Harlem Nocturne

dilluns, 24 de setembre de 2012

L’edat del dubte, d’Andrea Camilleri

 
 
Quan hom està indecís, cansat, trist o deprimit, la cultura ens ofereix algunes fórmules que no fallen mai. No són exactament les mateixes per a tothom, és clar. Els gustos personals hi tenen molt a veure. Però el cert és que la majoria de nosaltres comptem amb un conjunt de pel·lícules, sèries, poemes, llibres o autors que acostumen a resultar-nos molt útils com a mètode de consol.
Un dels que no falla és Andrea Camilleri i la seva nissaga del comissari Montalbano. I si és en català i amb la traducció superesplèndida de Pau Vidal, encara més. Quan sents la punxadeta del “baixon” anímic, posa un Montalbano a la teva vida. Ja veuràs com tot canvia de color.
L’edat del dubte no és una gran novel·la. Es tracta tan sols d’un títol més de la sèrie, ben travat i imaginatiu, però senzill i lleuger. L’obra palesa sens dubte el bon ofici de Camilleri, però també acusa el pas del temps i el llarg nombre de novel·les que constitueixen el conjunt. No hi ha gaire sorpreses, tot es desenvolupa dins de les coordenades habituals, però precisament per això la lectura resulta tan propera i agradable com tornar a casa després d’un mal dia.   
 
 
Andrea Camilleri no pot amagar la seva avançada edat. Ni pel que fa al mètode de la investigació (resulta poc versemblant la importància dels documents en paper, el fet que gairebé no s’usi Internet o l’escassa presència dels telèfons mòbils, etc.) ni pel rerefons que la trama traeix. La queixa pel pas del temps, la idea de la vellesa com a element castrant, la presència constant de les referències a l’edat del protagonista. Aquesta qüestió ja apareixia a l’anterior títol de Montalbano, Foguerada d’agost, i era el tema central d'El vestit gris, novel·la no negra independent de la nissaga.    
Pel que fa a la intriga criminal, L’edat del dubte toca un tema punyent i molt actual, com sempre passa amb les obres de Camilleri. Ens aboca al tràfic de pedres precioses procedents del continent africà, els diamants de sang, que tantes vides i patiment arrosseguen al seu darrere.
La novel·la, com ja és costum, posseeix un vessant agredolç. L’humor desfermat, en ocasions decididament caricaturesc (no desvetllaré res per tal que en pogueu gaudir en primera persona, però que tingueu clar que les intervecions d'en Catarella són per sucar-hi pa), es barreja amb una reflexió seriosa al voltant de l’amor, la vida i la mort. Això sí, malgrat tots els disgustos, en Montalbano continua alimentant-se la mar de bé.
 
 
Negrots, lectura indubtablement recomanable. I vull tornar a destacar la traducció d’en Pau Vidal. Sense la seva adaptació/reinterpretació del llenguatge de Sicília, res no seria igual. De fet, si algun cop heu llegit Montalbano en castellà, sabreu perfectament de què parlo.   


14 comentaris:

Anònim ha dit...

ELENA SERRA: He gaudit molt aquesta darrera novel.la, al igual que les de la resta de la sèrie

Jordi Canals ha dit...

Prenc bona nota, m'agrada molt Camilleri.

Gemma ha dit...

Un altre a la llista de préstecs . Malgrat el pas del temps

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Totalment d'acord. A mi em va agradar molt, però no tant com Folgarada...
La traducció d'en Pau Vidal és com una punta de coixí, d'aquelles tan complicades.

Anònim ha dit...

El primer llibre de Camilleri que llegeixo i no m'agradat gaire.
Lo que si m'agrada son els teus comentaris de llibres. Salut! Mònica

Maria ha dit...

Ah, el Catarella, mestre en retòrica i porter del paradís... Quants records, Anneta.

JdM ha dit...

Doncs sí, el Camilleri es fa gran i es nota en les temàtiques de les seves novel·les. Potser no hauria de fer com el Woody Allen i pretendre no publicar una obra cada any (en el cas del Camilleri a vegades més). Així i tot llegir-lo sempre és garantia de passar una bona estona.
JdM

Teresa ha dit...

Segur que m'animaré a llegir aquesta novel·la!

Gràcies per la ressenya, que et posa la mel a la boca!

Petons!

José María Souza Costa ha dit...

Invitación

Yo soy brasileño, y tengo un blog, muy simple.
Estoy lhe invitando a visitar-me, y se posible, seguimos juntos por ellos.
Fuerza, Alegría y Amizad.
Ven para acá.

http://www.josemariacosta.com

Anònim ha dit...

Ja m'has engrescat amb aquest "mètode de consol"; una bona ressenya, impecable. He possat el llibre a la llista, llarga per cert. Bona nit Anna, Tura.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Algun dia la llegiré, encara que no sigui de les millors. Ara he començat una noveŀla del nostre amic Jordi Canals, per cert. Quant al Camilleri, només he llegit una noveŀla d’ell, August Heat (recorda que per a mi ha de ser anglès; impecable traducció, feta per un poeta), que deu ser Foguerada d’agost, de segur. Encara recordo aquell episodi, cap al principi, on en Montalbano, amb vestit de bany i un capell rosa, ha posat tot d’anxoves al voltant d’un forat i s’ho està mirant. I en Catarela arriba i li diu: “Que bonic aquest forat amb totes les anxoves al voltant”. Hahaha! Vaig riure durant dies.

Anònim ha dit...

No estaba pesant en aquest autor... però les teves critiques sempre em deixen un rau rau.... a llista dels pendents.
Bon dia Anna.
Mercè

Anònim ha dit...

Exelent crítica, me'l apunto, soc de les que tinc baixons de tan en tan, segur que serà una bona ajuda.

Carme Luis

charoglez ha dit...

Be... Camilleri es Camilleri... Yo sería capaz de leerlo hasta con la luz apagada...
Es un autor al que le perdono que la trama no sea nada del otro mundo, todo por seguir a Montalbano por Sicilia, comer con él en la trattoria de Enzo y asistir a las hilarantes conversaciones con Catarella, al que ojo!!! le ha salido un serio competidor en la figura del Dr. Lattes.