Ja vaig avisar, negrots, que el tema no estava exhaurit, la qual cosa heu demostrat sobradament amb els vostres comentaris i les vostres contribucions. No repetiré allò que heu aportat, però afegiré alguns altres sistemes assassins que m'han anat venint el cap des que vaig escriure l'article anterior.Per exemple, en el tema ofegament, hi ha un clàssic no esmentat: el coixí a la cara, sense miraments. De vegades es fa a l'hospital i de vegades a casa. Sovint les víctimes estan molt indefenses i poden ser criatures o avis malalts. Sistema força cruel, crec jo. A mi m'angoixa especialment.
Ofegar és en general molt rendible, de manera que també hi ha qui tira a l'aigua un ferit (que encara respira). En algunes ocasions la víctima pot estar dins d'un cotxe tancat. La crueltat de l'ofegament va unida a la mort lenta en un espai claustrofòbic. Per no parlar d'una altra variant, que se serveix d'una arma domèstica, barata i fàcil de trobar: la temible bossa de plàstic. Quina angúnia!
Resulta imperdonable que també hagi passat per alt el psicòpata de llibre, que actua en un soterrani ple d'enginys i d'estris quirúrgics i que tortura la víctima durant un període de temps indefinit (en ocasions prou prolongat) fins que acaba matant-la. En aquest cas, de vegades hi entra la violació. Tot plegat és molt sinistre. Existeix la possibilitat, prou explotada, que aquest tipus de psicòpata, que sol respondre al perfil del pobre emmarat sense voluntat, tingui el corco de la seva mare (vella i invàlida) al llit del pis de dalt. Potser en Norman Bates entraria dins d'aquesta categoria. En aquests escenaris també hi poden aparèixer altres objectes, com gàbies on les víctimes (normalment femenines i joves) resten retingudes o sofisticats jocs de politges per penjar-les com si fossin vedelles a l'escorxador.
En referir-nos als psicòpates, no podem deixar de contemplar l'esquarterament i l'esbudellament. Malgrat que generalment es posen en pràctica quan la víctima ja ha abandonat aquest món, requereixen estómac per part de l'assassí i un conjunt d'eines especials (col·lecció de ganivets i tallants i sobretot de serres, mecàniques o no). Si l'assassí disposa d'una bona banyera, millor que millor. Però també es pot fer al carrer: tots coneixem el modus operandi del model més admirat i cèlebre, Jack l'Esbudellador que, com sabem, va ser un personatge real.
En fi, negrots, el tema sembla pràcticament inabastable. Per tant, continuaré agraint la vostra participació desinteressada. Mentrestant, que mateu prou bé!
Nota: per si algun negrot està tocat de l'ala, "que mateu prou bé" és una recomanació sense correlació en el món real, que només emplaça els negrots a posar en moviment la seva imaginació. Ho dic perquè la meva iaia sempre deia que "n'hi ha més fora que dins". I tots sabem que les iaies acostumen a tenir raó.
10 comentaris:
Com et deia al primer capitol,comenses a fer por. M'ha calgut "ganes" per llegir una cosa que normalment miro d'esquivar.Espero que els propers siguin més "lait"
És esfereïdor a on pot arribar la imaginació d’una persona que és capaç de matar a un altre. Malats, homes violents i bel·licosos que per causa d’una inestabilitat afectiva esdevinguin un psicòpata criminal,. A vegades la manca de judici objectiu , coincidint amb una capacitat intel·lectual suficient o extraordinària pot ser una combinació explosiva, n’hi ha inclús que tenen una , certa inclinació artística o els estigmes psíquics ben caracteritzats, però que no es poden treure del damunt el fort complexa d‘inferioritat i les perversions o inhibicions sexuals…….. tot això pot fer que un individuo es converteixi en un assassí, tot i que aparentment ens pugui semblar una persona normal. No sé si me’n vaig del guió?
No, no te'n vas del guió. Veig que començo a espantar la Gemma.
Hahahaha. Espero que tothom entengui que ja ho és de light això. Només es tracta de la constatació dels llocs comuns del gènere.
Hola, Anna Maria!
Ara llegint el teu escrit se m'ha acudit un tema que no sé si l'he de posar aquí, però allà va! Aprofitant que l'altre dia es va celebrar el dia de la malaltia mental volia anar contra el tòpic de generalitzar i barrejar-la amb la violència i l'assassinat. Encara que el psicòpates són també malalts mentals no tots els malalts mentals són psicòpates, i la majoria d'aquests malalts ben tractats i medicats no suposen cap perill. Dic això perquè els pobres esquizofrènics s'emporten el premi... i crec que és injust.
Dit això, imaginant alguna de les escenes que has descrit, amb la nit que fa amenaçant tempesta..."mama...poooooor!!!!"
Petonets!!
Ai, que s'acosta un temps molt negrooooooot! Sí, Teresa, tens tota la raó. A més, hi ha molta llegenda al voltant de l'alteració de personalitat múltiple dels esquizofrènics. En absolut s'hauria de barrejar el crim amb la malaltia ni banalitzar una cosa tan seriosa, que afecta tanta gent.
A les etiquetes no veig l'entrada Armes. Fóra realment útil.
Avui em sento pacífica i no se m'ocorre cap arma...
... Calla, calla: un llapis a la jugular?
Ai, noia, tot això ja em comença a fer angúnia, per molt que ens referim a la ficció. A mi la violència on s’hi afegeix la tortura ja passa del que puc aguantar mentalment. I tot això d’esquarterar i etcètera no hi vull ni pensar; ni ficció ni res. M’estimo més un text o peŀlícula on la por s’aconsegueix amb una gran dosi de suspens i molta inteŀligència i creativitat per part de l’autor. En el cas d’una peŀlícula prefereixo una bona imatge (millor en blanc i negre) on, per exemple, només veiem el braç de la víctima que baixa flaccidament, que no pas que et mostrin la víctima morta i amb tota la sang per arreu. Si està ben fet pot ser fins i tot més efectiu.
Val, val, no us neguitegeu més. Ho deixem aquí.
Tampoc no m'agrada passar-me repetint temes.
Afegiré l'etiqueta "armes", Maria.
¿Per què quan llegeixo aquestes entrades esbudelladores, sanguinolentes i terrorífiques, enlloc d'espantar-me, tinc un somriure als llavis? jo mateix em responc: m'encanta com ho dius! hahahahahahahahahahahahah!
Bé, és que aquesta és la idea. Dir-ho de manera humorística, o lleument humorística, de manera que us arrenqui un somriure. Si ens ho prenguéssim seriosament potser ens faltaria un caragol!!!!
Gràcies, Marta. Me n'alegro que t'ho passis bé.
Publica un comentari a l'entrada