Harlem Nocturne

dilluns, 13 d’agost de 2018

Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat




Magret i els anarquistes, de l'autor de Balaguer Francesc Puigpelat, és la novel·la que va guanyar el V Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. Jo vaig formar part del jurat, per tant és una novel·la que ja havia llegit i que vaig premiar. Tot i això, ara que ja ha sortit publicada i que serà a les llibreries a principis del proper mes de setembre, m'ha plagut rellegir-la per veure com ha quedat després de l'edició del text. És una obra breu. En un parell de vespres me l'he tornat a cruspir.

Magret i els anarquistes representa un explícit homenatge a Simenon i al seu comissari Maigret. Puigpelat s'ho passa d'allò més bé construint una intriga que es desenvolupa al desembre de 1936, pels volts de Nadal, durant els primers mesos de la Guerra Civil. La trama comença amb temes mafiosos i de lladres de "guante blanco" i acaba esdevenint un drama de família rural en el més estricte sentit de la paraula. Enmig hi trobem la guerra, la policia republicana, els anarquistes més convençuts i la boira de Lleida. Tot un poti-poti que sembla estrany però que acaba lligant molt bé. Fins i tot hi ha una mirada romàntica en tot plegat, amb un final prou poètic que ja em va agradar molt en la primera lectura. 

Puigpelat escriu molt bé. Té una prosa magnífica que eleva el to de qualsevol escrit. Magret i els anarquistes no és un producte típic ni una novel·la tipus best-seller, sinó un exercici proper, treballat amb elegància i ofici, que reprodueix amb coneixement de causa l'esperit simenonià. Segur que pot agradar a una majoria àmplia de lectors. 

Feliç dilluns d'agost, negrots. 


  

   

diumenge, 12 d’agost de 2018

A l'agost, arriba Cubelles Noir




Com cada any al mes d'agost, aquest 2018 també arriba el Festival de Novel·la Negra del Garraf, Cubelles Noir. Enguany tindrà lloc entre els dies 23 i 26. I es va consolidant, perquè es tracta ja de la tercera edició. 

Hi serem com sempre, aquesta vegada parlant de Manuel de Pedrolo en l'Any de celebració del seu centenari. 

Si voleu tota la informació, podeu prémer AQUI i la trobareu. 

Fins aviat, negrots. 


dijous, 9 d’agost de 2018

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena




No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte. 

Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar. 

La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res. 

Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar. 

Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada. 

Que tingueu un bon dia, negrots. 





dissabte, 21 de juliol de 2018

Mort sota zero, de Ludmilla Lacueva




Mort sota zero és la primera novel·la de crims de l'andorrana Ludmilla Lacueva, publicada per l'Editorial Apostroph a la seva Col·lecció La Lupa. 


Lacueva, estudiosa dels costums andorrans i de la seva recuperació, es decideix a escriure ficció policíaca per descansar de la feina de recerca i de les publicacions vinculades a la investigació, que poden ser molt interessants però també esgotadores (en dono fe). I així es dedica a passar-s'ho bé amb aquesta breu novel·la, Mort sota zero, que estic segura que l'ha fet gaudir molt mentre escrivia. 

El text és senzill, però ben travat. S'inspira en l'imaginari de l'enigma, amb reunió final de tots els sospitosos inclosa, a l'estil d'una Agatha Christie moderna. La força del passat en el present i les culpes arrossegades al llarg de dècades construeixen una intriga on la revenja n'és el factor constant. 

Les úniques novel·les criminals d'un autor andorrà que jo havia llegit fins ara eren les del meu estimat Albert Villaró. Per això m'ha fet gràcia accedir a una altra veu del nostre petit país veí. Ludmilla Lacueva no es pot desvincular de la seva flaca pels costums propis i revesteix la trama d'un curiós conjunt d'elements típics de les tradicions andorranes. Alguns m'han causat una bona sorpresa, en especial el personatge del batlle Climent, que és com una mosca collonera però que acaba essent part important en la resolució del cas (tot i que  fa anys que està jubilat).

Una lectura agradable per a l'estiu, un divertimento de Lacueva, un inventari coral de personatges només esbossats que beuen directament de l'enigma clàssic (aristòcrates inclosos). Això sí, enmig del fred i entre belles muntanyes. 

Feliç diumenge, negrots. 




divendres, 29 de juny de 2018

Mishmash, de Carrie Bridges




Mishmash és una novel·la delirant que han escrit a 6 mans les tres dones que podeu veure a la foto de més amunt: Alexandra Cuadrat, Annabel Encontra i Yolanda Llubes. No puc imaginar què els va passar pel cap quan se'ls va acudir la idea, però sí que puc assegurar que s'han divertit d'allò més. Tampoc no sé com han procedit a l'escriptura, perquè si escriure a 4 mans ja és complicat, a 6 encara ho deu ser més. 

La novel·la és una boutade, un embolic que es nodreix de tots els tòpics de la comèdia anglosaxona i que ens remet a un univers decadent i caduc que ens fa riure d'allò més, malgrat estar ambientada en el present. No hi falta de res: luxe, glamour, sexe, senyores ricatxes i nimfòmanes, sàtirs infidels, gais de manual (amb gosseta chihuahua d'ungles pintades i jaqueteta de marca), joies, mafiosos, gates amb pedigrí, herències, advocats, jardiners que no són el que semblen, ambaixadors ben plantats, possibles assassinats i, per damunt de tot, un grapat de dones agosarades i inefables que tenen tela marinera. 




Tot està molt ben cuidat, des dels noms dels personatges humans i animals (triats amb una cura exquisida) als mínims detalls d'ambientació. El text és extraordinàriament plàstic, una clàssica obra d'embolics creuats in crescendo que culminen en uns capítols finals de traca. Com més surrealista, millor. 

La cosa té més pinta de guió de sitcom o de comèdia teatral que de novel·la. Al cap i a la fi, comença amb un dramatis personae. Me l'he imaginat representada al teatre o en pantalla i he rigut força. Repeteixo que no sé com a les autores se'ls ha acudit escriure-la. M'imagino que és allò d'una idea que sorgeix un dia, un repte llançat a l'aire i un... ho fem? Ho fem? Fem-ho! Potser alguna copa de xampany rosat hi pot haver ajudat una mica. 

M'ha preocupat que dues de les responsables de la qüestió siguin les meves estimades editores d'Apostroph, l'Alexandra i l'Annabel... Llegir-les m'ha fet pensar si hi eren totes. 

No!

No! 

Faig broma! Està molt bé això de deixar-se anar! Vinga, que les dones fortes i atrevides dominarem el món! Us estimo, nenes!  


          

diumenge, 24 de juny de 2018

Ulls maragda, de Marta Alòs





Ulls maragda, volum número 4 de la col·lecció de Pagès Editors "Lo Marraco Negre", representa la primera incursió de Marta Alòs en el gènere de crims. Amb un títol tan suggeridor com Ulls maragda, l'autora lleidatana ens convida a entrar dins del món fosc de la Universitat, on hi poden passar coses terribles. 

La novel·la és llegidora, entretinguda i prou crítica amb la societat actual. Construida a l'entorn de tres personatges principals (una professora associada de la UDL, un policia que pateix uns superiors massa preocupats pel seu càrrec i un periodista d'El Segre), la ficció ens endinsa en un cas que té les seves arrels en el passat d'un dels grans prohoms de Lleida. Sempre funciona aquesta fórmula: la retroalimentació del passat i del present, la injustícia no resolta, el pes dels errors i de les sordideses heretades a través de diverses generacions. Realment, la part del misteri pretèrit és la que m'ha enganxat més, inclòs el fascinant personatge de l'inquietant Nicasi Companys. 

Alòs se serveix d'un estil extremament col·loquial, no sé si prou justificat, que es barreja amb un registre més habitual en aquest tipus de narrativa. Introdueix enmig de la narració el pensament dels personatges i basteix uns diàlegs quotidians que de vegades poden trencar el ritme del cas criminal, que és allò que de veritat interessa. M'ha sobtat la relació tan poc amable entre els tres personatges. No sé si la gent va pel món tractant-se així, però aquí cap dels tres no té pèls a la llengua, viuen constantment crispats i se les engalten sense miraments.  
      
L'ús d'un atzar no sempre versemblant viatja per les pàgines del llibre (portes insòlitament obertes en despatxos universitaris, portelles de cotxe que no tanquen, converses atrapades al vol) i dota la ficció d'un aire molt cinematogràfic. M'imagino una pel·lícula, o una sèrie, on passin aquestes coses,  i penso que funcionaria. Crec que tot el llibre és molt plàstic, fàcilment convertible en un producte audiovisual. Ingredients no li falten, però no vull revelar res que espatlli la lectura. Tanmateix, puc garantir emocions, violència, sexe, intriga i la descripció encertada de les més baixes pulsions humanes. L'ambició desmesurada, el rancor i, sobretot, la necessitat de venjança. La manca d'escrúpols d'alguns personatges està molt ben descrita. També apareix molt ben representat el provincianisme de les petites ciutats com Lleida, on tothom es coneix, tothom ho sap tot de tothom (o es pensa que ho sap) i la mesquinesa inherent a la naturalesa humana resulta molt difícil d'amagar.    

D'altra banda, el final és relativament obert. M'ha agradat. I potser indica que podem esperar una continuació de la novel·la. Això només l'autora ens ho podrà confirmar. 

Feliç diumenge, negrots. 


      

diumenge, 17 de juny de 2018

Una sorpresa: Biblioteca Andreu Martín





Ahir vaig anar a un programa de Ràdio Sant Cugat en companyia del mestre Andreu Martín. Una gran alegria, és clar. Vam departir sobre les nostres darreres novel·les: L'Harem del Tibidabo/El Harén del Tibidabo i El somriure de Darwin/La sonrisa de Darwin. Però no és d'això que us vull parlar, sinó d'una altra cosa que va resultar una sorpresa ben agradable. 

Així que ens vam asseure al tren, l'Andreu em va regalar un llibre (i un altre als dos responsables del programa que ens acompanyaven). I no un llibre escrit per ell, no. Es tractava d'un llibre diferent, inesperat. Un llibre que forma part de la recent estrenada col·lecció intitulada Biblioteca Andreu Martín. 

La novel·la que vaig rebre, i que ara s'espera impacient que la llegeixi, és Sopar per a ogres, de Manuel Quinto, un autor de solvència contrastada i, a més, una gran persona. No cal dir la il·lusió que em va fer. 



De seguida vam voler saber de què anava tot allò. L'Andreu ens va dir que era un projecte que acabava de sortir del forn i que estava molt content. Novel·la negra i policíaca de qualitat, clàssics del gènere i petites joies difícils de trobar, publicada al seu gust i amb la finalitat que clarament ens explica dins del propi volum:


  


Com podeu observar a la fotografia (i a banda de la novel·la de Quinto), els altres títols del debut són dos clàssics en tota la regla: El gos dels Baskerville, d'Arthur Conan Doyle, una de les aventures més selectes de Sherlock Holmes; i L'assassí dins meu, de Jim Thompson, la crème de la crème de la negror. 

Amb una oferta així serà difícil resistir-se. L'aval del gust exquisit del mestre és indubtable i crec que pot ser una col·lecció entranyable i propera que farà les delícies d'un públic ampli. 


Felicitem-nos tots plegats, negrots. I, per descomptat, moltes gràcies, Andreu.