Harlem Nocturne

divendres, 5 de juliol de 2019

Los peligros de fumar en la cama, de Mariana Enríquez





Si no vaig errada, ara feia temps que el terror no tornava a aquest bloc, fet imperdonable. Tanmateix, avui hi torna amb un volum que m’ha agradat molt: Los peligros de fumar en la cama, de l’autora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973). Coneixia el seu nom sense haver-la llegida, però en tenia bones referències i no m’ha decebut.

El recull consta de 12 relats ‒a quin més macabre, més fosc, més captivador‒ que exploren les entreteles més pregones de la sordidesa de l’ànima humana, així com tots els personatges i llocs comuns de la literatura de terror. Hi trobem morts que es manifesten persistentment a la vida quotidiana, sorprenents fets inexplicables, revenges terrorífiques, antropofàgia, sessions d’espiritisme, desaparicions insòlites, gent carregada d’obsessions, bruixes, espectres, fantasmes... Tot l’inventari sinistre que us pugueu imaginar, però passat pel sedàs de la modernitat més absoluta i, alhora, emmirallant-se en la tradició sud-americana d’aquell (no sé si ben anomenat) “realisme màgic” que tant ens ha fet gaudir.  

Com sol succeir en els volums de relats, n’hi ha alguns de més qualitat, o almenys que a mi m’han agradat més. No necessàriament han de ser els que agradin més a tothom, perquè cadascú de nosaltres porta a l’esquena la motxilla del seu propi imaginari, del seu bagatge de lectures i d’allò que, en funció de vivències i preferències, ens interpel·la més. A mi m’ha encantat el primer títol del recull: El desentierro de la angelita. Potser perquè m’ha recordat un dels relats de García Márquez a Doce cuentos peregrinos, l’intitulat La Santa. Potser perquè és una història que conjumina a la perfecció la tendresa, la sordiditat i la fatalitat de l’inevitable. Potser perquè, com passa a tot el recull, m’ha fascinat la riquesa, la cadència i la utilització sense complexos de la meravellosa llengua de l’Argentina. En qualsevol cas, m’ha subjugat. Per això us deixo un petit fragment per cloure aquesta ressenya, no sense recomanar-vos incondicionalment la lectura del volum.

Feliç divendres, negrots.

La angelita no parece un fantasma. Ni flota ni està pálida ni lleva vestido blanco. Està a medio pudrir y no habla. (...) 
Me levanté y salí corriendo hacia la cocina, a buscar los guantes que usaba para lavar los platos. La angelita me siguió. Apenas una primera muestra de su personalidad demandante. No me amedrentó. Con los guantes puestos la agarré del cogotito y apreté. No es muy coherente intentar ahorcar a un muerto, pero no se puede estar desesperado y ser razonable al mismo tiempo. No le provoqué ni una tos, nada más yo quedé con restos de carne en descomposición entre los dedos enguantados y a ella le quedó la tràquea a la vista.