DAMA DE COMPANYIARegalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.
El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.
Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.
- Que trist és morir sol! – pensà el malalt amb la ment clara.
- Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.
La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.
Anna Maria Villalonga (octubre 2010)
22 comentaris:
que dur... i com inspira la pluja!
tu no moriràs sola. ni ho estaràs mai tampoc. jo seré amb tu, a la teva vora...
"Ningú no mor sol. Jo hi sóc sempre."
Ummmmm!! Molt bo, Anna!
Quantes coses passen pel cap en un dia gris i plujós.
Oix. Només era un joc retòric, cuca de llum.
Gràcies, Judit i Jordi. Sí, serà això, la musa de l'aigua.
Malgrat que s'estigui acompanyat, es mor sol. Però hi ha una gran diferència entre les dues soledats.El que no hi falta mai és la Dama que ens ve a buscar. Ella sempre hi és.
MOLT BENT TROBAT,SI SRA.,PERO JO CREC,AIXI SENSA LITERATURA,QUE TOTHOM MORE SEMPRE SOL....EL DARRER PAS ES SEMPRE UNIC I SOLITARI,NI EL ASSASSI COMPTE.....
JUGANT AMB BCN.
La mort, sempre present, i de fet, és una gran desconeguda.
Molt bo, Anna Maria. Poques paraules encertades i no li cal res més.
Gràcies, guapa. I gràcies, Elies.
Que consti que no vol ser macabre.
Hola, Anna Maria!
No sabem ni quan ni com ens vindrà aquest darrer moment! Però sigui com sigui és un pas que farem nosaltres...un es mor, és un acte personal. Jo me l'imagino com un moment de pau. I encara que la Dama Negre ens pugui semblar macabra, en aquell instant em penso que em semblarà propera i consoladora.
Et felicito... aconsegueixes que, encara que siguin curts, els teus relats sempre ens facin pensar. Petons!!
buf! el so de la mort que s'apropa i que se l'endú... m'ha recordat a quan el meu pare era a l'hospital, morint-se. Jo no hi era, però sé que feia aquest soroll... ostres, amb la pluja!
Ostres, em sap greu despertar records poc agradables, per Déu!
És literatura, només literatura.
ha estat un bon relat, fins i tot he escoltat el trò.. no es agradable pensar que s'estarà sol a l'hora de la mort, però inevitablement es aixì, tan en aquesta ficciò com en la realitat..
just en el moment que saps que vas a morir estàs sol i et sents sol.. jo he passat per aquesta experiencia.. massa llarc`d'explicar... bona nit Anna
c. amb la infermereta!
això perquè un es vagi refiant, incondicionalment i tant sí com sí, per sempre, de la vida...
(carpe diem, que feia la saviesa barroca...)
Gràcies, Mercè i Electra.
Sí, una experiència que tela...
"Jo hi sóc sempre": impactant, Anna.
Gràcies, Maria. Sense tu, els comentaris estan orfes.
Muà.
Si no ho dic rebento: sempre hi sóc, Anneta.
Ho sabia, ho sabia. Esperava la resposta, Marieta.
I per molts anys!
Ha!
"Ha" irònic????? Amb h aspirada????Ho sabia, de debò.
Sóc bruixa...
Plego, que me'n vaig a veure Mèdium!
Publica un comentari a l'entrada