Harlem Nocturne

divendres, 1 de febrer de 2013

Val més matar un home que perdre un bon costum, de Miquel Giménez





No guanyo per sorpreses, negrots. Resulta que començo a llegir una novel·la negra i em trobo amb un text que m’ha deixat, atès que ens trobem en ple segle xxi, estupefacta. Sé que no m’enteneu, però no patiu. Ara mateix m’explico.
Com molts de vosaltres sabeu, el meu àmbit d’estudi acadèmic a la Universitat de Barcelona se centra en la Literatura Catalana de l’Edat Moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració. Em dedico especialment a aquest darrer període, que abraça el segle xviii i les primeres dècades del xix. Amb motiu de la celebració de la BCNegra 2013, on m’han convidat a moderar les dues taules de novel·la negra catalana, estic llegint (evidentment) les obres dels autors amb els quals hauré de treballar.
De sobte, m’enfronto a Val més matar un home que perdre un bon costum, de Miquel Giménez, amic virtual que aviat tindré el gust de conèixer personalment. I descobreixo, astorada, que el seu text sembla directament arribat de temps pretèrits, gairebé com si salvant les distàncies inevitables, sobretot perquè el gènere no es conreava encara tres segles enrere l’hagués compost un dels meus autors il·lustrats. 
Ignoro si Miquel Giménez n’és conscient. Tanmateix, la seva ficció, que recrea les aventures detectivesques d’una iaia del Berguedà, s’insereix en una tradició molt antiga, de caire metaliterari: la utilització i recuperació de certes expressions caigudes en desús tot explicant la història mitjançant l'ús de dites populars, refranys, parèmies, frases fetes. Com dic, a la literatura catalana ens n’han pervingut diverses mostres, entre les quals destaquen dos reeixits testimonis setcentistes.
El més important a València, la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, i un a altre Mallorca, la Rondaia de rondaies de Guillem Roca i Seguí. Emmirallant-se en dues obres castellanes més antigues, Cuento de cuentos de Quevedo i Historia de historias de Diego Torres, Lluís Galiana i Guillem Roca van compondre les seves obres amb un artifici ambiciós: l’encadenament de frases fetes que fessin sentit, amb tota la naturalitat possible i procurant també que no se’n repetís cap. Ara comprendreu millor el meu estupor quan em trobo que, en gran part, la novel·la de Miquel Giménez du a terme un exercici molt similar. De fet, també el títol i les frases que encapçalen alguns dels capítols llueixen un indiscutible aire de refrany.  
 


Evidentment, no és aquesta la normalitat estilística de la novel·la negra. Però tampoc Val més matar un home que perdre un costum se'n pot considerar una genuïna representació. Jo diria que tenim entre mans un producte de caràcter detectivesc, amb reminiscències de la narrativa d’enigma, que ret un homenatge casolà i pintoresc als pioners del gènere. De fet, Conan Doyle hi apareix citat. I, d’altra banda, és impossible no pensar en la singular Miss Marple quan coneixem l’inefable personatge de la Senyora Dolors, que sembla extreta de la nit dels temps.
La senyora Dolors, cuinera d’alt nivell, ha tornat al seu Berguedà natal després d’haver treballat durant dècades per als més significats defensors europeus de la llei i l’ordre: el Prefecte de la Policia de París, el Súper Intendent d’Scotland Yard, el cap dels Serveis Secrets del Vaticà i el responsable de la CIA per a l’Europa Occidental. Amb aquest currículum, de crims en sap més que ningú. A més, posseeix intuïció innata, capacitat d’observació i gran curiositat. Tot plegat, un còctel que la converteix en una detectiva de primer ordre.
Amb l’ajut de la seva amiga Remei, el mossèn del poble (personatge d’àmplia presència en obres burlesques de tradició popular), el seu nebot metge, un amic mosso d’esquadra i un masover que s’embolica amb els mots al més pur estil Catarella, la iaia berguedana s’atreveix amb tot. No hi ha misteri que se li resisteixi. És una mena d’heroïna de masses amb una fama que transcendeix les fronteres de la comarca i s’estén per tot Catalunya.  
 
Lògicament, la presència de l’humor resulta essencial dins la novel·la. Un humor també de caire reculat, que m’ha recordat moltíssim els sainets vuitcentistes, amb la potenciació de la llengua com a element idoni per a la hilaritat. El to paròdic i deformant amara el relat. D’altra manera, no funcionaria, perquè la seva versemblança és absolutament nul·la. Es tracta d’un pur divertimento, un homenatge que es llegeix molt agradablement. Giménez no s’oblida, però, d’exercir la crítica i deixa anar alguns comentaris ben aguts que, en aquest cas, sí que són d’absoluta actualitat. D’altra banda, les seves citacions erudites també són constants, cosa que s'agraeix. 
Quan ha dit que algú que llegeix l'Odissea no pot ser un talòs, m'ha arribat al cor.
Fins ben aviat, negrots. 
  

11 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt la resenya, aquest "cau" segur.
Gràcies, Anna Maria



MARTA VALLS

interrobang ha dit...

Es com molt nostrat, no? si l'argument aguanta pot ser una troballa.
Sort en les teves taules rodones!!
Ànim.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És molt nostrat, però això no és cap impediment perquè l'argument aguanti. El que passa és que és una obra divertida i curiosa, però no és una novel·la negra a l'ús. No hi busquis tensió ni suspens, sinó més aviat ironia i originalitat de casa.

Gemma ha dit...

Curiós, sembla força interessant.

Judit Bergadà ha dit...

Quines ganes tinc de llegir-lo, Anna! I més tenint en compte que el Miquel també és amic facebook meu.
Gràcies per la recomanació!

Jordi Canals ha dit...

Comentari excel•lent. Tu sempre transmeten ganes de llegir amb les teves ressenyes tan detallades i engrescadores.

Anònim ha dit...

Sempre ressenyes magníficas !! Apuntat a la llista...necesitaré dos vides per llegir-los tots, però aquest sembla un llibre curiós i diferent.
Bona nit maca!
Tura

Anònim ha dit...

El trobo força engrescador, es diferent,quan parles de les dites populars, sento mès curositat!
Me l'apunto, vaig molt endarrarida peró aquest...

Carme Luis

Maria ha dit...

Nena, avui sí que has casat dos dels amors de la teva vida! Ara entenc allò de The Great Conversation. 'braçada.

Teresa ha dit...

La teva ressenya m'ha enganxat molt, Anna! Dedueixo que és un llibre fresc, fàcil de llegir i molt entretingut!!
Em faltarà temps per encomanar-lo a la llibreria! Gràcies!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ostres, què curiós! Doncs, mira, encara que no sigui una noveŀla negra a les que estem acostumats, o potser precisament per això, m’atrau molt. M’agrada l’originalitat i la diversitat. I és òbvi que d’ambdues n’està plena la noveŀla negra catalana. És fantàstic!
Ah, i és bo saber que no en tinc res, doncs, de talossa.