Carvalho: problemas de identidad, de Carlos Zanón

Assumir el repte que va acceptar Carlos Zanón no és una empresa fàcil. No ho és. I encara m’ho sembla menys quan es tracta de reeixir-ne sense morir (encara que sigui metafòricament) en l’intent. És per això que vaig acostar-me a la novel·la, Carvalho: problemas de identidad, amb una prevenció que no m’importa admetre. No per desconfiança respecte a la capacitat del seu autor, això és evident. Però sí per aquella recança típica ‒qui sap si innata, qui sap si adquirida i carregada de prejudicis‒ que ens mena a desconfiar, inevitablement, de projectes com aquest. 

Em preguntava interiorment: Com s’ho farà en Zanón? Com salvarà els obstacles, alguns purament logístics, que poden sorgir a l’hora de recuperar la figura d’un personatge tan icònic i emblemàtic com Pepe Carvalho? En quin espai el situarà? Com gestionarà el pas del temps? Com evitarà que la veu de Manolo Vázquez Montalbán estigui massa present a la novel·la? Com aconseguirà que la ficció resulti versemblant, que ens la puguem creure i la puguem gaudir? 

Doncs ho ha fet amb un recurs fantàstic. Antic com la pròpia història de la literatura universal i actual com la creació més moderna i vigent, amb tots els prefixos -post que li vulgueu col·locar. Estic parlant d’un interessant joc metaliterari, a diversos nivells, que Carlos Zanón sap exprimir per treure-li litres de suc. El Pepe Carvalho de Zanón és un personatge real, existeix ara mateix a la nostra Barcelona (o almenys existia en el temps de l’acció, any 2017: espero que no s’hagi mort, que estava bastant fotut), i havia estat amic de Vázquez Montalbán (El Escritor). El Escritor va decidir convertir el seu amic detectiu en un personatge de novel·la tot aprofitant les seves característiques, els seus casos, el seu carisma. I va funcionar molt bé en un munt de llibres que es van fer molt famosos. Per desgràcia, després d’aquell infaust 17 d’octubre a l’aeroport de Bangkok, és obvi que les aventures novel·lesques del detectiu no van poder continuar. Però no així les del personatge real ‒més vell, més amargat, més esgotat‒ que ens acosta ara de manera plenament convincent un altre escriptor, Carlos Zanón. 

Imagineu-vos el joc que aquest artifici ens ofereix i com deslliura Zanón d’alguns dels problemes de decòrum amb què es podia trobar. I imagineu-vos el Carvalho de Zanón, convertit en un ésser de veritat, recordant anècdotes que ens traslladen a un altre nivell de metaficció. El nostre Carvalho de carn i ossos, per exemple, remembra les converses amb l’Escriptor, repassa com era el seu personatge o celebra haver pogut conèixer Eusebio Poncela, que va fer d’ell al cinema. Eusebio Poncela i sobretot Charo López, no ens enganyem, que interpretava la Charo de dins la història.

Carvalho: problemas de identidad està escrita en primera persona, convenció del noir més clàssic que aquí fa molt sentit, i té unes bones dosis d’humor (ben negre). Combina tres trames paral·leles, una de les quals vinculada a la vida amorosa del detectiu. El rerefons filosòfic del seu pensament juga en la novel·la un paper primordial. La novel·la és Carvalho i funciona a partir de la seva interioritat, molt més important que les trames i l’acció. El seu sentir, el seu patir, la seva deriva autodestructiva, la seva dificultat per relacionar-se emocionalment, el fet de ser ell mateix a pesar d’ell mateix. L’exili interior. 

D'altra banda, l'obra té un segon protagonista, com no podria ser, en realitat, d’una altra manera. Em refereixo a la ciutat de Barcelona. Zanón reflecteix molt bé la situació en què ens trobàvem el 2017, just abans del referèndum, i es fa ressò de les incerteses i les contradiccions. S’inspira també en casos més o menys reals (la mort inexplicable d’un manter a Montjuic, la participació de la Guàrdia Urbana en certs delictes, la presència del turisme, la degradació de certes zones de la ciutat, les desaparicions i assassinats de prostitutes) per reflexionar sobre la barbàrie, la injustícia, la maldat i el desengany, sobre la complicada estructura dins la qual vivim, a tots els nivells i quasi sense saber-ho, en una gran urbs que ens fagocita, plena de gent, de llums i ombres, de contrastos.

El Carvalho de Zanón també crema llibres (quin mal!) i també cuina de matinada, també té un munt de referents musicals, literaris, cinematogràfics i artístics (és normal, Montalbán s’hi va inspirar per crear el seu detectiu de ficció) i fins i tot visita Paco Camarasa i Montse Clavé a la llibreria Negra y Criminal (un homenatge molt bonic). 

Carvalho: problemas de identidad és una novel·la negra. Ben negra. Crua, trista, desencantada, una història de perdedors. Però la salva la tendresa. És així. La duresa, el cinisme, la ironia i el sarcasme no poden deslliurar-se d’un punt de tendresa, que amara el personatge i amara el text. Perquè es tracta d’un Zanón, no d’un Vázquez Montalbán. I Zanón pot resultar duríssim, però mai deixarà de ser un poeta.

Aquesta ressenya s'ha publicat també a L'illa dels llibres 

Carlos Zanón, nou comissari de la BCNegra

Amb el mes de juny ens ha arribat la notícia. Per fi sabem qui serà el pròxim comissari de la BCNegra. I la veritat, la tria no em pot semblar més encertada. 

En primer lloc, perquè Zanón és escriptor. I fa temps que penso que la mirada necessària en aquests festivals és precisament la del creador, la de l'autor. Fins ara teníem algú tan conegut i implicat com Paco Camarasa, però la seva posició era una altra, la del llibreter. Em sembla bo que es produeixi un canvi de paradigma, un relleu. Potser servirà per valorar altres aspectes

en el model de festival. 

Al meu entendre, necessitem aquest perfil en els llocs estratègics de la cultura. No buròcrates ni tècnics, sinó professionals amb idees que coneguin des de dins quines són les mancances i les necessitats dels esdeveniments i quina ha de ser la seva projecció de cara al consumidor. Jo sempre trobo a faltar que hom parli més de literatura i menys de policies i de lladres en aquests festivals, que al cap i a la fi és del que tracten: de literatura. Passa en molts sectors. No debades fa molt de temps que alguns reivindiquem que cal consultar els experts a l'hora de prendre decisions (professors quan es parla d'ensenyament, metges i infermeres quan es parla de sanitat, etc.). Es tracta d'una qüestió d'una evidència incontestable, però sovint no es produeix.

En faltar Camarasa, corríem aquest risc. Però no. Per sort, no ha passat. Per tant, felicitem-nos.       

En segon lloc, alabo la tria de Zanón perquè és un home intel·ligent, competent i honest, un gran escriptor respectat per tothom. Un poeta, amant de les paraules i de la música. Una persona sensible i assenyada, modesta de tarannà, que manifesta textualment que "allò que valora més en la gent és la intel·ligència i la bondat". Avui ningú no parla de la bondat, que sembla un valor caigut en desús, gairebé una feblesa que no ens podem permetre en una societat cada cop més desnaturalitzada. Si trobem algú capaç de col·locar aquesta idea enmig del seu discurs vertebrador, em mereix tot el reconeixement. 

I, en fi, trobo que ja són prou raons per defensar la tria, però és que, en tercer lloc, aprecio en Zanón. El respecto, me'l crec. És així. Fa anys que el conec.

I m'agrada.     

Endavant, Carlos. Seràs un comissari magnífic, n'estic segura.

Carlos Zanón guanya el Premi Dashiell Hammett 2015

Contentíssima que Carlos Zanón hagi guanyat l'edició d'enguany del Premi Dashiell Hammett, que com sabeu es lliura en el marc de la Semana Negra de Gijón. La novel.la premiada: Yo fui Johnny Thunders, publicada per RBA.   

 

He de confessar que encara no l'he llegida (com moltes altres), però un dia o un altre haurà de caure, això segur. Zanón és un gran autor, amb molta sensibilitat, que es complau en reflectir la sordidesa de certs ambients de les grans ciutats, en aquest cas Barcelona. Yo fui Johnny Thunders ha estat des de la seva publicació una obra aclamada per la crítica i amb un gran èxit de públic.

 

La meva enhorabona, Carles. A gaudir-ne molt. 

 

 

 

 

 

Premi València Negra per a Zanón

Carlos Zanón, amb la seva novel·la No llames a casa s'ha erigit en el guanyador de la primera edició del Premi València Negra, atorgat en el marc del I Festival València Negra que es va iniciar en aquesta ciutat el passat dia 21 i que es clou avui, 26 de maig. 

Enhorabona, Carlos. I felicitem-nos tots plegats per l'aparició d'un nou esdeveniment que aplega la literatura, el cinema i totes les manifestacions artístiques on el gènere negre hi té algun tipus de representació. 

No llames a casa, de Carlos Zanón

No llames a casa, de Carlos Zanón, ha estat una de les novel·les negres en llengua castellana més reconegudes dels darrers temps. Ambientada a Barcelona, ciutat natal de l’autor, la podem adscriure al subgènere, poc conreat a casa nostra, de la “novel·la de criminals”. Es tracta d’una modalitat molt prolífica als Estats Units, amb força representacions cinematogràfiques, i en la qual hi destaca literàriament un nom com el de Jim Thompson, a hores d’ara ja un clàssic. Un subgènere que s’allunya de l’estructura habitual (delicte, investigació, resolució del cas) per passar a centrar-se en una història on els criminals esdevenen els absoluts protagonistes.

No llames a casa és per damunt de tot una novel·la de personatges. En un marc urbà desesperadament hostil (vàlid per a qualsevol gran ciutat del món, no crec ni de bon tros que Barcelona hi representi un paper singular i diferenciat), Zanón descriu les misèries d’un trio de delinqüents de poca volada (Cristian, Raquel, Bruno) que han perdut definitivament el tren de la vida. La pobresa, la droga, la malaltia, les patològiques interrelacions personals, el sexe, la violència, l’engany... aquest és l’entorn buit i desesperançat per on transiten, abocats irremeiablement a l’abisme.

Però Zanón no en té prou. El seu missatge de pessimisme –no sé si determinista– no presenta escletxes. Així, col·loca a l’altre cantó d’aquest món un segon trio de personatges, els extorsionats pels delinqüents (Max, Merche, Gero). Rere la suposada aparença de respectabilitat, tots tres són igualment desgraciats i miserables. Tots tres habiten una quotidianitat de rutines falses, d’esperances falses, de sentiments més inventats que reals.

En un exercici d’actualització del naturalisme més pur, Zanón no dubta a situar-nos, amb un detallisme gairebé ofensiu, en una realitat d’extrema sordidesa. Dura, duríssima, terrible, amb un llenguatge que de tan directe arriba a fer mal. Si algú esperava entretenir-se o divertir-se amb la novel·la, que s’ho tregui del cap. La cosa no va per aquí. Zanón sap com excel·lir narrativament a l’hora de mostrar-nos, tot i usar la tercera persona, la interioritat més pregona dels personatges, de manera que ens fiquem als seus cervells i contemplem directament els seus processos mentals, monòlegs interns, motivacions. A la fi, tots resulten terriblement febles, tots estan absolutament espantats i perduts. Però no generen ni un gram d’empatia amb el lector. Si més no, amb mi. 

El final m’ha semblat arriscat. I això m’ha agradat molt. L’estil pertorba, la trama pertorba. Una prosa densa que ens colpeja la cara mostrant-nos la disfunció d’una societat malalta on no hi ha res que pugui redimir l’ésser humà. Si l’autor pretenia generar desassossec en el lector, us asseguro que ho aconsegueix sobradament. Des d’aquest punt de vista, la novel·la és negríssima. Tanmateix, no podem oblidar que pertany a un subgènere clarament definit. Descarnat, dolorós, cru. Això és el que trobareu a No llames a casa. Ni més, ni menys.

Ja us he avisat, negrots.   

Barcelona, capital del crim... literari

Dins dels actes de la BCNegra 2012, ahir dissabte 4 de febrer va tenir lloc a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat la taula rodona que, rere el reclam de Barcelona capital del crim... literari, pretenia indagar en els motius que han convertit la ciutat en un dels escenaris principals triats pels escriptors del gènere negre. A la taula, moderats per Cristina Fallarás, cinc autors que, darrerament, han publicat novel·la barcelonina (totes elles escrites en castellà).

Per l’ordre en què apareixen a les fotos, que va ser també l’ordre d’intervenció, parlem de:

Julián Sánchez (La voz de los muertos), Carlos Zanón (No llames a casa), Toni Hill (El verano de los juguetes muertos), Laura Fernández (Wendolin Kramer) i David C. Hall (Barcelona skyline, ja ressenyada aquí).  

En termes generals, els autors van coincidir en el fet que Barcelona no és especialment violenta ni perillosa, que des del punt de vista estadístic no hi ha ni de bon tros tants delictes com a altres ciutats del món i que en certa manera són els mateixos escriptors (no només negres) que l’han promogut com a escenari de ficció. Barcelona ha pogut créixer literàriament gràcies a l’obra de figures com Juan Marsé o Vázquez Montalbán (òbviament), i jo afegeixo (per continuar amb autors que escriuen en castellà i sense pretensió d’exhaustivitat), Eduardo Mendoza (ahir no va aparèixer, però resulta evident).

Dels escriptors en català ningú no en va parlar. Aquest fet em va semblar altament alliçonador. Jo, que sóc absolutament bilingüe, que tinc la doble llicenciatura en Filologia (catalana i castellana) i que no abrigo cap prejudici lingüístic a l’hora de triar lectura, vaig copsar clarament una estranya dicotomia entre la novel·la barcelonina en castellà (malgrat que majoritàriament els autors de la taula fossin catalans i fins i tot barcelonins) i la novel·la barcelonina en català. No sé ben bé com definir l’exclusió, perquè ni tan sols no crec que existeixi cap tipus de rebuig real per part dels escriptors presents. És com una mena de separació de mons que no acabo de comprendre i que no sé com enfocar. No hauria estat més normal que la taula rodona comptés amb autors d’ambdues llengües? Al cap i a la fi, es tractava de parlar de Barcelona i del seu paper com a escenari en la literatura criminal actual. Per tant, gent com Andreu Martín, Teresa Solana o Jordi de Manuel en formen clarament part.     

Julián Sánchez, català resident des de fa anys a Donostia, va manifestar la seva vinculació emocional amb Barcelona i va insistir que per a ell no existeix un lloc millor on situar les històries. Gran coneixedor de la ciutat, no va amagar que n’està enamorat. Diria que fins i tot es va picar una mica quan la resta d’autors no van parlar-ne del tot bé. Personalment, em resultà curiós que Laura Fernández considerés des d’un excés de subjectivitat (ho va argumentar bàsicament a través d’una percepció interna i personal) que Barcelona és una ciutat hostil. O també que Carlos Zanón confessés que Barcelona només és per a ell un lloc on passen les coses, però al qual no se sent especialment vinculat. No vull caure ara en absurds debats que no són literaris (ambdós autors em van semblar amabilíssims i Zanón, amb el qual vaig parlar força després, gens pagat d’ell mateix malgrat la fama que té), però tot plegat em va fer rumiar molt. Vaig recordar que existeix una sèrie de gent amb uns prejudicis envers Barcelona que sempre m’han semblat sorprenents i que oblido sovint.

Potser la cosa és tan simple com estimar-se bojament la ciutat tot acceptant les seves contradiccions, la seva enorme gamma de grisos. Els urbanites de tot el món tenim claríssim que les grans ciutats són això: el cel i l’infern, el blanc i el negre, la claror i la foscor. Per se, una gran urbs és un calidoscopi polièdric on hi podem trobar de tot. I en això rau la seva grandesa (i també la seva misèria). Laura Fernández va confessar que no havia trobat en la duresa del Raval (on va viure un anyet, vet aquí tota la seva experiència com a barcelonina) el mateix caliu que en el seu barri de Terrassa de tota la vida... Sense comentaris. 

Zanón va pronunciar algunes frases que em van agradar molt. Quelcom com que “tots som llibres”. Que Barcelona és una ciutat lletraferida i que l’han fet gran literàriament  tant els escriptors com els lectors. Li interessa, per a bastir les seves trames, la part més domèstica i quotidiana de Barcelona i considera que els seus habitants som gent de frontera, mal·leable i adaptable, i que per això no hi ha massa crims.

Toni Hill, en canvi, es va centrar en el fet que, per a la seva novel·la, li va interessar més furgar en la classe alta, una mena de món separat de la resta que també és consubstancial a totes les grans ciutats, i mostrar les miserables bambolines del poder.

Pel seu cantó, David C. Hall va referir la seva experiència com a estranger que un dia decideix establir-se en un lloc allunyat del seu país i col·locar-hi les seves històries. Considera que a Barcelona potser no matem tant com en altres indrets, però que també matem. Per tant, li sembla tan bon escenari com qualsevol altre per a situar-hi una ficció criminal.

En qualsevol cas, Barcelona resulta un espai fascinant on tothom va convenir que hi podia passar qualsevol cosa. Un valor afegit, com va admetre fins i tot Laura Fernández, que en un inici havia situat l'acció de la seva novel·la en un lloc inconcret. 

La biblioteca era plena de gom a gom i un cop més vaig constatar que l’afecció pel gènere negre està en un moment absolutament àlgid. El debat posterior fou enriquidor, prou perllongat, fins el punt que, quan després vaig arribar a la llibreria Negra y Criminal per assistir a la següent trobada (sobre Vázquez Montalbán), ja no vaig poder entrar a l’interior. Tot i això, la musclada llibresca resultà molt interessant. Vaig tenir l’oportunitat d’adquirir els llibres de Sánchez  i  Zanón i que me’ls signessin, amén de trobar-me amb un munt d’amics de la negror més obscura.

La BCNegra és una realitat potent. Per tant, negrots, les cròniques continuaran. Que passeu un feliç diumenge.