, la trama de Tempesta al Bàltic resulta extremadament realista i recognoscible. Balcells és un bon observador i ens mostra les relacions humans de manera molt versemblant. Els estira-i-arronsa matrimonials, les petites misèries de la gent, el comportament humà en solitari però també dins del grup... Tot plegat és el que sembla interessar més l’autor, que es deté en un gran nombre de detalls gairebé com si la novel·la, més que formar part del gènere criminal, estigués adscrita a la narrativa de viatges. També la vida dins del vaixell i la correlació de forces que s’hi estableix davant del conflicte esdevenen perfectament creïbles.

En contrapartida, el cas policial –malgrat que ben lligat i justificat– no m’ha semblat tan factible. Ignoro si un mosso d’esquadra de vacances podria arribar a intervenir tan directament en una investigació d’assassinat en un creuer estranger i en terres russes. Tanmateix, estem parlant d’una novel·la. De vegades en la ficció passen coses que semblen impossibles. A més, tenim entre les mans un policia, l’Emili Espinosa, que sempre es fica on no el demanen. Un investigador que, en contra del que pugui semblar, és extremadament competent, intuïtiu i tossut. On hi ha un crim, allà que hi és. I el millor de tot: sempre se’n surt, negrots. Ja us ho podeu ben creure.

Si voleu passar una estona distreta, tot passejant calmosament per la geografia del Nord d'Europa, no us ho penseu. Aquesta és la vostra novel·la.

Bon dijous, negrots.

 

Neix EN NEGRE, associació per a la defensa i la promoció de la novel·la negra en català

Benvolguts negrots,

Avui és un dia especial. Ja és una realitat l'Associació EN NEGRE, creada sense ànim de lucre per a la defensa i la promoció de la novel·la negra en llengua catalana.

 

Ja feia temps que la idea ens voltava pel cap. El somni d'uns quants malalts de negror que no tenim cap mandra a l'hora de posar-nos a treballar. Necessitem normalitzar el país, la cultura, la llengua, els gèneres literaris. Necessitem normalitzar-ho tot. I per això hem tirat endavant aquesta iniciativa.

 

Us diré exactament qui som, perquè la claredat és molt important. La transparència, com en diuen ara. De manera que aquí ens teniu: Àlex Martín Escribà, Sebastià Bennasar i jo mateixa. De seguida vam buscar dos còmplices més, necessaris per arrodonir la Junta. Contentíssims, Lluís Llort i Salvador Balcells van acceptar sens dubtar-ho.

 

Hem creat un bloc (que enllaço aquí) on publicarem tota la informació de l'Associació. També som ja a twitter (@en_negre) i a facebook: Associació EN Negre.

 

Em complau afegir que la nostra primera activitat ha estat convocar un premi literari, el Memorial Agustí Vehí. Les bases del premi també les trobareu al bloc i aquí mateix. Com veureu, comptem amb un jurat de luxe: Jordi Canal, Paco Camarasa, Àlex Martín i Sebastià Bennasar.

 

Mitjançant les xarxes i el bloc sereu informats puntualment de totes les nostres novetats, publicacions, activitats, etc. Estem molt engrescats i volem engrescar-vos a vosaltres també. Esperem que ens ajudeu a difondre i que ens acompanyeu en aquest camí que tot just avui comença.

 

Moltes gràcies, negrots. I visca la novel·la negra en català!

Club de lectura a la seu de Meteora

 

 

El passat dia 15 vaig assistir a la trobada del Club de lectura que organitza l'Editorial Meteora. Sota la direcció de Jordi Fernando, en aquesta ocasió el llibre del qual hom parlava era el Safareig dels morts, de l'amiga Marta Banús. Jo ja el vaig llegir fa temps, com podeu recordar si torneu a llegir la ressenya (aquí), però em va resultar molt agradable tornar a parlar-ne.

 

Els tertulians del Club (entre els quals en Salvador Balcells) s'ho havien passat molt bé amb el llibre, de manera que van cosir la Marta a preguntes. Sobre el procés de creació, sobre el motiu d'inspiració de la trama, sobre els personatges, sobre detalls curiosos. La Marta va respondre amb il·lusió i va demostrar que s'havia documentat profundament a l'hora d'escriure la novel·la. També ens va avançar que actualment està confegint una segona entrega amb el mateix protagonista, en Ruscalleda. 

 

Un cop acabada la trobada, vam anar tots plegats a sopar. Déu n'hi do el sopar! Tot era boníssim. En resum, una magnífica vetllada estiuenca en companyia de la nostra passió favorita. Els llibres i la bona gent. Aquí us deixo un reportatge gràfic de tot plegat.

 

Per les cares que fem  podreu comprovar que ens ho vam passar molt bé.     

 

 

 

 

Crònica d’un bon Sant Jordi

Paradeta de vell. Una passada.

Avui ha estat un bon dia de Sant Jordi, malgrat les gernacions que ocupaven els carrers i gairebé impedien transitar, malgrat les cues de gent que esperaven la signatura dels “escriptors” mediàtics –que continuaven superant de llarg les cues dels autèntics escriptors– i malgrat el mal d’esquena que ara tinc per culpa del cansament i de la maleïda hèrnia discal. 

El dia ha acompanyat. Sol i bona temperatura, però sense una calor excessiva. Jo he sortit de casa abans de les onze, he agafat el metro i m’he plantat al centre. Només arribar a la Rambla de Catalunya, m’he trobat amb una exalumna, l’Ana Cucala. Es veu que cada any he de topar amb alumnes. És un clàssic. Una senyora que passava per allà ens ha fet una foto. I aquí la teniu. 

He fet una primera volta de reconeixement i m’he firat ja d’entrada. Tres títols antics, tres novel·les de vell que m’han costat, totes tres juntes, 10 euros. Títols: La vagabunda, de Colette (sense comentaris), El jutge i el seu botxí, de Friedrich Dürrenmatt (delicatessen) i El falcó maltès, de Dashiell Hammett (un clàssic que he llegit però que, sorprenentment, mancava a la meva biblioteca negra). 

Tot seguit, he alternat estades a les paradetes de les meves editorials de capçalera, Alrevés i Meteora. La primera, a Rambla de Catalunya. La segona, a Passeig de Gràcia. Ambdues a la mateixa alçada, entre Mallorca i Provença. Per tant, era fàcil anar de l’una a l’altra. 

A la primera hi havia en Josep Forment i l’Ilya Pérdigo. He demanat La estrategia del pequinés, d’Alexis Ravelo, que ja tenia intenció de comprar (en Sebastià Bennasar me n’ha parlat meravelles). D’altra banda, ha coincidit que a la parada hi estava signant llibres el crack dels cracks, Víctor del Árbol. Tan carinyós com sempre, ens hem fet fotos, m’ha signat La tristeza del samurái (que em mancava) i hem xerrat una estona. En Víctor s’ho passa pipa. I no és per a menys, perquè està pujant com l’escuma. És una persona extremadament afable, amb un somriure contagiós que sempre mostra obertament. Està vivint el seu moment amb plenitud, però sense perdre el cap. I això diu molt al seu favor. 

 

A Meteora he pogut compartir una estona amb la Maria Dolors Sàrries i en Salvador Balcells. A més, m’han comunicat una molt bona notícia: Mònica Batet, amb la seva novel·la No et miris el riu, opta com a finalista al Premi Crexells. Avui, precisament, he adquirit el llibre, que penso llegir ben aviat. Com sempre, ja en confegiré l’oportuna ressenya, però de moment li desitjo molta sort.    

 

  

He passejat una altra estona. Volia passar per la parada dels Relataires, però he notat que les antipàtiques vèrtebres lumbars i el malaguanyat nervi ciàtic em començaven a fer figa. Per tant, he tornat a la parada d’Alrevés, on havia quedat amb els meus companys de fatigues, Sebastià Bennasar (que havia de signar llibres) i Àlex Martín Escribà, que s’ha pogut escapar de Salamanca per retrobar-se amb el Sant Jordi barceloní després de quinze anys d’absència. Poquíssima broma. En quinze anys, les coses han canviat molt. El pobre estava amb la boca oberta, felís como una perdís. 

Un cop allà, m’ha fet molta il·lusió l’arribada de Luis Gutiérrez Maluenda, el meu objecte d’estudi en la Comunicació que vaig exposar en el recent congrés salmantí. En un tres i no res, ha col·locat sis llibres a un pobre incaut. Els seus quatre (tres de la sèrie Atila i La fiesta) i els dos últims de Crims.cat, Lluny d’aquí, de Jaume Benavente i El país dels crepuscles, d’en Sebastià Bennasar. Ja li he dit: “Lluís, ets bon escriptor, però em sembla que encara ets més bon venedor”. 

 

 

  

El bon humor i la companyonia han regnat tota l’estona. I, per acabar-ho d’adobar, he pogut desvirtualitzar l’encantadora Maria Dolors García Pastor, també autora d’Alrevés amb el llibre El cafè de la Luna. Una noia molt simpàtica que, fins avui, només coneixia a través de facebook. 

He dinat amb el Manel, que m’ha regalat una rosa preciosa, com cada diada de Sant Jordi des de fa més de trenta anys. Una rosa que ara mateix s’està cruspint la senyora Colette. I és que, des que aquesta gata mimada va arribar a casa meva, és absolutament impossible gaudir d’una planta d’interior o d’un ram de flors. Així de clar. 

I ja està, negrots. Ja us he fet la crònica del meu dia. Demà coneixerem la llista dels llibres més venuts. Més val que no ens posem pedres al fetge, perquè de segur que seran els mediàtics de sempre. Tot i això, espero que els meus amics –escriptors de veritat i no “de fireta”– aconsegueixen també unes bones xifres. 

I aquí us deixo amb la darrera foto, la de la meva compulsió santjordienca 2013. Com que no tenia llibres pendents de llegir, doncs mira, embolica que fa fort. Fins aviat, negrots.