Entre l’art i el dolor: Truman Capote i A sang freda

Era molt joveneta quan vaig llegir A sang freda, possiblement massa. Per fortuna, ningú no ha filtrat mai les meves lectures, de manera que l’obra em vingué a parar a les mans i me la vaig empassar, naturalment.

L’impacte va resultar fortíssim. Per sempre més, quan n’he sentit algun comentari o al·lusió, he experimentat una sensació de desassossec difícil d’explicar. Lògicament, no vaig copsar en tota la seva magnitud la importància literària i documental de la novel·la, la qual cosa no m’impedí comprendre que es tractava d’una obra superba.
Avui, quasi per casualitat, he topat a la televisió amb la pel·lícula de 2006 (estrenada el 2007) Infamous, que recrea el període en què Truman Capote va gestar i escriure la seva obra magna. La pel·lícula, de títol mal traduït Historia de un crimen, és magnífica. Va quedar eclipsada per una altra cinta –estrictament coetània– sobre la vida del gran escriptor, intitulada precisament Capote i protagonitzada per Philip Seymour Hoffman, que va guanyar un Oscar. Algunes crítiques diuen que Infamous és millor, però jo no he vist l’altra i, per tant, no puc opinar. En qualsevol cas, considero totalment irrellevant una comparació que res no ens aporta. Només diré que Infamous m’ha impactat profundament. M’ha provocat la necessitat, quasi vital, d’escriure aquest article.

La pel·lícula planteja una reflexió seriosa sobre el procés de l’escriptura i la implicació de l’escriptor. Capote, que estrenà amb A sang freda una literatura d’alt nivell sobre fets reals seriosament i profundament documentats, s’hi va deixar la pròpia sang en l’acte de la creació. Per dos camins. Pel camí pur i dur de la tasca literària i per la implicació personal amb els autors de la massacre. Especialment en el cas de Perry Smith, amb qui establí una estretíssima relació que, després del seu ajusticiament, perseguí Capote per sempre. Ja mai més no va aconseguir el mateix nivell d'excel·lència. El llarg procés de gestació, documentació i composició de l’obra, que li exigí actituds internes en ocasions contradictòries, li xuclà una gran part del seu jo.

A sang freda és difícil d’enquadrar. Narra un crim cruentíssim i indaga amb gran rigor en les sensacions de tots els implicats. Tanmateix, no és una obra de gènere. Insinuar tal cosa seria sens dubte una falta de respecte.

Tampoc no podem titllar-la de periodisme d’investigació. La seva profunditat s’allunya ostensiblement de la idea de l’exposició periodística d’uns esdeveniments. Simplement, A sang freda és el resultat de la feina d’un gran artista. Un al·legat intens i duríssim contra la pena de mort.

Fa un temps, vaig parlar de Capote en un altre article d’aquest bloc, a propòsit de la narració intitulada Ataúdes de artesanía, també basada en un cas real. En aquella ocasió, ja vaig apuntar la importància i l’originalitat de la seva producció. Sòbria i seriosa, Capote converteix la vida en literatura i l’eleva a la indubtable categoria d’art. També em ve a la memòria que el dia de la visita de Quim Monzó a la meva classe de la UB, vam estar comentant la seva afecció envers l'escriptor americà, al qual se sent especialment vinculat com a traductor al català d'algunes de les seves obres.

Parlar alhora de cinema i literatura, les meves dues grans passions, és un gran privilegi. Per això avui no podia desaprofitar l’oportunitat. A la pel·lícula apareix l’amistat entre Capote i Harper Lee, l’autora d’una de les novel·les que més m’ha agradat a la vida, Matar a un ruiseñor. Curiosament, també aquest títol va donar lloc a una pel·lícula immillorable, esplèndida, d’antologia, protagonitzada per Gregory Peck.

Oi que són fantàstiques aquestes interaccions? Oi que resulta magnífic que passin els anys i en puguem parlar? Truman Capote, que nasqué a Nova Orleans el 1924 i morí a Los Angeles el 1984, acaronava el somni de confegir una obra completa i rodona. Volia deixar un llegat per a l’esdevenidor. Ningú no dubte que ho aconseguí. Amb A sang freda, entre l’art i el dolor, arribà al cim d'una carrera d'autèntic luxe.

Ellery Queen, d'Ellery Queen

Avui diumenge toca una sessió de remembrança. En la línea de recordar els autors i les obres del gènere negre que ja han assolit l’estatus de clàssics, parlarem d’Ellery Queen, que no deixa de resultar un cas curiós. Ellery Queen és el pseudònim literari de dos cosins americans, d’origen jueu, que van crear una sèrie de relats amb un protagonista que portava aquest mateix nom, Ellery Queen. La identificació del creador amb la criatura. Suposo que, en el moment, aquest fet podia comportar una petita ambigüitat que resultava útil com a reclam publicitari.

Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971) són els dos autors, coneguts habitualment com a Dannay i Lee. Moltes de les històries del seu detectiu aparegueren inicialment en revistes de misteri, però després foren agrupades i publicades juntes. Ellery Queen no és l’únic personatge d’aquests cosins, que van dedicar molts anys a la narrativa policíaca, però tal vegada és el més conegut.

Com vaig haver de reconèixer amb el Pare Brown i amb Mike Hammer, no he llegit els relats d’Ellery Queen, però sí que recordo la sèrie televisiva. També recordo molt bé algunes de les característiques del detectiu, força distant de la prepotència de Hammer. Es tractava més aviat d’un personatge que volia fer el bé, molt intel·ligent i amb una gran capacitat deductiva (a l’estil de Sherlock Holmes). Vivia de rendes, gràcies a l’herència de la seva mare, de manera que es podia dedicar a resoldre els casos sense preocupar-se per les qüestions quotidianes i crematístiques.

Era novaiorquès i, com sol passar amb aquesta ciutat (o amb totes les grans ciutats escenaris del gènere negre), l’ambientació del marc urbà resultava essencial. La trama dels relats normalment era enrevessada i original, força enginyosa.

Amb tot, allò que personalment m'evoca el personatge és que, més que un detectiu filantròpic i ple de curiositat, a mi em semblava un escriptor. L’abillament i el seu aire anglosaxó hi tenien molt a veure. I l’actitud, mig despistada mig anodina. Un tipus ric vestit amb poca cura que, a l’hora de veritat, era un crack de la deducció. Però el seu barret i, sobretot, els seus jerseis (o, com a mínim, així ho recordo jo), em generaven la impressió de l’escriptor de novel·les policíaques que ja us vaig descriure fa uns dies, benvolguts negrots. En aquest cas no deixa de fer una certa gràcia a causa de la identificació, encara que només sigui pel que fa a l’homonímia, entre realitat i ficció.

Ja sabeu que els tòpics personals (o les percepcions que esdevenen tòpics per a cada un de nosaltres) també existeixen. I jo, negrots, us estic desvetllant els meus de mica en mica. Sigui com sigui, el bloc vol fer-se ressò de totes les manifestacions del gènere. I avui, en un calorós i ventós diumenge de finals d’agost, li ha tocat el torn a Ellery Queen. M’agradaria molt saber si algun de vosaltres ha estat lector de les seves històries.

Feliç diumenge!

Nit de lluna plena

Nit d'esplèndida lluna plena. Un cercle perfecte que navega amb el vent enmig d'un cel aspre, sense estrelles. Núvols opacs fan de teló de fons al murmuri de la tramuntana. Primer suau, s'ha convertit després en una intensa i despietada fressa. No he tancat les finestres. La calor, embogida pel vent, resulta insuportable. Amb un prolongat miol de queixa, la gata ha marxat a refugiar-se en algun racó més fresc, inconegut.
Res no se sent tret de l'oratge, que aixeca onades de profundes veus entre les branques dels arbres. Davant de la pantalla d'aquest estri abassegador que m'obliga a escriure, m'adono que m'envolta quelcom indefinible, quasi màgic. Sola en la foscor. La fràgil làmpada de peu llença al no-res un raig esmorteït. Al meu costat, insistent, el reflex misteriós de la pantalla.
La nit ha esborrat el contorn de les coses. S'ha endut les fronteres i les ha substituït per un negre mantell que envaeix els camps i les muntanyes. Teclejo sense rumb, com posseïda. No sento l'òliba, ni cap insecte. Només sobreviuen el tel dominador de la nit perversa i el rumor intens del vent salvatge.
No temo res. Res ni ningú. Lluny, molt lluny, potser udolarà un llop. O tal vegada un home sense fortuna, tocat per la desgràcia, viurà un cop més la inevitable metamorfosi de les seves cèl·lules.
Miro enfora, sense alè. Com si esperés segura la seva arribada. Quasi sento les passes feixugues damunt la gespa.

Però és un miratge. A l'exterior només hi trobo una obscuritat obstinada que pretén lluir com un trofeu la bola rodona de la lluna plena.

Grito en el hielo, de Camilla Ceder

Una altra novel·la negra sueca. I una altra novel·la llargaaaaaaa!
És la historia d’una revenja del passat, covada en el si d’una torturada família.
No diré que el llibre no tingui una estructura correcta. Tampoc no diré que és dolent, perquè estaria faltant a la veritat. Es tracta d’una molt digna òpera prima. Però... llargaaaaa!
Ja he parlat en diverses ocasions de la fal·lera que semblen tenir els autors actuals per escriure en excés. Tant com s’agraeix una mesura justa! Grito en el hielo esdevindria molt més rodona, resultaria més passadora i deixaria millor regust si fos una obra “una mica” més breu.
En tractar-se d’una primera novel·la, tal vegada Camilla Ceder ha volgut iniciar una sèrie. I, per aquest motiu, segurament li ha semblat necessari caracteritzar amb detall els diferents membres de l’equip policial. La meva opinió, però, és que tampoc no feia falta explicar tant en el primer capítol. Alguns fragments els considero superflus. Senzillament, no calien. O, com a mínim, no calien encara. Si, per contra, això d’iniciar una sèrie és només una suposició meva, aleshores trobo absolutament injustificada gran part del text.
D’altra banda, la influència del mestre Mankell és tan evident que Ceder cau en errors pràcticament mimètics. El conjunt policial li ha sortit tan típic i convencional que me’n faig creus. Fins i tot el títol resulta anodí.
La trama ha esdevingut per a mi d’una claredat absoluta. De manera que, a mig llibre, m’he imaginat per on anaven els trets. Això no vol dir que no funcioni. Potser simplement és que les meves hores de vol negrot faciliten que l’encerti sense gran dificultat.
He constatat un cop més una qüestió que vull esmentar. Se’n va parlar força en relació amb la trilogia Mil·lennium i jo ja porto prou negrors nòrdiques com per voler recuperar-la. Per tant, llenço un interrogant al vent: serà realment tan masclista i discriminatòria amb les dones l’“avançada” societat escandinava? Des del maltractat sud, no deixo de preguntar-m’ho. Les novel·les del “matrimoni suec”, Stieg i Asa Larsson, Camilla Läckberg, Arnaldur Indridason, etc. etc. sempre palesen situacions que van per aquests camins. Per a mi ha estat una mica sorprenent. Què en penseu?
Si algun negrot té informació veraç, seria d’agrair.

Vull concloure amb un darrer comentari. He afirmat al començament que la novel·la és digna. No me'n desdic. Penso que cal donar temps al temps. Ceder és jove. Molt possiblement aconseguirà trobar, en un futur, la seva pròpia veu.

Continuació: La fauna del terror (II)

Fa uns dies vaig parlar dels animals vinculats a l’imaginari del terror, després d’haver confegit una llista prèvia. Atès que ja m’havia referit anteriorment als gats, als grans felins i als llops, em pensava que en tindria prou amb un únic article, però de seguida vaig comprendre que el tema donava massa de si. Posteriorment, alguns negrots van deixar suggeriments en l’apartat de comentaris (no t’oblides de tal o de qual bèstia, Anna). Per tant, avui torno a la càrrega per continuar amb la qüestió, que crec prou interessant. Espero no deixar-me res i, si això passés, que vosaltres m’obriu els ulls.

En primer lloc, em referiré als insectes, els animalons més abundosos del planeta. Tots sabem que, en general, no desperten gaire simpatia. Hi ha molta literatura al voltant de plagues de tota mena, assassines despietades. Abelles, mosques, mosquits, llagostes, formigues gegants. Tanmateix, el número 1 del pòdium, en aquest grup, l'ostenta sens cap mena de dubte la reina aranya i totes les seves variants: taràntules, vídues negres, etc. etc. Aquesta bestiola tans sols és parenta dels insectes, perquè en realitat pertany a un altre grup, el dels artròpodes invertebrats (ordre Araneae). En honor a la veritat, són força inofensives i només unes poques espècies resulten autènticament perilloses per a l’ésser humà. Malgrat tot, hi ha molta gent que les tem. Existeix una veritable fòbia a les aranyes, fòbia patològica. Juntament amb els escarabats, formen part de l’estètica del fàstic.

Les aranyes poden jugar un paper actiu en els gèneres de terror, però també un importantíssim rol passiu. No podem imaginar un soterrani, unes golfes, una mansió o un palau antic sense una bona dosi de teranyines. Són el marc perfecte, l’escenari inevitable per al desenvolupament dels fets morbosos, terrorífics, sobrenaturals o criminals. Haig de dir que, personalment, no em fan cap por. Fins i tot els hi trobo (digueu-me frikie) un cert halo romàntic. I, si no hi esteu d’acord, només us cal contemplar la imatge amb la qual encapçalo aquest text.

Continuant amb l’estètica del fàstic, l’espècimen per excel·lència (aquest sí que em fa un pànic cerval) és la rata de claveguera. M’assalten tremolors i calfreds només de pensar-hi. Tots sabem que resulten imprescindibles en tombes, catacumbes, cases i solars abandonats... En els beuratges de les bruixes (com els llangardaixos i les sargantanes). Les rates transmeten malalties i representen la brutícia, la putrefacció. Són terriblement odiades, tot i que han estat repetidament representades en el món de la fantasia infantil (recordem el llarg inventari de ratolins boníssims i simpatiquíssims: els de la Ventafocs de Disney, Jerry, Pixi i Dixi, Mickey i Minnie, etc.), per no parlar de la recent troballa literària, l’erudit i lletrat Firmin.

Veiem doncs que rates, escarabats, insectes, aranyes i tot una colla de petits rèptils com els citats fa un moment, han esdevingut un conjunt molt utilitzat en l’imaginari del terror. Ah, i no oblidem els escorpins, negres i astuts, que generen un enorme rebuig ancestral.
I això ens mena cap a una altra bestiola terriblement temuda, que, curiosament, desperta alhora una gran fascinació. Parlo, ni més ni menys, que de la serp. La serp (ofidi) que exemplifica una mena de maldat intrínseca i que apareix sovint en novel·les on un assassí de perfil sibil·lí vol matar algú sense intervenció directa. No cal recordar que una serp (un àspid) va ser l’instrument que va escollir Cleopatra per al seu suïcidi. Per tant, sofisticació d’alt nivell. En relats procedents de l’Índia o que tenen lloc en aquest país, la serp és un recurs sovintejat i efectiu.

Per acabar, no vull deixar de citar un altre grup d’animals ben diferent. Em refereixo a gossos salvatges, coiots, guineus. Tot una colla de “bitxos” que, en un moment o altre, serveixen per generar la por del personal.

Les sensacions més pregones del nostre interior es desfermen, sense que hom pugui evitar-ho, davant de certes forces de la natura. Els animals que van associats al perill, sigui per una creença folklòrica i llegendària o per una realitat palpable i certa, tenen un lloc instaurat en la nostra ment. Adquirim aquest bagatge quasi sense adonar-nos-en, a mesura que creixem, adobat amb la suma de tot un imaginari col·lectiu i arquetípic del quan ens va parlar Jung. I jo em pregunto un cop més, on acaba el sentiment innat i comença l’adquirit, negrots?

Fins ben aviat.

La fauna del terror

A banda dels llops i dels felins (sobretot els gats i les panteres negres), animals dels quals ja n’hem parlat, existeix una significativa quantitat de bestioles que formen part, d’una manera o d’una altra, de l’imaginari del terror. En alguns casos és més aviat una qüestió simbòlica; en d’altres, contribueixen activament a construir arguments, situacions i trames. Però, sigui com sigui, resulta innegable que la fauna del planeta té un paper més que destacat en les pregoneses de la por.

Avui, si us sembla bé, ens dedicarem a fer-ne una petita aproximació, negrots.

En primer lloc, parlarem del ratpenat (o ratapinyada) l’únic mamífer volador existent, imprescindible en l’inventari terrorífic. Tot i que és un animal bàsicament insectívor i rarament ataca l’home, ostenta un lloc preferent en l’estètica de la nit, l’obscurantisme i la por. Al mite hi ha contribuït el fet que existeix una subfamília (Desmodus rotundus), que coneixem comunament com a “vampirs” i que s’alimenten de sang. En alguns casos, ataquen els ramats i els animals de granja, i molt escadusserament l’ésser humà. Amb tot, la llegenda negra, amanida per la seva relació inequívoca amb la figura dels vampirs xucladors de sang (amb el Comte Dràcula al capdavant), està servida des de fa molt temps. I no ens enganyem, molta gràcia els ratspenats no fan. Jo en tinc al meu jardí, i em sobrevolen al damunt així que es fa fosc, en un vol rasant que no deixa de posar la pell de gallina.
Què podem dir, altrament, d’un ocell com el corb, del seu inquietant color atzabeja, plomes brillants i rogallosa veu? Normalment semblen un mal presagi, l’anunci del desastre. També solen ser companys inseparables de personatges estranys de tota mena (mags, bruixots, nigromàntics). És impossible pensar en aquest ocell i no recordar Daphne du Maurier i la seva novel·la Los pájaros, portada al cinema per Hitchcock. Si tanquem els ulls és fàcil contemplar Tippi Hedren envoltada de corbs que arriben furtivament, silenciosament, abans de començar el seu atac furibund. En canvi, en una recerca per documentar-me, he descobert que el corb, en moltes cultures antigues, era un ocell molt venerat, un símbol espiritual. De fet, només cal anar a Londres i passar per la famosa Torre. Ja sabeu que ben cuidats que els tenen allà.

Me n’adono que aquest article s’està allargant i que em resultarà impossible exhaurir tota la llista que tinc preparada. Ja vindrà una segona part, però abans vull fer referència a un darrer animal, de presència més que sovintejada en relats de bruixes i en històries misterioses. El trobem als boscos, en les branques dels arbres, despert a la nit (són ocells rapaços nocturns), sempre observant. Representen el símbol de la saviesa (acompanyen a mags bons), però també formen part de l’imaginari del desconegut. Enigmàtics i estranys, mussols i òlibes es troben al bell mig de l’estètica del meravellós. A mi m’agraden molt. I m’encanta sentir la seva veu persistent i monòtona enmig de l'udol de la tramuntana les nits de lluna plena.

Què us en sembla, negrots? Oi que tots els tòpics del folklore i de la tradició funcionen d’allò més bé? Tornarem amb les bestioles un altre dia. No s’han acabat ni de bon tros.

Avui va d’injustícies: la mala fama del llop

Etimològicament procedent de la forma llatina lupus-i, el terme “llop” designa un dels mamífers més vinculats a la vida humana des de l’antiguitat. De la família dels cànids, és un personatge molt conegut en les llegendes i l’imaginari col·lectiu, on ocupa, juntament amb els felins, una posició ben ingrata.
Fa molts mesos que vull tractar aquesta qüestió, però sempre ho ajorno perquè la volia lligar amb la derivació terrorífica de la licantropia. Fer-ho així, però, significa que m’haig de documentar. Ja sabeu que m’agrada ampliar els meus coneixements per poder parlar dels temes amb un mínim rigor. Tanmateix, avui he comprès que els “homes llop” donen per a un altre article, perquè parlar de tot en un de sol esdevindria excessiu. Per tant, m’he decidit a escriure sobre una part de la temàtica, la més relacionada amb la tradició.
El cert és que la figura del llop ha estat una de les més maltractades i temudes al llarg de la història. Eix central de terribles llegendes negres en les quals se’l considerava l’assot dels ramaders i un gran perill per a l’ésser humà. No és gratuït que puguem citar un bon nombre de contes infantils –que tradicionalment serveixen per prendre el pols de l’opinió generalitzada– on el llop representa la maldat més absoluta. Només cal recordar els models paradigmàtics de La caputxeta vermella, Els tres porquets, Les set cabretes o Pere i el llop (la faula moralitzant d’Isop que forma part de la tradició de molts països i on s’utilitza la pobra bèstia per reflexionar sobre el valor de la sinceritat). Existeixen moltes altres variacions del tema, igualment ben conegudes. Podem recordar centenars de pel·lícules i d’històries on, d’una manera o d’una altra, el llop és el responsable d’un munt de fets cruents, amb sang i fetge, que justifiquen l’odi cerval de l’home i la seva perseverant voluntat d’anihilar-lo.
Què podem dir nosaltres, a Catalunya, quan l’obra més popular de la nostra dramatúrgia culmina amb el crit triomfal: He mort el llop!, per donar a entendre que el protagonista ha matat el malvat tirà? Per no parlar dels exemples que encara trobem a la darrera edició del Diccionari Normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), on apareixen, darrere de la definició de llop, les frases fetes: Menjar com un llop. Tenir una fam de llop.

L’enorme voracitat del llop és un lloc comú ben arrelat. Els atacs nocturns d’aquests animals als ramats d’ovelles o de cabres han esdevingut un tòpic: evidentment, amb un rerefons de realitat. Si un llop famèlic detecta la presència de menjar en el seu territori, va i caça. Forma part del cicle de la vida i de la seva condició de depredador. Té gana i busca menjar. Si l’home està establert suficientment a prop dels indrets on viu el llop, un dia o un altre rebrà la seva visita.
Tanmateix, l’exageració al voltant del tema resulta absolutament desmesurada. No fa gaire mesos vaig veure un interessant documental (a la 2 de TVE), en el qual els biòlegs i naturalistes ja no sabien com fer-s’ho per preservar els llops dels homes. Els fets tenien lloc en una àmplia zona del nord d’Alemanya. Els camperols i ramaders, que semblaven directament importats del segle XVII (i no exagero), encara sentien un odi ancestral envers els llops, per més que els seus atacs fossin gairebé inexistents, molt escadussers. Les afirmacions d’aquesta gent, més que procedents d’una desenvolupada comunitat del segle XXI, semblaven extretes d’una història de terror gòtica. De res no servien les clares explicacions dels experts, demostrades amb dades científiques ben documentades. Per a ells, els llop era un temible assassí sanguinari. I punt.
En canvi, ell llop és un animal bell, noble, que viu en comunitat, que mai no mata per plaer, que s’estima els seus cadells i que (no ens enganyem) ocupa en la cadena evolutiva la baula immediatament anterior al “millor amic de l’home”. De fet, s’han conegut molts casos de llops que han estat capaços de conviure amb persones sense cap problema. Félix Rodríguez de la Fuente va intentar acostar-nos a aquest preciós mamífer, però no crec que n’hi hagués prou.
La presència dels tòpics persisteix, la potència dels arquetipus és immensa. Literàriament, resulta molt clar. Però, en casos com aquest, també resta palès en la realitat. La por al desconegut, a allò que creiem més fort que nosaltres, el terror atàvic a les forces de la natura són els responsables últims de la generació dels mites. Com el mite del llop, un animal que ha fornit el nostre imaginari de magnífiques històries. Però que, sobretot en la vida real, es mereix urgentment una restitució pública.
El llop, un ésser esplèndid, que udola a la lluna i que ha demostrat ser capaç d’estimar.

Mike Hammer, de Mickey Spillane

Fa temps que volia parlar-vos d’un detectiu privat paradigmàtic, Mike Hammer, sorgit de la ploma de l’americà Mickey Spillane (1918-2006). Hammer és el protagonista d’un cicle de 10 novel·les que s’estenen al llarg de 50 anys, de 1947 a 1997. Com vaig haver de confessar en l’article sobre el Pare Brown, no he llegit les aventures de Mike Hammer. Tan sols el conec a través de la televisió, d’una sèrie protagonitzada per Stacy Keach que segurament molts recordareu. Tanmateix, amb la voluntat de fer passar per aquest bloc totes les manifestacions significatives del gènere negre, era obvi que tard o d’hora ens hi havíem de referir.
No m’estendré en detalls que podeu trobar a la xarxa, de manera que us he enllaçat l’entrada de Wikipèdia al nom del personatge. Segons que recull aquest lloc, Hammer personifica el model de detectiu violent, misogin, fatxenda, patriota americà –i per tant anticomunista– i poc sibil·lí. En contrast amb la ironia i el cinisme d’altres personatges similars, com Sam Spade o Philip Marlowe, Hammer és brutal i primitiu.
A banda d’aquestes afirmacions, que el fan ben antipàtic i que des del punt de vista literari només podem corroborar amb la lectura dels llibres, m’agradaria transmetre la meva percepció a partir de la sèrie televisiva.
Mike Hammer em semblava el típic detectiu novaiorquès, tan important a les novel·les com la ciutat mateixa. La seva secretària, ajudant incondicional, es deia Velda; i crec recordar (com no!) que hi havia quelcom més que una relació professional entre tots dos. Tensió sexual, potser. Existia també una dona misteriosa, amb la qual Hammer mai no va arribar a establir contacte, que apareixia de manera sobtada i cíclica en la seva vida. Mai no es deien res. Llurs mirades carregades de missatges subliminals es creuaven amb intensitat i sempre en situacions difícils. Però quan ell sortia corrents a buscar-la, ella ja havia desaparegut. S’havia esfumat com un fantasma. De qualsevol manera, Hammer no havia de patir. Podia lligar a cor què vols, perquè recordo que totes les dones amb què topava se li insinuaven ràpidament.
L’ambientació estil anys 50 m’agradava molt. Aquell despatx desastrat típic dels detectius de segona categoria, amb el nom escrit al vidre de la porta; aquella calor de l’estiu de la city només apaivagada parcialment pel llardós ventilador del sostre; els vestits escotats de la Velda, una mica vulgars; el barret inefable i incombustible d’en Mike; la seves camises suades; i la pistola amb nom propi, la Betsy, la seva millor amiga. Les històries estaven narrades en primera persona (també les novel·les) i Hammer parlava de la Betsy com si fos realment un company de carn i ossos en la lluita contra el crim.

Jo m’ho passava molt bé mirant la sèrie. Ignoro si també m’agradaria llegir els llibres, però sospito que sí. Aconseguint l’abstracció ideològica necessària i defugint caure en l’anacronisme, segur que són un perfecte exponent del gènere durant la caça de bruixes de McCarthy i el període de la Guerra Freda. En qualsevol cas, no tinc cap intenció de negar el meu gust per aquest conjunt de tòpics, a hores d'ara ja clàssics, i per aquesta estètica negra. Mike Hammer ho compleix tot.

Haig d’afegir, negrots, una dada més. La música de la sèrie. M’agradava tant que la vaig triar per acompanyar aquest bloc. Podeu pitjar el gadget del començament: Harlem Nocturne, una peça de jazz composta per Earle Hagen i Dick Rogers el 1939.

Si no la coneixeu, us encantarà.

Més llocs comuns: quina passada!

Alguns negrots heu demanat més llocs comuns (oi, Marta?) i, com que n’hi ha, allà va la tercera entrega. Espero que sigui l’última, perquè això ja sembla la història de mai no acabar.
En qualsevol cas, som-hi:

-Els instituts, universitats, hospicis, internats i residències d’estudiants: no sé com m’havia pogut oblidar aquests llocs tan paradigmàtics, on sovint es cometen crims en sèrie i els nois i noies van desapareixent un darrere l’altre. Molts cops els millors amics dels "protes" (els que semblen més inofensius) són els dolents.

-El perseguit que entra al seu cotxe i, quan s’imagina salvat, l’assassí és al seient del darrere.

-Llocs terribles: les gasolineres en paratges semidesèrtics i els motels “cutres” amb llums de neó (normalment els recepcionistes van amb samarreta imperi i miren la tele). Aquí s’ajunta la por amb el fàstic.

-Gossos i llops que ensenyen les dents amenaçadorament. Aquest recurs apareix quan menys t’ho esperes. De vegades amb poca lògica.

-Ui, un altre lloc oblidat: esglésies i catedrals. El tema religiós m’agrada molt com a recurs negre. Trobo que té glamour, malgré tout. Per tant, no hem d’oblidar els conflictes de tota mena de capellans i monges. La truculència pot ser extrema.

-Foc. No n’hem parlat gaire, però els incendis també juguen un paper important. En ocasions, són incendis del passat que han deixat traumes en policies o en assassins. També hi ha un tipus d’assassí psicòpata que comença la seva carrera matant animals domèstics (els gats solen rebre molt) i incendien les cases amb els pares dintre.

-Escena típica: protagonista femenina (guapa i amb professió liberal o relacionada amb la llei) que sap cuinar. Talla verduretes a la cuina de casa i se sent observada. És de nit. Quan es gira, no veu res. Però en realitat hi ha algú a l’exterior que la va resseguint de finestra en finestra (pel que fa al plat que cuina, hi ha la variant espaguetti).

-Criminal, assetjador o voyeur que mira amb prismàtics des d’un lloc no llunyà. Truca per telèfon a la víctima i, perquè no hi hagi dubtes de la proximitat, li diu com va vestida.

-Illes deshabitades i fars solitaris. Són indrets de difícil accés. Només hi va un vaixell de tant en tant (un cop a la setmana, normalment). O una avioneta. Sigui com sigui, fa molta por, perquè la solitud és un dels motius de terror més grans. Amb tot, em sembla que aquestes illes en la vida real no existeixen.

-El tema neu i esquís també funciona força bé. Solitud al fred. Cabanes aïllades a la vora de llacs (a voltes els llacs tenen gent morta a la profunditat de llurs negres aigües).

-Saunes que no s'obren i vestuaris (gimnàs, escola, universitat). Com és que els protagonistes sempre es queden sols?

En fi, que la cosa no s’acaba, segons sembla. Però no puc allargar més aquest article, que es farà feixuc de llegir. Com sempre, us demano més tòpics, negrots.

I a veure com rematem el tema. Quina passada!

L'abillament de l'escriptor

A força de parlar de tòpics, em va venir a la ment una percepció personal, que ignoro si algú comparteix amb mi o es tracta exclusivament d’una bajanada de collita pròpia. Tanmateix, la sensació l’experimento diàfanament des que era ben petita i tothom del meu entorn ho sap. Com que té a veure amb la negror (la qual cosa em fa pensar que sóc negrota des de temps immemorial) avui he cregut adient posar-la en coneixement de tots vosaltres. Confio que ja em fareu saber què us en sembla.

Vull avisar que hom diria que el cas no té ni cap ni peus, però per a mi la idea és totalment indiscutible. Suposo que prové de pregoneses que ni jo mateixa recordo. Tal vegada d’alguna pel·lícula que vaig veure essent petita o d’alguna novel·la que vaig llegir. Sigui com sigui, resulta un fet inqüestionable.

Estic parlant de l’abillament de l’escriptor de novel·les negres. Quan veig un senyor (conegut o inconegut, tant és) amb una jaqueta de punt, cordada amb botons de dalt a baix i d’un color poc llampant, tinc clar que aquell senyor va vestit d’escriptor de novel·les policíaques. La jaqueta ha de ser baldera i ampla, molt còmoda, preferentment de tons granes, marronosos o verd oliva.

M’imagino el personatge de nit, darrere de l’escriptori, amb l’única llum d’un flexo, assegut en una butaca vella i còmoda. Tecleja la màquina d’escriure mentre fuma en una habitació plena de llibres. És hivern i fa fred. Hi ha la xemeneia encesa. Una finestra damunt d’un carrer vagament il·luminat. I pertot el silenci, només trencat pel so monòton de les tecles.
Aquest ambient el considero molt adequat, però és més o menys aleatori, diguem-ne negociable. Per tant, l’home pot dur ulleres o no, fumar en pipa o cigarretes, tenir el cendrer net o ple de burilles. La màquina pot ésser substituïda per un ordinador i, fins i tot, el senyor pot escriure de dia (tot i no resultar gaire recomanable). Ara bé, la jaqueta no se la pot treure. És absolutament impossible que vagi vestit d’una altra manera. Senzillament, aquesta possibilitat no es contempla.

La cosa porta cua. No us penseu que no té cap tipus de conseqüències en el món real. Arran d’aquesta meva sensació, tota la meva família masculina (marit, pare, germans, tiets) han anat a temporades vestits “d’escriptors de novel·la policíaca”. L’expressió és ben coneguda en el meu ambient. Per descriure’m algú de manera absolutament entenedora, la meva família va i diu: “va vestit d’escriptor de novel·les policíaques”. Aleshores no hi ha dubte possible sobre l’estil de la indumentària de la persona en qüestió.

Quan passejo i em trobo una botiga de roba d’home, el mateix. Si hi veig un maniquí amb una jaqueta, ja sabeu quin ofici li encolomo. I si vaig a comprar-ne una per regalar, no conec cap altra manera de descriure-la que no sigui: "escolti, volia una jaqueta d'escriptor de novel·les policíaques" .

Per no parlar del cinema. Així que apareix algú amb la peça, per força ha de fer el paper d’escriptor de novel·les policíaques. Ja es pot demostrar després que és detectiu, agent de borsa o llenyataire. A mi no que no em vinguin amb bestieses.
Ah. I les modes. Quan cíclicament torna la moda de les jaquetes, de cop i volta tothom escriu novel·les policíaques.

Estic sonada? En teniu també de manies d’aquestes? Realment no sé què pensar, tot i que trobo difícil canviar a aquestes alçades. En fi, ja ho deia Wilde. La vida imita l’art. O, en el meu cas, la vida imita la meva imaginació.
A reveure, negrots.

Parlant de mèdiums: una col·laboració de Jordi Canals

El meu amic Jordi Canals, escriptor i home d'inquietud i sapiència artística i cultural, col·labora avui personalment amb aquest espai. En Jordi és fidel negrot i sempre ens ofereix els seus interessants i amables comentaris. Arran de l'article on us vaig recomanar el relat Mèdium, de Pío Baroja, em va dir que ell s'havia hagut de documentar sobre el tema perquè en una de les seves novel·les, L'herència del bruixot, hi apareix el personatge d'un mèdium.

Total, que li vaig demanar que ens en fes cinc cèntims. I aquí teniu la seva explicació. Espero que us resulti interessant, negrots.

La lluita del mèdium amb les condicions socials és directe i conscient. El seu esperit revolucionari és molt fort. La seva motivació bàsica en la vida és fer tot el que és al seu abast per a canviar les creences malenteses sobre el espiritisme. La seva tragèdia és que, a vegades, no troba el canal per on discorren les energies de què disposa i només fa que llançar-se contra els molins de vent. El mèdium considera que la tradició social de la seva època és a punt d’estimbar-se per complet, però els seus somnis sobre la civilització del futur oscil·len, de manera alternativa, entre l’esperança i el més enllà.

Heus aquí una de les situacions que ens podem trobar en el relat de la doctrina espiritista:

Tothom ha sentit parlar dels esperits dolents, per això a la primera reunió la inquietud domina l’ambient. En les sessions el rostre del mèdium s’il·lumina mentre evoca a la coneixença interna del client o germà com es diu habitualment. Aconsella que no s’oblidin de l’esperit protector que és el que, en definitiva, dóna els consells a través de la consciencia de cadascú. El mèdium es val de les persones que l’envolten. El mèdium, que actua d’intermediari, implora la protecció dels esperits bons, en nom de tots els assistents, a l’espera que acudeixin per a lluitar contra els malèvols i aplacar la seva ira. Adverteix que la intel·ligència no desapareix desprès de la mort, sinó que segueix evolucionant en un medi que no està condicionat per l’espai ni pel temps i que pot manifestar-se als germans que són a la reunió a través seu. Continua dient que no hi ha mort per a l’ànima, que es transforma en esperit tractant que es manifesti en aquell moment.

De cop i volta, tots s’uneixen en una sola veu per a cridar “Creiem, creiem…” Desprès d’una llarga estona invocant els esperits, el mèdium estableix comunicació amb un dels bons esperits amb voluntat d’ajuda, parla amb ell i el posa en comunicació amb el germà que és a la reunió, frasejant molt lentament les paraules. La veu cavernosa del mèdium tremola mentre branda el cap emetent sorolls estranys. A partir d’aquí, els sentiments del que busca comunicació amb un familiar o amic mort, es desborden.

Bibliografia: El libro de los espíritus. Allan Kardec

Nota: Us he enllaçat la informació sobre el llibre d'en Jordi per tal que us ho pogueu mirar, conèixer millor l'autor i també saber més coses de L'herència del bruixot.

De tòpics i llocs comuns (segona tongada)

Ja us vaig avisar, negrots, que, amb l’article de l’altre dia, no havíem acabat ni de bon tros la llista de tòpics i llocs comuns de misteri, intriga, crims i terror. La literatura i el cinema ens han proveït d’un imaginari tan suculent que, només meditant una mica, surten noves idees de sota les pedres.
Com que l’inventari creix i creix sense parar, no hi veig altre remei que continuar amb el tema. Per tant, sense dilació, passo a publicar una segona llista.

Amb el vostre permís, allà va:

- Les noies que senten un soroll de nit i s’hi acosten fent-se les valentes, sovint descobreixen que es tracta d’un gat. L’aparició del gat (figura absolutament vinculada al gènere) no és en realitat garantia de res. Moltes vegades, després del gat i quan la noia insensata ja respira alleujada, ve el descobriment d’un vidre trencat i l’aparició de l’assassí.
- El perill dels ascensors i les seves portes: no acaben de tancar-se quan fa més falta, enmig de les persecucions; o s’obren en el moment precís i les cabines estan plenes de cadàvers i de sang.
- En les grans mansions antigues, els ulls de les figures dels quadres –penjats sobretot al llarg de les grans escalinates– es mouen sinistrament, observant els nouvinguts amb gran atenció.
- Les persecucions que acaben en els terrats dels edificis. Les escenes subsegüents són imprevisibles, perquè tenen diversos tipus de resolució (cau el perseguit, hi ha trets, cau el perseguidor, el perseguit és detingut, el perseguit s’escapa fent uns salts increïbles, algú s’acaba tirant al buit, etc.).
- Els policies, detectius o altres investigadors (periodistes, advocats, escriptors, fiscals, psiquiatres, etc.) que pateixen algun trauma o malaltia que se’n deriva (agorafòbia, claustrofòbia o quelcom de similar).
- Escenes de crims i de pànic a dutxes i banyeres (especialment rendibles a partir de Psicosi).
- El policia “ drogata” o alcohòlic –a voltes corrupte– que en realitat té una bona excusa per ser-ho i que finalment es reforma. El motiu presenta una variant: el personatge ha tocat fons (sol, borratxo, deixat de la mà de Déu, brut), però, com que és un crack, sempre l’acaben buscant per resoldre els casos més difícils.
- L’assassí en sèrie (més sonat que una campana) que agafa una fixació amb el policia responsable de la investigació dels seus crims. El truca per telèfon, el repta i normalment vol que sigui la culminació de la seva obra. Kurt Wallander va patir reiteradament aquest abús. El van voler matar no sé quants cops.
- Els boscos de fulles cruixents, preferentment durant la tardor o l’hivern, on les noies són perseguides o apareixen mortes. Les fulles solen tenir un bonic color ocre. També hi ha la variant dels morts dins l’aigua, amb o sense cotxe.
- Els assetjadors de fixació extrema que tenen un amagatall amb murs sencers plens de fotos del seu objecte de desig. També hi sol haver retalls de diari.
- Els perseguits per bojos i assassins que indefectiblement fugen cap els carrerons foscos i sense sortida.
I per acabar aquesta segona tongada, esmentaré llocs tan inquietants com els gronxadors infantils (nyec nyec), els parcs d’atraccions abandonats i les cases solitàries a la vora del mar.
Què, com se us queda el cos, negrots?

Ah, per cert, aviso: no puc garantir que no continuarà...

Médium, de Pío Baroja

Ara ja feia dies, negrots, que no tornàvem a les nostres incursions en l'obra d'autors ja clàssics que han conreat, en un moment o altre, la narrativa de terror, intriga o misteri. Sabem que és una constant en la producció de moltíssims escriptors. A aquestes alçades, ja resulta innegable la fascinanció que la temàtica màgica, criminal o sobrenatural exerceix en tots nosaltres. Així, hem pogut gaudir de les històries de Pardo Bazán, Kakfa, Bécquer, Calders, Zorrilla, Valle Inclán, Cortázar i un llarg etcètera.

Avui li ha tocat el torn a Pío Baroja (Donostia, 1872- Madrid, 1956). Home de bona família, dedicat en cos i ànima a les lletres, us n'enllaço una pàgina biogràfica per a qui vulgui refrescar la memòria.

El relat que us proposo s'intitula Médium i és una formulació clàssica del tema de la "possessió". No està exempt de l'aplicació deliberada de diversos tòpics que funcionen molt bé (somni, fotografia), precisament amb la voluntat de reproduir allò que el públic espera trobar. El cert és que es tracta d'un text que es llegeix en breus instants, de paraula senzilla però d'un crescendo terrorífic magistral. El narrador en primera persona i la suggerent prosa de Baroja ens fan avançar sense aturador, amb el desig peremptori d'assistir al desenllaç. Després, arriba la boira.

I ens preguntem: mite, bogeria, realitat? No ho sé. Vosaltres què n'opineu, negrots?

Al meu entendre, ningú no ha de desaprofitar l'ocasió de conèixer aquesta petita perla d'un dels grans escriptors en llengua castellana del segle XX.

Tal vegada serà interessant, en un pròxim futur, dedicar un article al tema dels mèdiums, ja que encara mai no hem fet referència a aquest motiu tan habitual del gènere i tan en voga actualment en el món audiovisual.

I ara: que passeu molta por, negrots.

Amigos en las altas esferas, de Donna Leon

Tot just he acabat Amigos en las altas esferas, la novena entrega de les peripècies del comissari venecià Guido Brunetti, sorgit, com de sobres sabeu, de la ploma de l’americana establerta fa dècades a la ciutat dels canals, Donna Leon. Llegeixo les novel·les en ordre rigorós (ho faig sempre que puc, com amb el matrimoni suec i com vaig fer amb la sèrie de Kurt Wallander). Per tant, no trio en funció de la trama que em crida més l’atenció, sinó que em mantinc absolutament disciplinada.
He d’admetre que aquest capítol de la nissaga no és el meu preferit. Està tan ben construït com sempre, però tracta el tema del frau fiscal, els delictes monetaris i la usura. No és que no hi hagi morts violentes (n’hi ha unes quantes), però a mi m’enganxen més les trames truculentes, amb gent traumatitzada, assassins en sèrie i drames familiars. Els crims administratius, la màfia i la corrupció em resulten segurament massa prosaics. I és que –per què amagar-ho– encara m’estimo més descobrir en el crim la dosi de poesia i de romanticisme que hi pot haver.

No deixa de sorprendre’m que Donna Leon pugui continuar vivint tranquil·lament a Venècia. A mesura que llegeixo les aventures de Brunetti, m’adono com ella va confegint, cada cop de manera més descarnada, la crítica de la societat que l’envolta. No només la veneciana, sinó la italiana en general. M’imagino que hi ha un important pòsit de veritat (només cal recordar la faç i les actuacions de Berlusconi), però, tot i això, la seva –diguem-ne– prepotència americana no deixa espai per a la presumpció d’innocència. Corrupció, suborns, picaresca, mentides, tripijocs, xantatges. Tot l’aparell administratiu, polític i policial italià funciona, segons Leon, a partir d’aquests supòsits. Per no parlar del recurs únic i sempre present de les amistats i coneixences. Brunetti, un policia honrat (o tan honrat com es pot ser a Venècia), no segueix mai els circuits oficials. De fet, no semblen existir. Per descobrir quelcom, per investigar, sempre ha de recórrer als favors que la gent (amics i no tan amics) li deuen.
Amb tot això no vull dir que la novel·la no pagui la pena. Un Brunetti, negrots, sempre és un Brunetti. Assistir a les seves passejades pels carrers de la ciutat, comprendre l'orgull que sent per ella, significa també, com sempre, que Venècia acaba esdevenint, per bé i per mal, l’autèntica protagonista de la trama. Diria que aquest és el sentiment d’ambivalència de Leon, perquè allò que em sembla indubtable és l’amor de l’escriptora per una ciutat, no ens enganyem, única al món. Fins a la pròxima, negrots.

Una de tòpics i llocs comuns

En la línia d’aprofundir en les llegendes i la tradició de la literatura d’intriga, misteri, crims i terror, tal vegada faltava consignar amb un cert detall alguns dels tòpics i llocs comuns que amaren el gènere.

N’hi ha de molt freqüents: en certs casos, relacionats amb l’entorn i l’espai on es desenvolupen els fets; en d’altres, amb l’actitud dels personatges (tant dels “bons” com dels “dolents”); de vegades, simplement vinculats a les situacions i les circumstàncies. Però sempre són recurrents i àmpliament coneguts. És més, a hores d’ara (com ja hem fet palès en altres articles) sobrepassen l’àmbit purament literari per manifestar-se a través d’altres formes d’expressió (còmic, música, televisió i, sobretot, cinema). La interacció entre mitjans contribueix encara més (si això és possible) al seu assentament. Tot plegat conforma el nostre bagatge personal i col·lectiu. És clar que qualsevol innovació de qualitat és ben rebuda. Tanmateix, sabem que la majoria d’aquestes innovacions són més de forma que de contingut. Solen consistir en reinterpretacions i reinvencions dels mateixos motius. Com que el consumidor s’hi sent identificat i troba plaer en recuperar i remembrar allò que espera, els tòpics mai no deixen de mantenir-se vigents.

Bé, prou teoria recurrent i anem al gra. Recordem alguns dels llocs comuns més habituals. Evidentment, només serà un tast per il·lustrar allò que intento argumentar. No cal que us digui, negrots, que qualsevol col·laboració per part vostra serà molt ben rebuda.

- Persecucions per carrers foscos i estrets de pobres i agosarades noies amb tacons (terrorífic clap clap en la nit) que solen acabar malament, preferentment mortes (o que mantenen durant un temps el lector/espectador en la incertesa).
- Perillositat dels aparcaments, on mai no hi ha ningú i on es repeteix un esquema similar, en ocasions a peu i d’altres en cotxe (gent perseguida per criminals de tota mena: mafiosos, violadors, psicòpates i, fins i tot, fantasmes).
- empreses, museus o biblioteques solitaris on el criminal s’escola per carregar-se aquell que s’ha quedat a treballar a darrera hora.
- l’home caigut en desgràcia que viu a les catacumbes (en especial al metro) de les grans ciutats. Sovint és innocent i rep de valent, sobretot per part de la policia, que té una malaltissa tendència a inculpar-lo.
- els vells (perversos o boníssims) de cases sinistres on els nens del barri tenen prohibit acostar-se (però s'hi acosten). Aquests vells, val a dir, en ocasions salven els nens.
- les abduccions extraterrestres, molt en voga gràcies als inefables Mulder i Scully.
- les ànimes en pena que volten pertot a l’espera de resoldre allò que havien deixat pendent en vida (bones, dolentes i mig mig).
- els camps de blat a ple sol (ben grocs, sempre ben grocs) on tot és a la vista. Aquesta situació es complau en ésser l’antítesi del tòpic: el dia pot ser tan terrorífic com la nit, la llum com l’obscuritat.
- la presència d’una persona misteriosa i desconeguda al carrer, que mira insistentment la finestra de l’heroi/heroïna sota la claror d’una farola. Si és home, ha de dur barret. I, si fuma, l’efecte té més solera. Malgrat tot, actualment ha esdevingut políticament incorrecte (fumar, s'entèn, no fer guàrdia sota la finestra).
- heroïnes (guapes) que són a casa a la nit, senten un soroll i, en lloc de marxar per l’altre cantó, s’acosten al perill de manera absolutament absurda (que no han llegit cap llibre ni vist cap pel·lícula?).
- grans escalinates de mansions enormes que fan molta por i per on la víctima sol caure
- els factors meteorològics de tota la vida (trons, llamps, vent, vidres que es trenquen, tempestes, huracans, pluja torrencial). Aquest lloc comú funciona sempre.
- manicomis, piscines, cementiris, barris abandonats (als Estats Units n’hi ha un devassall), hospitals que a la nit semblen deserts, sales d’autòpsies: un munt de llocs on pot passar de tot
- escriptors, artistes, policies, jutges, advocats, fiscals, periodistes, metges (servidors de la llei o professionals liberals, únicament) absolutament torturats, amb un passat inconfessable o que han patit tant que no s’han acabat de refer mai (la mort violenta d’esposes, fills i companys sol ser el principal motiu de patiment).
- suïcidis que semblen crims o a l’inrevés (sobretot a l’inrevés).
- nens (o nenes) que tenen la maldat a dins.
- alcohòlics, drogoaddictes i altres personatges problemàtics i poc clars que tant poden formar part de l’elenc dels “bons” com dels “dolents”. Rarets, friquis, primets i pàlids, preferentment amb ulleres i mal pentinats.
- portes tancades i habitacions sense sortida amb crims inexplicables a l’interior
- i soledat, molta soledat. Un heroi de novel·la negra que en pateix ja ho té tot guanyat.

En fi, negrots, que m’adono que aquest article s’allargaria de manera indesitjable per a vosaltres, al cap i a la fi soferts lectors de les meves dèries. Per tant, quasi que continuaré la llista en una altra ocasió. No obstant això, no us abstingueu de dir-hi la vostra, per l'amor de Déu.
Feliç diumenge, negrots.