Fa temps que volia parlar-vos d’un detectiu privat paradigmàtic, Mike Hammer, sorgit de la ploma de l’americà Mickey Spillane (1918-2006). Hammer és el protagonista d’un cicle de 10 novel·les que s’estenen al llarg de 50 anys, de 1947 a 1997. Com vaig haver de confessar en l’article sobre el Pare Brown, no he llegit les aventures de Mike Hammer. Tan sols el conec a través de la televisió, d’una sèrie protagonitzada per Stacy Keach que segurament molts recordareu. Tanmateix, amb la voluntat de fer passar per aquest bloc totes les manifestacions significatives del gènere negre, era obvi que tard o d’hora ens hi havíem de referir.
No m’estendré en detalls que podeu trobar a la xarxa, de manera que us he enllaçat l’entrada de Wikipèdia al nom del personatge. Segons que recull aquest lloc, Hammer personifica el model de detectiu violent, misogin, fatxenda, patriota americà –i per tant anticomunista– i poc sibil·lí. En contrast amb la ironia i el cinisme d’altres personatges similars, com Sam Spade o Philip Marlowe, Hammer és brutal i primitiu.
A banda d’aquestes afirmacions, que el fan ben antipàtic i que des del punt de vista literari només podem corroborar amb la lectura dels llibres, m’agradaria transmetre la meva percepció a partir de la sèrie televisiva.
Mike Hammer em semblava el típic detectiu novaiorquès, tan important a les novel·les com la ciutat mateixa. La seva secretària, ajudant incondicional, es deia Velda; i crec recordar (com no!) que hi havia quelcom més que una relació professional entre tots dos. Tensió sexual, potser. Existia també una dona misteriosa, amb la qual Hammer mai no va arribar a establir contacte, que apareixia de manera sobtada i cíclica en la seva vida. Mai no es deien res. Llurs mirades carregades de missatges subliminals es creuaven amb intensitat i sempre en situacions difícils. Però quan ell sortia corrents a buscar-la, ella ja havia desaparegut. S’havia esfumat com un fantasma. De qualsevol manera, Hammer no havia de patir. Podia lligar a cor què vols, perquè recordo que totes les dones amb què topava se li insinuaven ràpidament.
L’ambientació estil anys 50 m’agradava molt. Aquell despatx desastrat típic dels detectius de segona categoria, amb el nom escrit al vidre de la porta; aquella calor de l’estiu de la city només apaivagada parcialment pel llardós ventilador del sostre; els vestits escotats de la Velda, una mica vulgars; el barret inefable i incombustible d’en Mike; la seves camises suades; i la pistola amb nom propi, la Betsy, la seva millor amiga. Les històries estaven narrades en primera persona (també les novel·les) i Hammer parlava de la Betsy com si fos realment un company de carn i ossos en la lluita contra el crim.
No m’estendré en detalls que podeu trobar a la xarxa, de manera que us he enllaçat l’entrada de Wikipèdia al nom del personatge. Segons que recull aquest lloc, Hammer personifica el model de detectiu violent, misogin, fatxenda, patriota americà –i per tant anticomunista– i poc sibil·lí. En contrast amb la ironia i el cinisme d’altres personatges similars, com Sam Spade o Philip Marlowe, Hammer és brutal i primitiu.
A banda d’aquestes afirmacions, que el fan ben antipàtic i que des del punt de vista literari només podem corroborar amb la lectura dels llibres, m’agradaria transmetre la meva percepció a partir de la sèrie televisiva.
Mike Hammer em semblava el típic detectiu novaiorquès, tan important a les novel·les com la ciutat mateixa. La seva secretària, ajudant incondicional, es deia Velda; i crec recordar (com no!) que hi havia quelcom més que una relació professional entre tots dos. Tensió sexual, potser. Existia també una dona misteriosa, amb la qual Hammer mai no va arribar a establir contacte, que apareixia de manera sobtada i cíclica en la seva vida. Mai no es deien res. Llurs mirades carregades de missatges subliminals es creuaven amb intensitat i sempre en situacions difícils. Però quan ell sortia corrents a buscar-la, ella ja havia desaparegut. S’havia esfumat com un fantasma. De qualsevol manera, Hammer no havia de patir. Podia lligar a cor què vols, perquè recordo que totes les dones amb què topava se li insinuaven ràpidament.
L’ambientació estil anys 50 m’agradava molt. Aquell despatx desastrat típic dels detectius de segona categoria, amb el nom escrit al vidre de la porta; aquella calor de l’estiu de la city només apaivagada parcialment pel llardós ventilador del sostre; els vestits escotats de la Velda, una mica vulgars; el barret inefable i incombustible d’en Mike; la seves camises suades; i la pistola amb nom propi, la Betsy, la seva millor amiga. Les històries estaven narrades en primera persona (també les novel·les) i Hammer parlava de la Betsy com si fos realment un company de carn i ossos en la lluita contra el crim.
Jo m’ho passava molt bé mirant la sèrie. Ignoro si també m’agradaria llegir els llibres, però sospito que sí. Aconseguint l’abstracció ideològica necessària i defugint caure en l’anacronisme, segur que són un perfecte exponent del gènere durant la caça de bruixes de McCarthy i el període de la Guerra Freda. En qualsevol cas, no tinc cap intenció de negar el meu gust per aquest conjunt de tòpics, a hores d'ara ja clàssics, i per aquesta estètica negra. Mike Hammer ho compleix tot.
Haig d’afegir, negrots, una dada més. La música de la sèrie. M’agradava tant que la vaig triar per acompanyar aquest bloc. Podeu pitjar el gadget del començament: Harlem Nocturne, una peça de jazz composta per Earle Hagen i Dick Rogers el 1939. Si no la coneixeu, us encantarà.
