Harlem Nocturne

diumenge, 5 de febrer de 2012

Barcelona, capital del crim... literari



Dins dels actes de la BCNegra 2012, ahir dissabte 4 de febrer va tenir lloc a la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat la taula rodona que, rere el reclam de Barcelona capital del crim... literari, pretenia indagar en els motius que han convertit la ciutat en un dels escenaris principals triats pels escriptors del gènere negre. A la taula, moderats per Cristina Fallarás, cinc autors que, darrerament, han publicat novel·la barcelonina (totes elles escrites en castellà).
Per l’ordre en què apareixen a les fotos, que va ser també l’ordre d’intervenció, parlem de:
Julián Sánchez (La voz de los muertos), Carlos Zanón (No llames a casa), Toni Hill (El verano de los juguetes muertos), Laura Fernández (Wendolin Kramer) i David C. Hall (Barcelona skyline, ja ressenyada aquí).  
En termes generals, els autors van coincidir en el fet que Barcelona no és especialment violenta ni perillosa, que des del punt de vista estadístic no hi ha ni de bon tros tants delictes com a altres ciutats del món i que en certa manera són els mateixos escriptors (no només negres) que l’han promogut com a escenari de ficció. Barcelona ha pogut créixer literàriament gràcies a l’obra de figures com Juan Marsé o Vázquez Montalbán (òbviament), i jo afegeixo (per continuar amb autors que escriuen en castellà i sense pretensió d’exhaustivitat), Eduardo Mendoza (ahir no va aparèixer, però resulta evident).
Dels escriptors en català ningú no en va parlar. Aquest fet em va semblar altament alliçonador. Jo, que sóc absolutament bilingüe, que tinc la doble llicenciatura en Filologia (catalana i castellana) i que no abrigo cap prejudici lingüístic a l’hora de triar lectura, vaig copsar clarament una estranya dicotomia entre la novel·la barcelonina en castellà (malgrat que majoritàriament els autors de la taula fossin catalans i fins i tot barcelonins) i la novel·la barcelonina en català. No sé ben bé com definir l’exclusió, perquè ni tan sols no crec que existeixi cap tipus de rebuig real per part dels escriptors presents. És com una mena de separació de mons que no acabo de comprendre i que no sé com enfocar. No hauria estat més normal que la taula rodona comptés amb autors d’ambdues llengües? Al cap i a la fi, es tractava de parlar de Barcelona i del seu paper com a escenari en la literatura criminal actual. Per tant, gent com Andreu Martín, Teresa Solana o Jordi de Manuel en formen clarament part.     

Julián Sánchez, català resident des de fa anys a Donostia, va manifestar la seva vinculació emocional amb Barcelona i va insistir que per a ell no existeix un lloc millor on situar les històries. Gran coneixedor de la ciutat, no va amagar que n’està enamorat. Diria que fins i tot es va picar una mica quan la resta d’autors no van parlar-ne del tot bé. Personalment, em resultà curiós que Laura Fernández considerés des d’un excés de subjectivitat (ho va argumentar bàsicament a través d’una percepció interna i personal) que Barcelona és una ciutat hostil. O també que Carlos Zanón confessés que Barcelona només és per a ell un lloc on passen les coses, però al qual no se sent especialment vinculat. No vull caure ara en absurds debats que no són literaris (ambdós autors em van semblar amabilíssims i Zanón, amb el qual vaig parlar força després, gens pagat d’ell mateix malgrat la fama que té), però tot plegat em va fer rumiar molt. Vaig recordar que existeix una sèrie de gent amb uns prejudicis envers Barcelona que sempre m’han semblat sorprenents i que oblido sovint.
Potser la cosa és tan simple com estimar-se bojament la ciutat tot acceptant les seves contradiccions, la seva enorme gamma de grisos. Els urbanites de tot el món tenim claríssim que les grans ciutats són això: el cel i l’infern, el blanc i el negre, la claror i la foscor. Per se, una gran urbs és un calidoscopi polièdric on hi podem trobar de tot. I en això rau la seva grandesa (i també la seva misèria). Laura Fernández va confessar que no havia trobat en la duresa del Raval (on va viure un anyet, vet aquí tota la seva experiència com a barcelonina) el mateix caliu que en el seu barri de Terrassa de tota la vida... Sense comentaris. 

Zanón va pronunciar algunes frases que em van agradar molt. Quelcom com que “tots som llibres”. Que Barcelona és una ciutat lletraferida i que l’han fet gran literàriament  tant els escriptors com els lectors. Li interessa, per a bastir les seves trames, la part més domèstica i quotidiana de Barcelona i considera que els seus habitants som gent de frontera, mal·leable i adaptable, i que per això no hi ha massa crims.
Toni Hill, en canvi, es va centrar en el fet que, per a la seva novel·la, li va interessar més furgar en la classe alta, una mena de món separat de la resta que també és consubstancial a totes les grans ciutats, i mostrar les miserables bambolines del poder.
Pel seu cantó, David C. Hall va referir la seva experiència com a estranger que un dia decideix establir-se en un lloc allunyat del seu país i col·locar-hi les seves històries. Considera que a Barcelona potser no matem tant com en altres indrets, però que també matem. Per tant, li sembla tan bon escenari com qualsevol altre per a situar-hi una ficció criminal.
En qualsevol cas, Barcelona resulta un espai fascinant on tothom va convenir que hi podia passar qualsevol cosa. Un valor afegit, com va admetre fins i tot Laura Fernández, que en un inici havia situat l'acció de la seva novel·la en un lloc inconcret. 

La biblioteca era plena de gom a gom i un cop més vaig constatar que l’afecció pel gènere negre està en un moment absolutament àlgid. El debat posterior fou enriquidor, prou perllongat, fins el punt que, quan després vaig arribar a la llibreria Negra y Criminal per assistir a la següent trobada (sobre Vázquez Montalbán), ja no vaig poder entrar a l’interior. Tot i això, la musclada llibresca resultà molt interessant. Vaig tenir l’oportunitat d’adquirir els llibres de Sánchez  i  Zanón i que me’ls signessin, amén de trobar-me amb un munt d’amics de la negror més obscura.
La BCNegra és una realitat potent. Per tant, negrots, les cròniques continuaran. Que passeu un feliç diumenge.      

11 comentaris:

David ha dit...

Estimada Anna Maria,

No vaig poder anar a aquesta conferència, malgrat que n'estava molt interessat perquè estava al congrés del Montalbán. De fet quan ens vam trobar a la Negra i Criminal ja et vaig fer cinc cèntims de com havia anat.
Jo tampoc acabo d'entendre la dicotomia, sovint alimentada per la crítica, entre la novel·la barcelonina en castellà i en català. Crec que avui en dia, un gènere tant social com és el negre, es pot tractar sense cap mena de diferència (sigui en català o en castellà). Es podria fer una diferència estilística, temàtica o d'altres aspectes. Però, a qui l'interessi la novel·la negra barcelonina ha de tenir consciència que aquest és un gènere bilingüe.
Bon cap inici de setmana "negra".
David

Anònim ha dit...

No hagués estat gens malament, que als autors catalans de novel.la negra haguessin estat mes considerats en aquesta taula rodona,i mes, siguent dintre de la Barcelona negra...fa mal l'indiferència...però bé, com diu un autor "tot son llibres" i no cal donar-hi importància...perqué estimem tant el que es nostre?? Tens tota la raó del mon Anna...gràcies, Tura.

Anònim ha dit...

Com me'n alegro del que estas disfrutan aquests dies. A les tardes mentre treballo, escolto la Tribu de Ctalunya radio, aquesta setmana n'han parlat més d'un dia,hi he pensat molt amb tú. Sobre el que comentes avui, et diré que sap greu, la diferència, amb vers el català.
Ancara que tot son llibres, la nostre llengua, sempre és descriminada; suposo que les històries i la qualitat del llibres, fa que ens en oblidem.

Carme Luis

Teresa ha dit...

Bona nit!

A mi també m'ha deixat una mica perplexa el que expliques, Anna!
Penso que el gènere negre en català està molt ben representat i que precisament aquí val molt la pena prestigiar-lo i fer-ne ressò!

Jo també estimo les dues llengües, però considero que ara és vital potenciar la catalana, i més en un gènere que va agafant força a casa nostra.

M'agraden molt les teves cròniques. Tant de bo pogués assistir a algun acte!

Petonets!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, David, per començar a participar en aquest espai negrot.

Amics i amigues, no vull que interpreteu que no es valora gens la novel·la en català. Demà hi haurà una taula rodona anomenada "Collita catalana".

Jo em refereixo a la separació. Que crec que la taula podria haver estat bilingüe perfectament, i que això em va sobtar. Res més.
Les novel·les aquestes en castellà fan molt bona pinta. Una cosa no té res a veure amb l'altra.

Pakiba ha dit...

m'agrada molt com escrius i encara que la novel-la negra no es el meu fort sempra seguixó els teus comentaris.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Hola, Anna: Si el fred m'ho permet, vull anar a algun dels actes.
Estic llegint el llibre del Toni Hill i no m'agrada gaire. És tòpic darrera tòpic, amb un toc d'en Marsé. Ja sé què és una primera novel-la, però EL TIEMPO ENTRE COSTURAS també ho és i és una obra molt interessant i ben escrita.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No sé què dir. Més ben dit, m’estimo més no dir el que en penso. La teva crònica exceŀlent, però, res a veure amb el que callo que no té a veure amb tu sinó amb moltes altres coses –aquí no és el lloc per dir-les. Gràcies perquè, amb tot, ha resultat ben interessant.

Gemma ha dit...

Bé, he trobat interessant tot el que expliques i és curiós que el català sigui com sigui, és deixa't sempre o gairebé, de banda. Comensa a ser un costum una mica empipador. M'agués agradat poder-hi assistir, crec que el cuc de la negror m'ha picat irremeiablement.

Anònim ha dit...

Anna, u petonet, ja veus que he llegit el teu blog.

Des de San Sebastián, fins la propera!

julian sanchez

PD Ja diràs si t'ha agradat la novel.la.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Quina il.lusió, Julián. Gràcies per entrar. Evidentment, així que la llegeixi, la ressenyaré. Una abraçada.