Continua la foscor: més lectures negres

 

Elles també negregen, de diverses autores

Homenatge a Elles també maten, la primera antologia de relats publicada per l'Editorial Llibres del Delicte, que vaig tenir l'honor i el plaer de coordinar. Ara, amb motiu dels 10 anys de l'editorial, neix aquest volum, on nou autores que no havien fet negre s'arrisquen amb el gènere. Són Ada Castells, Tina Vallès, Sandra Freijomil, Maria Climent, Letícia Asenjo, Irene Pujadas, Laia Fàbregas, Anna Gurguí i Irene Solanich, autora també del pròleg com a coordinadora del volum. Jo he escrit l'epíleg, i m'ha fet molta il·lusió. Un llibre de lectura amena, amb relats diversos i agradables de llegir.    

Caront, de Jordi de Manuel

El millor Jordi de Manuel en una hibridació de negre i ciència-ficció que segur que enganxa els amants d'ambdós gèneres. Hi ha tant per dir, d'aquest text! Una història de morts a l'espai, una volta més al topoi del crim de la cambra tancada, en una astronau en forma de cub de Rubik que viatja a Caront, satèlit de Plutó. L'autor uneix la seva formació científica, el seu bagatge literari i cinematogràfic i la seva viva imaginació per construir una obra que no pots deixar de llegir. M'ho he passat genial. No és cap secret que soc la fan number one del Jordi de Manuel i he gaudit d'allò més descobrint totes les referències, homenatges i picades d'ullet que farceixen la novel·la. 

Idénticas, d'Andrés Gusó  

Una novel·la policíaca que es llegeix amb ganes i que fa passar una bona estona. Assassinats i desaparicions a Madrid, enmig d'un ambient de noies que fan d'escort per guanyar diners, i de personatges de tota mena que no tenen gaires escrúpols. Un procedural que funciona i on haureu d'endevinar el culpable. Jo ho he fet. 

Metròpoli, de Flavio Soriga   

Una obra molt personal, on la ciutat de Càller esdevé el personatge principal. L'illa de Sardenya i el seu especial encís, els personatges tan ben treballats i d'una interioritat profunda, les reflexions sobre la vida, l'amor, la mort. Tots aquests aspectes, juntament amb un estil personal i intens, configuren una ficció d'aquelles que prestigien el gènere. La magnífica traducció és de Pau Vidal.   

Dones invisibles. Quatre contes de fantasmes, de diverses autores

Recull de contes de quatre escriptores d'entre el segle XIX i el XX, que demostren el talent de tantes dones silenciades. Els relats són una delícia i s'han de llegir, evidentment, tenint en compte l'esperit de l'època. Traduïts per Edgar Cotes, les autors son Mary Shelley, Mary Elizabeth Braddon, Edith Nesbit i Mary E. Wilkins Freeman.   

El miedo en el cuerpo, d'Empar Fernández

Com sempre, Empar Fernández no ens deixa respirar. Un nen perdut a la gran ciutat, un nen autista. Una recerca vertiginosa enmig de la por més terrorífica: allò que li pugui passar a aquest nen perdut. I els barris de Barcelona com a escenari protagònic de la recerca i del patiment, un escenari que permet a l'autora fer un retrat realista i gens esperançador de la societat que ens envolta. La segona novel·la de les peripècies de Mauricio Tedesco, un inspector vidu i desencantat a qui cada vegada anem coneixent millor. 

Viure cansa, de Jean-Claude Izzo 

Un recull de set relats sorgits de la ploma personalíssima del gran Jean-Claude Izzo, autor de l'aclamada Trilogia de Marsella. La prosa dura, descarnada, absolutament nua, canalitza la descripció de la interioritat humana sense cap concessió, però alhora amb un inevitable sentit de la comprensió més profunda. No sé si ho ha dit algú, però em semblen relats amb una inequívoca cárrega existencialista. Són històries breus, destructives com un cop de puny, tendres com la certesa i l'acceptació inevitable que viure cansa.  

Cartes marcades, de Maribel Torres  

Nova novel·la de Maribel Torres, la tercera protagonitzada per l'Adriana i en Pau, dos detectius especialites a complicar-se en afers prou perillosos. En aquesta ocasió, el tràfic de dones. La violència de gènere en totes les seves formes en una novel·la crítica, actual i molt ben documentada. 

Àngels de la mort, de Silvestre Vilaplana

Darrera entrega de la trilogia d'Araceli Lavila. Un text molt interessant, com tots els d'en Silvestre Vilaplana, que fa un profund recorregut al voltant de les xacres de la nostra societat. Corrupció, feixisme, abús de poder, violència envers els més febles... Una novel·la de denúncia, crítica i intensa, no exempta de justícia poètica, que no decebrà ningú. 

L'accident, d'Empar Fernández

Negre juvenil. La segona entrega de la sèrie Pringats de la col·lecció de novel·la juvenil de Llibres del Delicte. Un text amb personatges entranyables, narrat en primera persona per un dels protagonistes, que exalta sobretot el valor de l'amistat.  

BCNegra 2013: la taula dels debutants

Tot i que dos d’ells no eren debutants (Llort i Soriga), la BCNegra en feia referència perquè enguany els tres llibres han encetat un camí reconegut públicament dins del món de la negror. Estic parlant de Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes, “La Negra” de La Magrana), Franz Delplanque (Un gramo de odio, que inicia la nova col·lecció negra d’Alfaguara) i Flavio Soriga (Pluja negra, escrita el 2002 i publicada per Alrevés a Crims.cat en una esplèndida traducció de Pau Vidal).  

Moderats per Carlos Zanón, en el magnífic escenari de La Capella, els autors ens van parlar de les seves obres, molt diferents entre elles. Personalment, només em falta llegir la del francès Delplanque (aquesta sí, primera novel·la), una divertida ficció protagonitzada per un assassí professional de quasi setanta anys i força sui generis. El personatge, de nom Jon Ayaramandi, decideix jubilar-se i establir-se en una petita població del País Basc francès. Tanmateix, es veurà obligat, per circumstàncies que no desvetllaré, a exercir d’improvisat detectiu i a participar en la recerca d’una persona desapareguda.  

Delplanque va confessar que ell buscava un protagonista original, allunyat del típic policia o del detectiu privat més clàssic. Però, alhora, havia de crear un personatge que fos especialista en crims. Qui millor que algú que n’ha comès tota la vida? Així nasqué Ayaramandi, que, malgrat l’edat, és simpàtic i atractiu, un catxes molt exitós amb les dones (de vegades, però, ha de cercar l’ajut d’una pastilleta que tots coneixem), que s’emborratxa sempre que convé. Pel que sembla, el reconvertit investigador resulta un ésser entranyable, amant de la natura, dels animals i de la música. La fina ironia, segons l’autor, és el tret més destacat de la novel·la i de la visió de la vida del seu personatge.

No crec que faci falta que comenti les obres de Llort i de Soriga, ja que us he enllaçat més amunt les respectives ressenyes. Ambdós autors van resultar tertulians molt agradables. Llort, sempre mesurat i senzill, incidí en la importància que atorga als detalls, a l’estil, al llenguatge. Per a ell, la novel·la, un cop acabada, requereix una exhaustiva feina de revisió.

Soriga és un personatge molt carismàtic. Hiperbòlic, culte i xerraire, estava molt content de trobar-se a la BCNegra i va confirmar que a Pluja negra (tal com Zanón havia apuntat) un dels temes principals és la llibertat de la dona. A Sardenya la violència contra les dones està molt present i, per aquest motiu, va decidir plasmar-la. En el procés de construcció de la seva ficció, el més important rau en delimitar l’atmosfera, la llengua, el lloc. Després, es produeix tota la resta.

Quan Zanón va interpel·lar els autors sobre el seu tractament de la violència, Soriga va insistir en la idea anterior. L’illa de Sardenya té una història molt violenta: un lloc clos, amb pocs habitants i molta pobresa, que viu una dura realitat de segrestos i una enorme brutalitat masclista. Per a Soriga, sens cap mena de dubte, la violència és una cosa d’homes. La situació el mena a acceptar com a legítima una certa dosi de violència en l’exercici de la tasca policial.

Delplanque manifestà que la violència existeix i que, per tant, ha d’aparèixer en la literatura. A França la tradició del roman noir és àmplia i molt significativa. L’autor té clar que, tot i haver de ser recreada de manera realista, la violència també pot patir un procés d’estilització metafòrica des del punt de vista creatiu. Literari en el seu cas, però extrapolable a altres mitjans, com el cinema (va citar Tarantino, que reflecteix la violència en tots els àmbits i nivells). A Un gramo de odio, segons Zanón, el sistema que sembla més senzill per resoldre una situació és matar. Com si la violència fos el camí més curt entre dos punts. Delplanque no ho va negar... i jo reflexiono: deu ser normal, atès que el seu protagonista havia estat un assassí professional que precisament excel·lia en aquesta activitat.

Llort, per la seva banda, confessà que s’ho passa molt bé amb la violència. Li agrada estripar. No debades Sebastià Bennasar el va qualificar del conreador de la ultraviolència (Pot semblar un accident, 2011, Ed. Meteora) en relació amb la seva novel·la Trenta-dos morts i un home cansat, de 2004.

Per rematar la taula, que com sempre es va fer curta, Llort va reivindicar molt adequadament la novel·la negra en català. Va fer notar que ell podia llegir sense problemes, traduïdes, les novel·les dels seus companys de tertúlia, però que això no passaria a l’inrevés, ja que el seu llibre estava escrit en una llengua minoritària amb poquíssimes possibilitats de ser traduïda al francès o a l’italià. Doncs sí, així és. Té tota la raó. Per tant, tots hem de posar-hi un gra de sorra. Els lectors, llegint. I els editors, fent l’aposta de traduir.

Demà més, negrots.

     

Les meves ressenyes també a Núvol

A partir d'avui, algunes de les meves ressenyes també les podreu trobar a Núvol:  nou portal de cultura que, treballant des del rigor i la seriositat, en poc temps s'ha convertit en un espai imprescindible per a tots els amants de la literatura, la música, l'art, les més recents novetats, les crítiques de qualitat, els esdeveniments culturals més interessants... Per a mi és tot un honor encetar la col·laboració, que espero i desitjo molt fructífera per a tots. Sobretot per a l'activisme literari!

 

La meva primera ressenya a Núvol ha estat dedicada al quart títol de la Col·lecció Crims.cat:

Pluja negra, de Flavio Soriga

 

 

Gràcies, gent de Núvol. 

I a vosaltres, negrots, fins molt aviat. 

  

 

  

Pluja negra, de Flavio Soriga

Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga (Uta, 1975), és el quart títol de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, engrescadora aposta de l’Editorial Alrevés sota la direcció d`Àlex Martín Escribà. Crims.cat pretén omplir un buit ja històric en el mercat editorial en llengua catalana: la normalització del gènere amb una col·lecció de qualitat que inclogui no només producció pròpia, sinó també traduccions d’autors estrangers de prestigi fins ara desconeguts en les diverses llengües de l’Estat. Pluja negra, que a Itàlia fou guardonada amb el Premio Grazia Deledda Giovani, corrobora sens dubte que l’aposta de Crims.cat és moderna, dinàmica i amb una bona visió de futur.   

El text de Soriga és molt poc convencional. L’acció es desenvolupa a Nuraiò, un minúscul poble de Sardenya on, aparentment, no hi passa mai res. Tanmateix, darrere de l’avorriment de la quotidianitat, hi descobrim un ambient asfixiant, enclotat en el pou de les baixes passions, les rancúnies i els interessos ocults.

La novel·la és dura, negríssima, envoltada d’una atmosfera que gairebé no ens deixa respirar. Soriga empra el correlat de la inclemència meteorològica per dibuixar una realitat closa i provinciana, una ruralitat ancestral on les emocions es desborden amb violència. Sempre la pluja densa, fosca, persistent. Una Pluja negra que ofega i domina, que ennuvola els sentits. La tria estilística hi té molt a veure. L’autor estructura el text en capítols breus, però s’empara en una prosa aparentment anòmala, descurada, feta de juxtaposicions i d’irregularitats, per recrear a la perfecció el clima d’angoixa. L’exploració lingüística de Soriga sens dubte ha esdevingut un repte per al talent de Pau Vidal, responsable de la traducció. Un cop més, Vidal ha excel·lit en una tasca que l’autor de Pluja negra no li ha posat gens fàcil. 

L’obra representa un magnífic testimoni per demostrar que la narrativa criminal pot esdevenir molt més que un simple gènere d’entreteniment (tradicional acusació, tendenciosa i obsoleta, que hauríem de desterrar per sempre). L’autor no té pèls a la llengua per abocar la crítica d’una societat malalta i corrupta: el mal, si procedeix del poder establert, té el camí planer per desenvolupar-se amb total impunitat. Però, per damunt de tot, construeix un univers que ens enfonsa dolorosament, a través de la investigació d’un terrible crim passional, en les més obscures profunditats de l’ànima humana. No és aquesta la finalitat de la literatura amb majúscules?

La novel·la encara ofereix un nivell més d’interpretació. Tal vegada el més significatiu. I és que Soriga posa en relleu un debat al voltant del gènere negre, de la seva banalització excessiva, de les modes més recents. Invocant autors de solvència tan contrastada com el suís Friedrich Dürrenmatt, l’autor italià utilitza Pluja negra com un exercici de dignificació del gènere. I ho aconsegueix, indubtablement. Narrativa negra innovadora i de densitat, adequada especialment per a qui vulgui gaudir del gènere sense renunciar a la bona literatura.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol