Harlem Nocturne

dijous, 6 de setembre de 2012

Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez




Quan vaig assistir a la presentació de Narcolepsia, el seu autor em va causar unes boníssimes vibracions. Un fuster de professió que havia iniciat l’aventura d’escriure: novell, jove, xerraire, expansiu, molt il·lusionat. Em va sorprendre que Jordi Canal, amb la seva solvència contrastada, lloés de manera tan entusiasta una òpera prima. Em consta que és molt exigent. Poques setmanes després, va arribar la contundent ressenya de Sebastià Bennasar, el qual, com ha demostrat sobradament, sempre diu el que pensa i mai no emet elogis gratuïts. Per tant, us podeu imaginar les meves expectatives en enfrontar-me a la novel·la.  
Ara, un cop acabada la lectura, encara estic una mica fora de joc. I em pregunto com puc definir amb exactitud l’experiència que ha representat submergir-me en les pàgines de Narcolepsia.  
Vagi per endavant que no sóc gaire amant de les novel·les de narcos i que, després de llegir fa anys La Reina del Sur, d’Arturo Pérez Reverte, no em van quedar gaires ganes de tornar-hi. Tanmateix, no puc negar que l’aventura de Jordi Ledesma m’ha seduït absolutament.



Narcolepsia és un text magne, brutal, increïble. Una història tan realista i ben travada que sembla impossible que l’autor no sigui ell mateix un membre d’aquest terrible món de les màfies de la droga.

Parlem d’una narrativa en vena, intuïtiva, directa, sense intermediaris. Literatura que brota com un torrent i que s’atreveix amb tot. Una trama  que arrasa, que es belluga del principi al final amb una naturalitat esfereïdora, amb uns personatges rodons, magníficament construïts (tant els principals com els secundaris); unes descripcions insòlites (sé que Jordi Ledesma no ha viatjat a tots els llocs que descriu); i uns diàlegs àgils i perfectament mesurats.
Ignoro si el text inclou alguns tòpics del subgènere. No he llegit prou novel·les que s’hi puguin incloure. Però sí que puc constatar que, al marge de la història mafiosa, Narcolepsia conté un viatge iniciàtic: el d’un pillastre de la Barceloneta, com deu haver-hi tants, que un dia qualsevol decideix prendre el camí equivocat. A la novel·la no se salva res. Res ni ningú. El món és amoral de mena, la corrupció domina arreu. No obstant això, com tots els murris del món, Julio Perla també posseeix el seu particular codi ètic.    
 


El ritme narratiu és trepidant, molt visual, de tècnica inequívocament cinematogràfica. Ledesma fa coses sorprenents, com deixar anar certs adjectius que, com a narrador, el posicionen. M’ha semblat suggeridor, singular, personalíssim. Sobretot perquè l’oralitat de la novel·la resulta palpable. En alguns fragments, el lector té la sensació d’estar assistint en primícia a una narració en veu alta, a una mena de crònica periodística d’uns fets que poden arribar a posar-nos els pèls de punta.
Em pregunto, com també fa Bennasar a la seva ressenya, què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.

 

6 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Fa molt bona pinta, espero poder comprar-lo aviat

Anònim ha dit...

Carai, quina ressenya més engrescadora; el posarem a la llista. Tura.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Un altre per la llista. Jo no vaig arribar ni a la meitat del llibre amb LA REINA DEL SUR. I això que l'amiga que m'ho va recomenar va dir que era "la novel-la més rodonad'en Pérez Reverte".

Jordi Canals ha dit...

Molt bé per Jordi Ledesma. Gràcies per la crònica

Gemma ha dit...

Sembla interessant. Una altre a la llista.

Teresa ha dit...

El títol ja em crida l'atenció...i després de llegir la ressenya.... un altre que cau segur!

Una abraçada!