L'arma del crim

Avui me n’he adonat que, després de tant parlar de tòpics, llegendes i llocs comuns, encara teníem pendent un tema de primordial importància en el món de la negror. M’estic referint, com haureu vist pel títol de l’article, a l’arma del crim. O millor dit, a les armes del crim, en plural, ja que la gamma d’estris i sistemes a l’hora d’assassinar pot ser tan àmplia com la capacitat imaginativa de l’escriptor. Malgrat tot, existeixen uns clàssics que sempre resulten efectius i que, a desgrat de les nombroses variants, guanyen la partida en l’arsenal criminal de la novel·la negra.

Abans d’iniciar una enumeració, cal distingir entre els mòbils del crim. És clar que un assassí passional (que mata per gelosia, amor o enveja) sol emprar un sistema diferent al del mercenari a sou, el psicòpata en sèrie o el criminal que ha premeditat l’acció llargament i amb fredor (per diners, per revenja). És a dir, un assassí passional no enviarà un paquet bomba ni penjarà la víctima, però fàcilment l’escanyarà amb les pròpies mans o li clavarà un munt de ganivetades. Fet aquest incís, veurem que la llista esdevé força extensa i que també palesa diversos graus de sofisticació.

Hi ha el crim amb sang i fetge, que deixa l’escenari fet un fàstic i resulta molt escandalós, univers idíl·lic per a la policia científica. Es materialitza a través d’una llarga rècula d’estris punxants i tallants (ganivets, navalles, atxes, punxons de gel, fragments de vidre). En ocasions, l’assassí porta l’arma al damunt, però sovint agafa allò que té més a mà. Els ganivets de cuina se’n porten la palma, sens dubte.


Després tenim el crim per ofegament. Escanyar és molt rendible, sigui amb les mans o amb mitges, mocadors, llençols, cables telefònics. Qualsevol tros de corda o similar pot resultar útil. Aquí les víctimes solen ser dones, perquè els homes tenen més força a l’hora de la veritat. Més net que l’anterior i més avorrit per als científics.

Mort pel cop d’un objecte contundent. L’univers dels objectes contundents és inacabable, perquè serveix qualsevol cosa que l’assassí trobi al seu abast: des d’una figura de marbre a un gerro valuós (o no, que per estabornir no fa falta destruir obres d’art). En aquesta modalitat, malgrat la seva amplitud, hi juguen un destacat paper els diferents estris per atiar el foc de les xemeneies (tots sabem que a les mansions amb llars de foc s’hi mata molt).

Crims antipàtics i poc personals. Per a mi, són els crims en la distància. Enviaments de paquets explosius, les bombes més o menys casolanes, el sabotatge del cotxe de la víctima, la persecució amb un altre cotxe/furgoneta/camió. No m’acaben de convèncer, però apareixen prou.

El típic crim amb arma de foc. Un dels sistemes estrella, que pot tenir moltíssimes variants i també és capaç d’assolir alts nivells de crueltat. Aquí les dosis de sang poden ser altes. Hi tenen cabuda des de les escopetes i els rifles als revòlvers i pistoles, sense oblidar els silenciadors dels assassins més professionals (a falta de silenciador, també serveix un coixí, preferentment de plomes, que empastifa més l’escenari). L’acarnissament del criminal (que pot indicar passió) té a veure amb la quantitat de trets esmerçats.

Incendis. Generar un incendi amb la víctima (o víctimes) dins la casa o l’estable (si és de fusta, molt millor), indica un alt nivell de pertorbació per part del “dolent”. Pocs escrúpols i ganes d’exhibicionisme.

Provocar morts que semblin accidentals. Aquesta possibilitat és aplicable al sabotatge dels cotxes i als incendis, però resulta extensible a altres circumstàncies (caigudes de cavalls, electrodomèstics que van a parar a la banyera quan hi és la víctima). En aquest apartat, s’hi poden incloure els falsos suïcidis (les banyeres i la ingestió d’alcohol o altres productes tòxics hi juguen un freqüent paper, així com les armes disparades al cap normalment amb un angle de tir poc adient).

Crims que jo anomeno “mèdics”. Comencen a ser sofisticats, perquè necessiten uns mínims coneixements. Injecció de substàncies en l’organisme de la víctima, algunes de les quals poden no deixar rastre. També el refinat sistema de la bombolla d’aire a la vena té el seu què. En aquest cas, els assassins poden ser des de mafiosos a psicòpates, passant per infermeres o metges cabrejats. Hi caben tots.

I finalitzaré (tot i que em temo que la qüestió no està exhaurida) amb el súmmum del crim suposadament perfecte: el verí. És clar que n’hi ha que es detecten només amb l’olor (cianur = ametlles amargues) o amb una anàlisi (arsènic, etc.), però també n’hi ha de lents i indetectables que fan que el mort es vagi posant malalt de mica en mica i que ningú no en sospiti res. Aquest crim (majoritàriament practicat pel gènere femení) és retorçat i sibil·lí.
I per això m’encantaaaaaaaaaaa!

En fi. Avui no em puc allargar més. Però com sempre, negrots, espero les vostres aportacions i suggeriments. I no patiu, que crec que això continuarà.