Harlem Nocturne

diumenge, 10 de febrer de 2013

BCNegra 2013: la taula dels debutants




Tot i que dos d’ells no eren debutants (Llort i Soriga), la BCNegra en feia referència perquè enguany els tres llibres han encetat un camí reconegut públicament dins del món de la negror. Estic parlant de Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes, “La Negra” de La Magrana), Franz Delplanque (Un gramo de odio, que inicia la nova col·lecció negra d’Alfaguara) i Flavio Soriga (Pluja negra, escrita el 2002 i publicada per Alrevés a Crims.cat en una esplèndida traducció de Pau Vidal).  
Moderats per Carlos Zanón, en el magnífic escenari de La Capella, els autors ens van parlar de les seves obres, molt diferents entre elles. Personalment, només em falta llegir la del francès Delplanque (aquesta sí, primera novel·la), una divertida ficció protagonitzada per un assassí professional de quasi setanta anys i força sui generis. El personatge, de nom Jon Ayaramandi, decideix jubilar-se i establir-se en una petita població del País Basc francès. Tanmateix, es veurà obligat, per circumstàncies que no desvetllaré, a exercir d’improvisat detectiu i a participar en la recerca d’una persona desapareguda.  
Delplanque va confessar que ell buscava un protagonista original, allunyat del típic policia o del detectiu privat més clàssic. Però, alhora, havia de crear un personatge que fos especialista en crims. Qui millor que algú que n’ha comès tota la vida? Així nasqué Ayaramandi, que, malgrat l’edat, és simpàtic i atractiu, un catxes molt exitós amb les dones (de vegades, però, ha de cercar l’ajut d’una pastilleta que tots coneixem), que s’emborratxa sempre que convé. Pel que sembla, el reconvertit investigador resulta un ésser entranyable, amant de la natura, dels animals i de la música. La fina ironia, segons l’autor, és el tret més destacat de la novel·la i de la visió de la vida del seu personatge.


No crec que faci falta que comenti les obres de Llort i de Soriga, ja que us he enllaçat més amunt les respectives ressenyes. Ambdós autors van resultar tertulians molt agradables. Llort, sempre mesurat i senzill, incidí en la importància que atorga als detalls, a l’estil, al llenguatge. Per a ell, la novel·la, un cop acabada, requereix una exhaustiva feina de revisió.
Soriga és un personatge molt carismàtic. Hiperbòlic, culte i xerraire, estava molt content de trobar-se a la BCNegra i va confirmar que a Pluja negra (tal com Zanón havia apuntat) un dels temes principals és la llibertat de la dona. A Sardenya la violència contra les dones està molt present i, per aquest motiu, va decidir plasmar-la. En el procés de construcció de la seva ficció, el més important rau en delimitar l’atmosfera, la llengua, el lloc. Després, es produeix tota la resta.
Quan Zanón va interpel·lar els autors sobre el seu tractament de la violència, Soriga va insistir en la idea anterior. L’illa de Sardenya té una història molt violenta: un lloc clos, amb pocs habitants i molta pobresa, que viu una dura realitat de segrestos i una enorme brutalitat masclista. Per a Soriga, sens cap mena de dubte, la violència és una cosa d’homes. La situació el mena a acceptar com a legítima una certa dosi de violència en l’exercici de la tasca policial.


Delplanque manifestà que la violència existeix i que, per tant, ha d’aparèixer en la literatura. A França la tradició del roman noir és àmplia i molt significativa. L’autor té clar que, tot i haver de ser recreada de manera realista, la violència també pot patir un procés d’estilització metafòrica des del punt de vista creatiu. Literari en el seu cas, però extrapolable a altres mitjans, com el cinema (va citar Tarantino, que reflecteix la violència en tots els àmbits i nivells). A Un gramo de odio, segons Zanón, el sistema que sembla més senzill per resoldre una situació és matar. Com si la violència fos el camí més curt entre dos punts. Delplanque no ho va negar... i jo reflexiono: deu ser normal, atès que el seu protagonista havia estat un assassí professional que precisament excel·lia en aquesta activitat.
Llort, per la seva banda, confessà que s’ho passa molt bé amb la violència. Li agrada estripar. No debades Sebastià Bennasar el va qualificar del conreador de la ultraviolència (Pot semblar un accident, 2011, Ed. Meteora) en relació amb la seva novel·la Trenta-dos morts i un home cansat, de 2004.
Per rematar la taula, que com sempre es va fer curta, Llort va reivindicar molt adequadament la novel·la negra en català. Va fer notar que ell podia llegir sense problemes, traduïdes, les novel·les dels seus companys de tertúlia, però que això no passaria a l’inrevés, ja que el seu llibre estava escrit en una llengua minoritària amb poquíssimes possibilitats de ser traduïda al francès o a l’italià. Doncs sí, així és. Té tota la raó. Per tant, tots hem de posar-hi un gra de sorra. Els lectors, llegint. I els editors, fent l’aposta de traduir.
Demà més, negrots.
     

9 comentaris:

Tià ha dit...

Com sempre, una gran crònica! Sort en tenim de tu!

Gemma ha dit...

Estic d'acord amb el Tià.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, guapos!

Jordi Canals ha dit...

D'això se'n diu informar bé i a l'hora.

M.Dolors ha dit...

No vaig poder ser-hi, però l'Anna ens hi porta. Gràcies.

Teresa ha dit...

Té raó la M.Dolors...encara que no hi hagis anat tens una informació que segur que és la millor!
Comprovem que els negrots tenim material inesgotable per gaudir!!

Moltes gràcies!

Anònim ha dit...

Teniu raó noies, no cal anar-hi, amb l'Anna en tenim prou! La premsa ha fet molt ressò d'aquesta BCNegra 2013, ahir mateix "El periòdico" li dedicava dues pàgines senceres, un èxit!
Gràcies Anna, aquesta gent pot estar ben contenta amb tú!
Tura

Anònim ha dit...

Reiteru, el que diu la Tura, ahir el Periodico, i també ho vaig escoltar el divendres per radio. Un gran èxit la BCN NEGRA.

Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt interessant tot plegat. Gràcies per la crònica!