Un any més, la nit màgica

Hola, negrots

Ja hi tornem a ser. Ja hem fet un altre cop la volta al calendari i ens hem plantat a la nit de les bruixes, del terror i de les castanyes, el 31 d'octubre. A Catalunya, com sempre, la nit de l'etern dilema entre les festes d'importació i la tradició nostrada.

 

En aquest bloc, sempre he intentat publicar alguna cosa per a aquesta data, sovint un relat propi o aliè. De vegades algun altre tipus de text: un article o una reflexió. Tanmateix, enguany, ho tinc difícil. La manca de temps i l'excés de feina ho ha fet impossible. 

 

Malgrat això, no vull deixar passar l'ocasió de celebrar una diada que sempre m'ha agradat molt. Per això m'he decidit a penjar una fotografia antiga. Una fotografia que, com podreu observar, resulta absolutament pertinent. 

 

I és que... la cosa va de gats negres.

 

 

 

 

Sí, ho esteu veient bé. Un munt de gent amb gats negres lligats amb corretja. I mai no diríeu de què es tracta... Doncs ni més ni menys que d'un càsting televisiu. Un càsting de gats negres per a la sèrie "Històries de terror". Com no pot ser d'una altra manera, l'episodi era "El gat negre" (hem de suposar que es tracta del relat de Poe). La imatge és de l'any 1961.

 

No em direu que no us ha semblat curiós, perquè jo encara no me'n sé avenir.

 

En fi, negrots, desitjo de tot cor que passeu una molt

terrorífica nit de les bruixes.

 

Jo, com a mínim, penso intentar-ho.

 

Fins aviat!

 

 

 

Crim esgarrifós als Horts del Llobregat

La meva amiga Montserrat Vilajuliu, professora de català, gran activista en milers de reivindicacions  i persona conscienciada i encantadora, em va passar l'altre dia aquest relat. És un text que ella va recrear literàriament, en forma de carta, amb motiu d'un muntatge sobre la memòria de la Guerra Civil en el qual va participar. El pitjor del cas és que la història està basada en fets totalment verídics i que, com ella mateixa comenta, es tracta d'un crim "horrorós". 

Atès  que no m'ha comunicat  que el relat tingui cap títol explícit, m'he pres la llibertat d'inventar-ne un. I, posats a ser truculents, he pensat dir-li: Crim esgarrifós als Horts del Llobregat. 

Si el llegiu, aviat ho entendreu.

Bon profit, negrots.

Horts del Llobregat, 8 de març del 1937

Germanet estimat, deus estar cansat de sentir-me dir que no hi ha pa o, el que és el mateix, el pa que hi ha no es pot menjar. No hi ha oli, ni sucre, ni farina, ni carn de vedella o be.

Ja no coneixeries aquesta petita germana teva que era tan llepafils: ai, que això no m’agrada; ecs, que això em fa fàstic; uix, d'això no en vull pas.

El Sr. Metge diu que s’han curat tots els que patien del fetge, de l’estómac, dels budells. Costa deixar de menjar si tens gana i tens teca, sobretot bona teca, però vet aquí que si no n’hi ha, no n’hi ha. Doncs la teva germaneta igual, fins els cucs que surten de les guixes em fan goig! Total, tenen el mateix gust que la guixa, no són ni àcids, ni amargs, ni salats. I no diries mai què vaig menjar ahir per sopar.

Vaig plegar de la fàbrica a les deu de la nit, com sempre, i xino-xano, xino-xano, cap a casa. Corria per la carretera quasi que volava, estava morta de gana i de fred, pensava que quan arribaria a casa no trobaria gairebé res per jalar. A la fàbrica donen un lot de menjar a cada treballador, saps tan bé com jo que nosaltres som sis a casa i, com que tu estàs mobilitzat, ara només hi treballo jo a l’empresa. Total, que no en tenim per a res amb el que rebo. I tampoc no trobem menjar en altres bandes. Doncs bé, ahir arribo a casa i tots eren a dormir i la mare, que sempre està desperta fins que arribo, em diu: Conxita hi ha un estofat molt bo a la cassola, però t’he de dir la veritat. He cuit el pobre Tinet, el gat, si no en vols, ho entendré perfectament.

I jo vaig destapar la cassola i una olor que hi cantaven el àngels i em feia molta pena, però va poder més la gana i em vaig cruspir el que quedava del Tinet, pobret, pobret, en un santiamén. La mare feia dies que veia el veí, l’Esteve de cal Perdut, seguir amb la vista el gat. I ja era l’únic que quedava al veïnat; o sigui que o s’omplia la panxa el veí o ens l’omplíem nosaltres. I, com que el Tinet era com de la família, la mare va pensar que ens havia d’aprofitar als de casa.

Vaig estar dos dies sense parlar amb ningú, les companyes pensaven que estava afònica. La veritat, veritat, és que cada vegada que obria la boca temia que em sortís un miol, fins i tot vaig tenir un malson, intentava dir alguna cosa i em sortia un mèu marrameu, era el Tinet que es queixava dient-me: ¿com era que jo, que l’havia recollit de petit, petit, que encara no menjava, me l’havia endrapat sense ni una llàgrima i que després l’havia comparat a la carn de conill? Això li havia semblat insuportable. L’elegància natural d’un gat, la dentadura perfecta, els ulls verds profunds no es podrien comparar mai dels mais amb un conill; s’havia sentit terriblement ofès.

Em vaig despertar plorant, el cor em bategava a un ritme ferotge. I quan em miro al mirall trobo que els meus ulls que sempre havien sigut marrons, marrons, com el fang, tenen un petit reflex verd, però no m’atreveixo a explicar-ho a ningú perquè no pensin que m’estic guillant. Només a tu, germanet, ja que sempre t’ho he explicat tot. I junts ens hem fet bons tips de riure. No vull que deixis de riure malgrat la guerra. Endavant i ànims que amb nosaltres no hi pot ningú. 

Salut i una abraçada ben forta de la teva germana

Conxita

Ja sé per què no hi ha gats policia

En resposta a la pregunta que hom plantejava en una de les taules rodones de la BCNegra: Per què no hi ha gats policia?, us puc comunicar, negrots, que ja he resolt l'enigma. No hi ha gats policia perquè els gats no volen treballar per al govern. Són intel·ligents, independents i agosarats i no els fa cap gràcia sentir-se subordinats a ningú. Prefereixen ser autònoms i anar per lliure, dependre només d'ells mateixos. Per això no es fan policies... tots són... DETECTIUS PRIVATS!

No us ho creieu? Doncs sí, així és. I, si no, mireu les imatges, totes obtingudes, val a dir,  gràcies a la meva singular perspicàcia, ja que estaven estratègicament camuflades!  

Com us heu quedat, eh, negrots?

      

Històries de terror, de Bram Stoker

La passada nit he tingut malsons. No és el lloc ni el moment per explicar-los, però han estat motivats, sens dubte, per les Històries de Terror de Bram Stoker, que vaig acabar de llegir força tard. Ja havien tocat les dotze, l’hora clau en els assumptes de bruixes i d'esperits.

El fet d’arribar a somniar amb un text, per més recent que sigui la seva lectura, només pot respondre a un motiu: la força i la vivesa del relat i, per descomptat, la idoneïtat de la traducció (si és que l’original prové d’una altra llengua). En el cas que em disposo a ressenyar, ambdós requisits es compleixen amb escreix.

Fa poc us vaig anunciar que tenia entre les mans l’actualíssima edició que ha fet El Toll de tres dels contes de terror de Bram Stoker. L’escriptor irlandès (Clontarf/ Dublín 1847-Londres 1912) és universalment conegut per ser l’autor de Dràcula, però igualment important per la resta de la seva producció (sovint enfosquida pel gran èxit de la història del comte vampir). Jo no havia llegit els tres textos del volum i, després de fer-ho, haig de confessar que m’han encantat. Han aconseguit que els devorés amb avidesa i sens parar, la qual cosa, sens dubte, constitueix la millor targeta de presentació de qualsevol obra literària.

Bram Stoker confegeix tres ficcions de caràcter fantàstic i de tall indubtablement vuitcentista, que pouen en les més profundes pregoneses del gènere gòtic i de terror. Utilitzant alguns dels recursos de la por i del fàstic que ja havien iniciat un camí en segles anteriors, Stoker indaga també en la naturalesa humana. Ja hem parlat sobradament en aquest bloc del paper que juguen certs animals dins dels llocs comuns del gènere. Doncs bé: Bram Stoker ens n’ofereix tres noves i personals visions.

Les rates, símbol de la misèria i de la brutícia, de la transmissió de malalties i del món del subsòl, tenen un lloc destacat en les dues primeres històries: La casa del jutge i L’enterrament de les rates. La primera, de caire més clàssic, ens endinsa en una atmosfera sobrenatural on s’enfronten l’esperit científic del protagonista amb la irracionalitat del més enllà. Aquesta dicotomia, hereva de l’esperit racionalista de la Il·lustració, va viure un important esclat en la literatura del XIX a causa dels constants avenços de la ciència i de la tècnica. Em resulta curiós constatar-ho ara que precisament acabo d’escriure un article sobre el teatre de màgia del XVIII i del XIX on he topat de ple amb la mateixa dualitat.
La segona, terriblement angoixant, utilitza el concepte de l’animalització per equiparar els temibles rosegadors amb una classe social absolutament depauperada i marginal: els drapaires i la gent de mal viure dels baixos fons de París. La identificació entre rates/animals i rates/persones assoleix un nivell terriblement inquietant per al lector, que viu amb creixent neguit la incertesa d’ignorar què trobarà a mesura que avança el relat. Rates? Persones? De què parlem?

Amb tot, la història que més m’ha agradat ha estat la tercera, La Dama de Ferro. Aquí hi trobem el motiu del gat negre. La humanització del felí enfront de l’animalització d’un dels personatges, odiós i de comportament gairebé incomprensible, m’ha semblat genial. Diria que aquest relat dóna molt de si a l’hora d’analitzar el pensament de Bram Stoker.

Evidentment, no puc acabar la ressenya sense parlar-vos del traductor, Emili Gil. Ja us vaig avançar que és el meu company en les aventures literàries de “La lluna en un cove”, la publicació mensual que edita Lluís Miquel Pérez (El Toll) al País Valencià. Emili Gil hi té la secció fixa intitulada “L’altra cara de la lluna”, on parla de qüestions curioses, esotèriques, estranyes, misterioses, enigmàtiques, sempre des del rigor i la documentació. Pel que fa a Stoker, Emili Gil ha confegit una traducció al català molt eficient, que aconsegueix mantenir el to de la prosa del Vuit-cents mentre l’acosta al lector (de qualsevol edat) del segle XXI. Bon coneixedor del gènere, també ens ofereix una interessant introducció i una cronologia biogràfica de l'autor irlandès.

Les il·lustracions del volum pertanyen a Daniel Sánchez Limón, també company de “La lluna” i un dibuixant excel·lent, l’obra del qual em té el cor robat.

Bé, no m’allargo més, que ja sabeu que, en relació amb les històries, no m'agrada desvetllar més del compte. Només recordar-vos que presentarem l’editorial, “La lluna” i el llibre el dia 26 de novembre a Barcelona. No patiu, que ja us en tornaré a parlar. Per poc que pugueu, en Lluís, l’Emili, en Daniel i jo us hi esperem, negrots!!!!!!!!!!!!!

Caprici

Avui em permeto un caprici felí. No és un secret la meva passió per aquestes belles i enigmàtiques criatures.

N'hem parlat força en aquest bloc i tots els negrots tenim molt clar la seva vinculació amb el món del misteri i del terror. Aquesta tarda, remenant una col·lecció de frases sobre gats -que tinc guardades com un tresor-, me n'he adonat que n'hi ha moltes que procedeixen d'escriptors.

Si no us importa, tot seguit en transcriuré algunes que, d'una manera o d'una altra, tenen relació amb la ficció literària de la negror. Jo les trobo molt boniques. Desitjo que el meu caprici personal també us agradi a vosaltres, negrots.

M'agradaria que la meva escriptura fos tan misteriosa com un gat (Edgar Allan Poe)

Si algú vol ser novel·lista psicològic i escriure sobre els éssers humans, el millor que pot fer és conviure amb un parell de gats (Aldous Huxley)

Els gats són misteriosos. Per la seva ment passa molt més del que mai no ens podrem imaginar (Walter Scott)

Prefereixo els gats que no els gossos perquè no hi ha gats policia (Jean Cocteau)

Ara de grans felins!

Anit, després de publicar l'article sobre el terror i els gats, vaig pensar que encara podia afegir un altre comentari relacionat amb el tema. Un comentari que afecta diverses manifestacions artístiques i que, particularment, em sembla prou interessant. De manera que aquí em teniu, disposada a compartir la idea amb vosaltres. Abans de res, vull tornar a constatar la imbricació que, des dels germans Lumière, s'ha produït entre el cinema i la literatura. Ho vaig esmentar ahir, però es tracta d'una obvietat tan manifesta que no cal donar-hi més voltes. Tots sabem que gran part de les pel·lícules que es produeixen són adaptacions d'obres literàries, especialment de novel·les i de peces de teatre. Tanmateix, de vegades la qüestió encara es complica més i ens trobem amb bonics experiments literaris que alhora acaben esdevenint valuosos experiments cinematogràfics.

No patiu, m'explico. I, a més, demano disculpes, perquè no estic convençuda que el mot "experiment" sigui el més adequat.

Estic fent referència a l'esplèndida novel·la de l'escriptor argentí Manuel Puig El beso de la mujer araña, de l'any 1976. No és una novel·la de por, ni policíaca, ni de terror. És una profunda reflexió sobre la condició humana en una situació extrema. Però l'escriptor (molt amant del cinema, com una servidora) decideix no renunciar a cap de les seves dues passions. I què fa? Doncs basa una part important de la història literària en la narració de diverses pel·lícules per part d'un dels personatges. Ell i un seu company estan a la presó, compartint una petita cel·la. Explicar pel·lícules és una manera de matar les llargues hores de tedi interminable i de foragitar els fantasmes de l'incert futur. En aquest context, Manuel Puig aconsegueix una impecable interacció entre el cinema i la paraula que manté el lector lligat al llibre amb obsessió compulsiva. I no només per veure com avança l'acció de la novel·la, sinó també (i no menys important) per saber com acaben les pel·lícules que hi surten.

Destresa absoluta.

I ara em direu: d'acord, està molt bé, però... i els gats, quin paper hi juguen en tot aquest embolic que poc té a veure amb la temàtica del bloc?

I teniu raó. Tanmateix, anem a pams. El cas és que no només els gats suposadament domèstics estan subjectes al mite de la malignitat, sinó que el tòpic s'estén a tots els felins. Res més temut que lleons, tigres o pumes i, per damunt de tot, cap animal més perillós i generador de pànic que una pantera negra.

Hom diria que, com més bell és el felí, més temible resulta. Hi ha moltes llegendes sobre la qüestió. Una de les pel·lícules que explica el protagonista del llibre és un film de terror, un film real, datat l'any 1942 i dirigit per Jacques Tourneur, La mujer pantera. Una història terrible en la qual la protagonista no pot enamorar-se ni tenir relacions carnals perquè, en el moment àlgid, es converteix en una pantera salvatge que assassina l'amant. Pertany a una raça quasi extingida, que arrossega una maledicció contra la qual no pot lluitar. La pel·lícula està força bé, però Manuel Puig la supera amb escreix en la seva vívida narració. De manera que el terror s'infiltra dins d'El beso de la mujer araña com si Manuel Puig fos un dels mestres del gènere.

Aquesta és la història. No és nova per a molts, però jo ahir, en una mena d'estat d'excitació, vaig rememorar el plaer de la lectura i el plaer del cinema. I vaig sentir fortament les ganes de plasmar-ho tot en aquest bloc. Ara se us ha girat feina. Llegir la novel·la (no és negra, però conté terror), veure la pel·lícula (terror total), saber que hi ha una segona versió (molt dolenta, val a dir) que va fer Paul Schrader 40 anys més tard i, per acabar, veure també la versió cinematogràfica de l'obra de Puig, protagonitzada el 1985 amb notable èxit per William Hurt. Ah i de pas, plantejar-vos una cosa:

¿No és fantàstic que existeixin tot un món d'interaccions possibles que ens donen una idea de fins on poden arribar la imaginació i la creativitat humanes?.

Espero haver despertat el vostre interès, negrots.

El terror i els gats

L'imaginari relacionat amb el terror posseeix una sèrie de llocs comuns que tradicionalment s'han utilitzat de manera molt rendible a la literatura (i de retruc al cinema). La recepció del públic resulta essencial per tal que l'efecte terrorífic funcioni. Alguns recursos que a hores d'ara podríem creure esgotats, no han perdut les seves propietats si s'empren de manera intel·ligent i original. Tothom sap que els fantasmes arrosseguen cadenes i no es reflecteixen als miralls, que la mort porta una capa negra i una dalla, que els successos terribles es produeixen a mitjanit i que els quadres dels avantpassats sempre tenen ulls que es mouen. El lector o l'espectador, partícips de l'imaginari, esperen que sigui així. Se senten còmodes amb la repetició de les fórmules. L'ésser humà és un animal de costums i li agrada trepitjar terreny conegut. En la recreació dels mites, dels tòpics, dels clixés, l'usuari de l'obra literària hi troba un plaer estrany i tal vegada ilògic, però real.

Un dels motius recurrents d'aquest imaginari és la utilizació dels gats com agents del mal. Normalment se'ls considera companys inseparables de bruixes i bruixots i, com tots els felins, tenen una mala premsa extraordinàriament generalitzada. Generen desconfiança, sempre acusats de traïdoria i de crueltat. El suposat caràcter elegant, enigmàtic, indiferent, magnètic i independent dels gats els ha convertit en l'objecte perfecte per a la creació del mite. Fins el punt que es fa difícil esbrinar què va arribar abans: si la llegenda urbana que els considera animals poc fiables i excessivament despresos en llur relació amb els humans o el seu paper terrorífic en els llocs comuns de certs gèneres literaris.

El cas és que la figura del gat apareix amb una enorme freqüència en contes, relats, novel·les, obres de teatre i pel·lícules de terror. Si tanquem els ulls i ens concentrem, de seguida ens vindrà el record del miol d'un gat en el moment àlgid de certes seqüències clau. Cap altre animal (ni tan sols el gos) ha aconseguit generar al seu voltant un muntatge mític tan assumit. Els gats, especialment els negres (endemés, símbols de la mala sort), són portadors de la perversitat. Les seves mirades -lluentes, penetrants, capaces de traspassar la foscor- representen la imatge pura del mal.

És per aquest motiu que avui he pensat recomanar tres històries de terror, de diferents èpoques, on els gats hi juguen un paper fonamental. I demanar-vos que, si en sabeu més, les compartiu sens falta en aquest bloc.

Gràcies, negrots.

El gat negre, d'Edgar Allan Poe (Estats Units 1809-1849).

Els gats d'Ulthar, d'H.P.Lovecraft (Estats Units, 1890-1937).

La sombra del gato, de Concha López Narváez (Sevilla, 1939).