Presentació de Crims.cat a Òmnium Cultural

Tot just es compleix un any del debut de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Ahir a la tarda, a les dependències de la seu central d’Òmnium Cultural, hi vam celebrar una nova presentació. Amb la moderació de Lluïsa Julià, escriptora i membre de la Junta Directiva d’Òmnium, a la taula s’hi van aplegar Àlex Martín Escribà, director de la Col·lecció; Andreu Martín, el nostre autor més veterà, de tots conegut, que va inaugurar Crim.cat amb la novel·la Història de mort; i Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, que fou l’artífex de la versió catalana de Pluja negra, de l’autor sard Flavio Soriga, número 4 de la Col·lecció.      

La trobada esdevingué prou perllongada, perquè tothom estava tan a gust que costava acabar. Àlex Martín Escribà, amb la seva vàlua i erudició habituals (és expert en el tema i professor de català a la Universitat de Salamanca), ens va fer cinc cèntims del projecte. A aquestes alçades, tots els negrots ja el coneixeu. La idea és publicar una col·lecció en català seriosa, moderna i de qualitat, que amb el temps es converteixi en el relleu natural de la mítica Cua de Palla. Una col·lecció que reuneixi els autors catalans actuals i també les traduccions d’obres europees (sobretot del sud d’Europa) poc conegudes i que no hagin estat traduïdes a altres llengües de l’Estat. Es tracta d’oferir novetats, de donar a conèixer, de provocar la lectura en la nostra llengua. En diverses ocasions ja hem recollit aquí la necessitat de l’existència d’una col·lecció, on el públic s’hi pugui adreçar tot fent-li confiança, tot sabent que és curosa i que està confegida amb un nivell d’exigència elevat.  

Andreu Martín és molt xerraire, carismàtic i divertit. Té un bagatge de vivències i anècdotes tan extens que, si volgués, podria parlar hores i hores sense avorrir ningú. Ens va delectar amb la història dels seus inicis, dels seus primers intents d’escriure en català (recordem que resulta prou difícil per a la gent que vam ser educats exclusivament en llengua castellana), ens va explicar curiositats de Manuel de Pedrolo, de Jaume Fuster... Una delícia. També parlà de literatura i del gènere. Per a ell, ja no pertoca creure que l’èxit del “negre” és una moda (terme que no l’acaba de convèncer), sinó que podem considerar que està plenament consolidat, com passa arreu del món.  

Pau Vidal –sempre tan oportú, intel·ligent i de fina ironia– s’ocupà d’allò que més el preocupa: l’estat i la situació de la llengua catalana. Dissortada, la pobra. Sempre patint, sempre al darrere de la llengua dominant. Vidal va lloar la novel·la de Soriga (de complicada traducció) i la Col·lecció Crims.cat, que valora molt positivament pel rigor que la caracteritza i perquè és una iniciativa valenta i necessària. Considera que és un projecte capdavanter, cridat a superar l’estereotip, el prejudici instaurat que impedeix que gran part del lector potencial faci un pas que encara no ha fet i es decideixi a llegir en català. Va posar exemples divertits, però sagnants, i va criticar –per oportunista i fals– allò que molta gent diu: “és que els escriptors catalans no escriuen com es parla”.

I és clar que no. Ni els catalans ni els castellans ni els de la República del Congo. La literatura no és la llengua oral. Sempre, absolutament sempre, pateix un procés de canvi, d’estilització estètica. Això ho diu en Pau i ho sabem i repetim tots els filòlegs. Si escrivíssim com parlem, la lectura seria inviable. Tanmateix, el lector català encara s’ha desempallegar d’absurdes idees i assumir que, en les seves mans, es troba gran part de la solució a l’escassetat de vendes i a la manca de renom d’una creació autòctona que no té res a envejar a la de la resta de països.   

Us garanteixo que aquesta crònica, de tantes coses interessants que van sorgir, es podria allargar quasi indefinidament. Evidentment, és impossible. Per sort, tot just acabar l’acte ens van comunicar que més de 900 persones havien seguit en directe la presentació a través d’Internet. Poca broma, negrots. Prometo, si aconsegueixo trobar la filmació (de moment encara no surt enlloc), compartir-la amb vosaltres  ràpidament.      

Mentrestant, aquí teniu el meu modest reportatge gràfic.

Que passeu un bon dijous, negrots.