Harlem Nocturne

dimarts, 28 de febrer del 2017

Temps de rates, de Marc Moreno









Temps de rates, de Marc Moreno, obra guanyadora de la darrera edició (la vuitena) del Premi Crims de Tinta, és una novel·la del subsòl. No descobreixo res, ja ens ho palesa el títol. Les rates són animals del subsòl, com ho són els personatges d’aquesta història, habitants marginals d’un barri marginal de Barcelona. Es tracta de La Verneda, un lloc que l’autor coneix molt bé. Aquest és un dels encerts del llibre, l’evident aproximació al real.
El text és dur, duríssim, amarat d’un indefugible aire de fatalitat. Està construït a partir d’uns diàlegs àgils i punyents i d’una curiosa veu narrativa que ens explica la història: en Charly, un dels personatges. En realitat, però, aquest narrador amaga un omniscient clàssic, ja que ens explica la totalitat de les escenes sense haver participat en la majoria.    
No revelaré res del contingut, evidentment, però ens trobem davant d’una formulació on la trama, encara que aparentment no ho sembli, té un paper secundari. De fet, hi passen poques coses a la novel·la, i això que s'hi succeeixen una sèrie de moviments amb un ritme intens. És una proposta bàsica, esquemàtica, on el més important és el missatge que hi ha al darrere. Un missatge terrible. De desesperança, de violència, de misèria, de sofriment. La pobresa pertot. L’existència enfocada des d’un determinisme impossible (o quasi impossible) de superar.




Els personatges, almenys a mi, no m’han generat empatia, tot i que es trobin abocats a un destí terrible. Majoritàriament son rates. I les rates, per molt que siguin animalons de la cadena tròfica, fills de la natura com tots nosaltres, d’empatia en causen poca. L’Eloi, l’Andreu, en Mentens, la Jèssica, el pare de l’Eloi, el 23, els mossos corruptes, etcètera, etcètera. s’acomoden al subsòl amb una facilitat que fa esfereir. El delicte, la violència, el crim i l’autodestrucció són la seva única manera d’entendre la vida. Es belluguen en un macabre espai on no importa res, res ni ningú. Només la supervivència més essencial. Suposo que com passa amb les rates, si fa no fa.   
El final també s'esdevé  poc edificant, encara que estigui mig disfressat de happy end. D'altra banda, el registre lingüístic juga dins la novel·la un paper fonamental. Els diàlegs, com he comentat més amunt, resulten especialment brutals. Però també les parts descriptives, on la veu narrativa indaga amb profunditat en la vàcua i amoral interioritat dels personatges. Temps de rates és una novel·la negra, molt negra, negríssima. I, de tan negra, arriba a fer mal. 






Nota: El pròxim dijous dia 2 acompanyaré l'autor en la presentació de la novel·la. A la Central del Raval, 19.00 hores. Espero que hi vingueu.



dimarts, 21 de febrer del 2017

Sense cadàver, de Fàtima Llambrich







Sense cadàver, de la periodista Fàtima Llambrich, és un bon exemple d’allò que coneixem com a literatura de crims de no ficció, un true crime que en diuen en anglès, un non-fiction típic que, malauradament, prolifera molt poc a casa nostra. Per això em sembla molt remarcable l’aparició d’aquest llibre, un testimoni de primera mà sobre el conegut cas de Ramon Laso. Com molts ja sabeu, es tracta d’un cas amb una particularitat insòlita: Ramon Laso va ser condemnat per la mort de dues persones sense que els seus cadàvers hagin aparegut mai.
Fàtima Llambrich ha escrit una obra entenedora, que atrapa i impressiona, des d’una distància asèptica que és molt d’agrair. L’autora s’ha entrevistat amb Ramon Laso (i encara s’hi entrevista) periòdicament, el visita a la presó i ha resseguit la seva història fil per randa. El resultat ha estat no només el text escrit, sinó també un àgil reportatge de 30 minuts que no vaig poder evitar de visionar un cop vaig acabar la lectura del llibre.
La investigació policial, d’una extrema dificultat atesa la manca dels cadàvers, està reproduïda amb enorme minuciositat. Llambrich s’entreté en l’anàlisi psicològica dels mossos d’esquadra que hi van intervenir, gairebé diria que molt més que en l’anàlisi psicològica del protagonista dels fets. Tal vegada perquè vol que arribem a les nostres pròpies conclusions, tal vegada perquè li ha semblat més atractiu mostrar la història amb alguns recursos novel·lescos. En qualsevol cas, el ritme funciona perfectament i no decau en cap moment.  




M’ha interessat molt conèixer des de dins algunes qüestions vinculades a les tasques judicials i policials, malgrat que Llambrich només reflecteix les dades que considera imprescindibles. No té interès en emplenar les pàgines de referències excessivament tècniques que podrien convertir la lectura en un acte feixuc. Prefereix enganxar-nos als esdeveniments, que ja resulten prou sorprenents per se. No som als Estats Units i els casos com aquest no els veiem sovint.
Us encoratjo a llegir el llibre. I encoratjo altres autors a dedicar-se seriosament al conreu del true crime. Si hom defuig els sensacionalismes gratuïts i reprodueix el real amb claredat i rigor, aquest gènere esdevé molt interessant. Així ho ha fet Fàtima Llambrich. Enhorabona.


divendres, 17 de febrer del 2017

El meu relat "Las vergüenzas" en veu alta





Avui, podeu escoltar el meu relat "Las vergüenzas" EnVeuAlta. Em fa molta il·lusió. És un relat que vaig escriure en castellà i que es va publicar a la Revista Fiat Lux. N'estic molt contenta d'aquest relat. M'ho vaig passar genial escrivint-lo. Espero que us agradi. Crec que ha quedat magníficament gravat.





dilluns, 13 de febrer del 2017

Vespres Negres a Sant Feliu de Llobregat





Aquesta setmana tenim una altra cita amb la negror, en aquest cas els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat (Segona edició). Un dels organitzadors és l'incansable J.R. Armadàs, que no para de fer coses. L'any passat hi vaig ser per parlar d'espies de paper i de cine. I enguany hi seré el dia 16, dijous, per xerrar sobre El somriure de Darwin i tot el que faci falta.
La qüestió és negrejar... o no?




dijous, 9 de febrer del 2017

Morella Negra





Ja la tenim a sobre, una altra trobada literària negra i, a més, gastronòmica. En un indret fantàstic, el poble de Morella. Conec bastant Morella i sempre ha estat un lloc que m'ha encisat. El castell, la sopa morellana, l'orografia del poble, el clima fred i misteriós, l'artesania pròpia (quins jerseis més bonics!).  En fi, una meravella.

Aprofitant les Jornades de la Trufa de Morella (la trufa també és negra...), el cap de setmana del 17, 18 i 19 d'aquest mes de febrer tindrà lloc l'encontre literari "Negra com la Trufa".  Té un programa atractiu. I, a més, dues dones delictives estan nominades al premi de novel·la: Raquel Gámez amb A la seva pell i Ramona Solé amb Quaderns. Molta sort, companyes.  

Un any m'agradaria molt anar-hi. Espero que sigui possible. Mentrestant, que vagi molt bé a tots els participants. Estic segura que sí!


diumenge, 5 de febrer del 2017

El meu relat "Llocs comuns", ara EnVeuAlta




Aquesta setmana li ha tocat al meu relat Llocs comuns. El podeu escoltar magníficament interpretat pels companys d'EnVeuAlta. M'ha encantat com ha quedat, suggeridor i terrífic. Espero que també us agradi a vosaltres.



Feliç diumenge, negrots.  

   

dijous, 2 de febrer del 2017

Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz





Massa mares per a un fill, de l’autora mallorquina Dora Muñoz, novel·la publicada amb el número 19 a l’Editorial Llibres del Delicte, és una obra de lectura amena que s’endinsa en el tema dels fills adoptats. Sabem que aquesta problemàtica ha fet córrer rius de tinta i metres de cel·luloide, però no la tinc present en la narrativa negra autòctona dels darrers anys.
El llibre indaga intel·ligentment, amb una ambientació perfecta, en el submón de la droga, de les presons, del petit delicte, de les famílies desestructurades. Són aspectes que Dora Muñoz coneix de primera mà per motius professionals, ja que, entre d’altres activitats, ha estat orientadora al Centre d’adults de la presó de Palma. En llegir la novel·la, això es manté ben present. La versemblança i la credibilitat m’han semblat absolutes. Un conjunt de personatges de tots els pelatges, de totes les classes socials, de tots els nivells culturals formen un mosaic clar i acolorit de la nostra societat, amb les característiques inherents a un territori clos com ho és sempre una illa. A les illes no gaire grans, d’una manera o d'una altra, tothom s’acaba coneixent.   
Crec que l’autora també ha reeixit en el to dels diàlegs. Tot i que, per al meu gust, alguns es podrien haver escurçat (potser també algun capítol de la novel·la), la seva aparença de veracitat és enorme. També ho és pel que fa als registres i a la tria de la varietat geogràfica del català. Massa mares per a un fill està escrita en dialecte insular. I això és un encert absolut, no cal dir-ho.
Felicito a l’autora per una novel·la tan personal  i a l’editorial per continuar apostant per aquestes descobertes. A Llibres del Delicte li surten “dones” per tot arreu.
Feliç dia, negrots.